Quan el cineasta Eduard Cortés justifica haver rodat en espanyol una sèrie cinematogràfica ambientada a la Terra Alta, afirmant que aquesta llengua “la fa més global i menys local”, revela una comprensió del mercat cinematogràfic mundial que oscil·la entre la ingenuïtat i el complex colonial o, directament, l’autoodi. Perquè les dades –implacables i indiscutibles com són– dibuixen un panorama radicalment diferent del que sembla imaginar-se l’autor de la frase.

La dada més eloqüent és també la més brutal: els films en espanyol són exactament el 0,474% de la taquilla cinematogràfica mundial del 2024. No, no m’he equivocat: zero, coma, quatre, set, quatre. Convé aturar-se un moment en aquesta xifra per pair-ne la magnitud: de cada dos-cents dòlars recaptats als cinemes d’arreu del planeta, l’espanyol amb prou feines n’aporta un. La suposadament “llengua global” ocupa, de fet, la desena posició mundial en recaptació, eclipsada no solament per l’hegemònic anglès (72,13%) i el poderós mandarí xinès (16,67%), sinó també pel japonès, el coreà, el rus, l’hindi, l’italià o –atenció– el telugu, una llengua dravídica parlada a Andhra Pradesh i Telangana que supera amb escreix –la dobla de sobres– la importància cinematogràfica de l’espanyol.

Però el fet més revelador no són solament aquestes xifres fredes. El fet remarcable és que les llengües que realment triomfen al mercat mundial són precisament aquelles que no han renunciat a la seua especificitat cultural. El cinema coreà, amb un 2,06% del mercat mundial, tan sols, ha produït fenòmens planetaris com Paràsits i Squid Game precisament gràcies a –i no malgrat– la seua irreductible coreanitat. Fins al punt que ha aconseguit l’Oscar al millor film –no pas al millor film en llengua, estrangera, sinó al millor de tots–, cosa que cap film en espanyol no ha aconseguit mai. El japonès, per una altra banda, triplica la quota de l’espanyol amb una barreja d’anime i films d’enjòlit que no pretenen ser sinó profundament japonesos. Fins i tot l’italià, amb una base de parlants natius considerablement menor, aconsegueix un 44% més de recaptació que l’espanyol. Ah!, i catorze Oscar contra quatre, el darrer ja fa vint anys.

Les plataformes digitals, a més, confirmen aquesta tendència amb una claredat encara més aclaparadora. A Netflix, l’espanyol ocupa sols el 7,1% del contingut no anglès consumit mundialment. Quan els espectadors cerquen experiències cinematogràfiques internacionals es decanten pel coreà, el japonès, el francès, l’alemany, l’hebreu i el danès amb molt més entusiasme que no cap a l’espanyol. I les projeccions per al 2030 indiquen que la meitat del temps de visualització dels europeus a Netflix i Amazon Prime serà dedicat a contingut no anglès, però aquest creixement el capitalitzen les produccions asiàtiques i europees, no pas les espanyoles.

La comparació entre títols específics és especialment il·lustrativa. Si el cinema coreà pot col·locar cinc títols simultàniament a les deu produccions no angleses més vistes, el film en espanyol més taquiller del 2024, La infiltrada, va recaptar 122 milions de dòlars a tot el món. Per contextualitzar-ho adequadament: una sola producció en telugu, Pushpa: The Rule – Part 2, va superar els 330 milions. La suposada globalitat del cinema en espanyol s’esvaeix ràpidament amb aquestes evidències.

Parlant del català, amb els nostres deu milions de parlants aconseguim una quota proporcional superior a l’espanyol si es pondera pel nombre oficial de parlants. I és evident que films com Alcarràs o Casa en flames han ressonat internacionalment amb una autenticitat que moltes produccions espanyoles genèriques, despullades de l’especificitat local per una malentesa ambició global, no podran aconseguir mai.

En definitiva, tota aquesta informació palesa una veritat incòmoda, però innegable: l’espanyol no és, de cap manera, una llengua cinematogràfica global, sinó regional i encara gràcies, i amb una presència gairebé testimonial al panorama mundial. De manera que mentre cineastes com Cortés continuen interpretant la universalitat com a renúncia a l’especificitat local, condemnaran les seues obres a uns llimbs curiosos: seran massa desarrelades per a ressonar localment i massa genèriques per a competir mundialment.

Diguem-ho clar: la veritable globalitat cinematogràfica no emergeix de diluir la identitat, sinó d’intensificar-la. El cinema que travessa fronteres és aquell que abraça sense complexos la pròpia geografia cultural i lingüística. De manera que, per favor, que algú passe aquestes xifres a Eduard Cortés i que li explique, de passada, com és que els cineastes que roden en telugu tenen molta més presència planetària que ell i els seus.

PS1. La batalla jurídica per a poder fer servir el català als plens de municipis de Catalunya Nord ha entrat en una nova fase. El Consell d’Estat francès ha refusat d’admetre els recursos dels cinc ajuntaments que, d’ençà del 2022, defensen el dret de parlar català en les sessions municipals (Elna, els Banys i Palaldà, Portvendres, Sant Andreu de Sureda i Tarerac), i el recorregut dins l’ordenament francès s’ha acabat. Ara els càrrecs electes comencen un nou camí legal, aquesta vegada a Europa, que Alexandre Solano ens explica en aquest article.

PS2. Els contagis dels virus respiratoris s’enfilen per tot el país. Especialment, els de la grip. A Catalunya, la setmana passada, la incidència de contagis de grip va ser de 418 casos per cada 100.000 habitants, un augment del 148% en comparació amb la setmana anterior, del 24 al 30 de novembre. Al País Valencià i a les Illes, les darreres dades disponibles d’aquella mateixa setmana indicaven una incidència de 111 casos i 37, respectivament, per cada 100.000 habitants. I l’alarma ja s’ha estès a Catalunya Nord. Però com es pot saber si tenim davant una grip o un refredat comú? Us ho expliquem en aquest article.

PS3. La irrupció de dues universitats privades a Mallorca el curs vinent ha despertat una forta polèmica, sobretot, per les maneres com el govern de Marga Prohens vol facilitar la implantació d’aquests dos nous centres. Ens ho explica Martí Gelabert: “Polèmica pel desembarcament de les noves universitats privades a Mallorca”.

PS4. Els empresaris catalans han fet una crida a frenar la competència de les vendes de productes provinents de la Xina, inspirant-se en les mesures aplicades a França per frenar la competència deslleial de plataformes en línia, com ara Shein, Ali Express i Temu. Ens ho explica Jordi Goula: “La imparable invasió dels productes xinesos”.

PS5. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderoses del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts contra la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.