27.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.11.2025 - 03:27
Hélène Carrère d’Encausse, abans de morir-se, va sostenir una conversa interessantíssima amb un dels seus deixebles, conversa que una volta morta va ser publicada, inacabada –però més que suficient–, en llibre. En un moment d’aquella conversa, la senyora Carrère d’Encausse va dir una frase que em va impressionar molt: “Les ideologies passen, però la geografia resta.” Sabia de què parlava: ella va profetitzar als anys setanta –i molt pocs ho saben veure també– que la Unió Soviètica s’acabaria enfonsant. El seu llibre L’Empire eclaté –que no ha estat traduït mai al català– és un dels grans treballs intel·lectuals de la segona meitat del segle XX. Amb una particularitat que a mi em fascina i m’anima sempre: Carrère d’Encausse s’equivoca completament en l’anàlisi concreta sobre com caurà l’URSS, però encerta d’una manera brillant en el fet de saber què passarà. És una lliçó que procure no oblidar.
La geografia ha passat durant anys com el parent pobre de la història i d’unes altres disciplines com la sociologia. Semblava que aquest substrat material sobre el qual vivim diàriament era simplement inamovible i no mereixia gaire estudi ni consideració –en tot cas, tan sols com a condicionant. La terra, la mar, els rius i les muntanyes, les ciutats, les autopistes i els trens és com si sempre hi fossen, immòbils i sense capacitat d’influir en el dia a dia dels humans. Però això no és veritat.
El primer llibre que vaig escriure –i que segurament ja sols es deu trobar en alguna llibreria de vell– es titulava Catalunya en l’estratègia militar de l’OTAN, fent servir el topònim amb el significat que hi donava Josep Guia en el seu popular És molt senzill, digueu-li Catalunya –com a equivalent de Països Catalans, per tant.
El llibre va tenir una rebuda estranya. Eren els anys del referèndum de l’OTAN i em sembla que s’esperava un text abrandat i militant, però no era eixa la meua voluntat. Jo volia descobrir l’impacte de la geografia sobre el nostre esdevenir, agafant-me a l’ús més indiscutible d’aquesta disciplina, que és la guerra. I no sé si això es va entendre.
Després, amb el pas dels anys, sempre he estat obsessionat per mirar els mapes amb els ulls d’un constructor. Aquests dies vull aprofitar les presentacions del meu nou llibre per explicar que els Països Catalans són una nació absolutament marcada per la geografia, creada per una geografia que feia absolutament natural que en l’espai entre Narbona i Múrcia aparegués una gent unida i que seria la mateixa.
Quan ja treballava aquestes idees, en una llibreria de Xicago, a final dels anys vuitanta, vaig descobrir una altra peça del trencaclosques. Un llibre intrigant com cap dels altres que he llegit, que duia per títol A Quick and Dirty Guide to War. Escrit per un especialista en jocs de guerra i un militar nord-americà important, el llibre va ser un xoc perquè contenia una llista precisa i científica de les guerres del futur, i incloïa –als anys vuitanta!– el conflicte entre Catalunya i Espanya. N’he parlat més vegades, de tot allò que crec que implica i fins a un cert punt amaga aquest volum, que em va deixar claríssim que la mirada militar sobre el nostre territori era persistent i molt concreta.
D’aquell llibre, de les investigacions que he fet després i dels contactes amb els autors –hermètic fins a l’exageració, molt sospitosament, el militar–, he deduït que Espanya va entendre a final dels anys setanta que els Països Catalans, la reunió dels Països Catalans, és el seu malson més poderós, l’amenaça més gran per a la seua existència. I que això va suscitar que s’activàs tot un seguit de maniobres destinades a separar-nos i que duren fins avui.
La més clara, segurament, la dels trens. Abans de descobrir-ho, Espanya va deixar fer, seguint la lògica de la racionalitat geogràfica i econòmica, l’autopista que va de Salses a Elx. Després, la gran velocitat ferroviària es va convertir en el contrari d’allò que va ser l’autopista. Si l’autopista és el carrer major dels Països Catalans, la xarxa AVE és la màquina més inclement que hi ha –segons la lògica política i menystenint la geografia i l’economia– per a mantenir-nos separats. El corredor mediterrani és l’enemic d’Espanya, cosa que Espanya no pot declamar perquè fora no ho entendria ningú, però certament a dins es fa tant com es pot per evitar que siga realitat. S’havia anunciat per al 1992 i som al 2025: sobren els comentaris.
Però ara ens trobem amb un canvi de guió inesperat i sorprenent. Els tambors de guerra tornen a sonar sobre el nostre continent i l’aliança transatlàntica passa un mal moment, de manera que a les capitals europees s’ho comencen a mirar tot d’una altra manera i a prendre decisions. Ahir l’estat francès va anunciar la tornada –ara com ara, de caràcter voluntari– del servei militar, de manera que una part dels catalans, en aquest cas els del nord, tornen a tenir en la seua vida una situació que ja semblava superada.
Però encara són més dramàtiques –en el sentit escènic de la paraula– les decisions que adopten els exèrcits europeus en el marc de l’anomenat “Schengen militar”. D’ara endavant, per exemple, els estats de la Unió Europea hauran d’autoritzar el pas de tropes dels altres estats –una cosa fabulosament increïble, vista amb perspectiva històrica– en un màxim de tres dies en temps normal i de sis hores en temps de crisi. I això significa –obligatòriament– que tot un seguit d’infrastructures europees hauran d’estar preparades per a ser usades pels exèrcits de tota la Unió. I quina és fonamental i obertament incompatible? Exacte, el tren. I més en concret l’amplada de via espanyol. De manera que les ordres són d’accelerar al màxim la construcció del corredor mediterrani.
La cosa no deixa de ser graciosa: Espanya es va inventar una amplada de via diferent per la por de la invasió francesa i ara haurà d’accelerar la transformació del corredor mediterrani a l’amplada de via europea perquè els francesos, o els alemanys o qui siga, puguen córrer a defensar les fronteres exteriors de la Unió si cal. I, siga amb l’excusa que siga, de rebot, resulta que la geografia posarà fi al recel espanyol contra la connexió entre València i Barcelona.
La senyora d’Encausse, ja ho he dit abans, efectivament sabia bé de què parlava: “Les ideologies passen, però la geografia resta.”
