Els nous museus i com han de ser

Tenia pensat escriure avui sobre la sobtada notícia que l’assessor de museus de la Generalitat, contractat per a tres anys, no acaba el contracte que havia signat fins al febrer vinent i se’n torna a Madrid dos mesos abans, ara al desembre. Un mur de silenci informatiu s’ha alçat a la conselleria de Cultura a l’hora de saber com ha anat la cosa, que al capdavall no és freqüent acabar així, informant-ne, a més, no de manera oficial sinó en sengles entrevistes de pàgina i mitja i de dues pàgines a La Vanguardia i a l’Ara. Quan un càrrec públic dimiteix o plega, seria la institució mateixa qui ho hauria de notificar, si de transparència volem alçar bandera. Ni se sap quants visitants ha tingut la caríssima exposició “Fabular paisatges” ni el cost dels diversos seminaris amb participacions internacionals, que volen dir avions, hotels i honoraris, muntats per l’assessor. En definitiva, no se sap quants diners públics ha representat aquesta aventura. O potser Borja-Villel se n’ha tornat a Madrid amb un càrrec nou que l’espera, tan ben pagat com aquí, 100.000 euros l’any. En fi, que haurem d’esperar dies, setmanes, mesos, per saber com ha anat tot plegat. Ara poso damunt la taula que l’argument al·legat pel comissari B-V, que se l’ha atacat a ell ad hominem i no s’ha debatut el seu projecte, no val. Un càrrec públic no ho pot dir, això; si rep crítiques a la seva autoritat les ha d’entomar, van amb el càrrec i amb el sou. Esperar només crítiques favorables al seu ideari i gestió potser té un altre nom. Sobre el projecte, no podem dir que s’hagi fet gaire públic enllà de la retòrica messiànica sobre la necessitat de canviar el concepte de museu. Amb això, que els museus s’han de replantejar, hi estem d’acord molts de nosaltres, una altra cosa és des de quines perspectives anacionals i antinacionals catalanes es fa. Perquè aquest era l’encàrrec, idees per redefinir substàncies dels museus catalans.

Mireu què passa a la Ciutat de Benín, capital de l’estat federat nigerià d’Edo, si parlem de descolonització dels museus i de restitució de les obres que els colonitzadors se’n van endur com a pròpies. Informa el digital Artnet News: “El tan esperat Museu d’Art de l’Àfrica Occidental (MOWAA), a la Ciutat de Benín, ha ajornat la seva obertura després d’una protesta davant la nova institució, que podia haver causat danys personals als protestaires i en va causar de lleus a algunes obres. Van accedir a la recepció que el museu donava a donants, empresaris i premsa, i algun mal van fer. El museu havia d’obrir al públic l’11 de novembre, una data que ara s’ha ajornat indefinidament.” Què va passar? Doncs que els bronzes de Benín, si anem a l’arrel del conflicte, van ser saquejats per l’exèrcit britànic del palau reial de l’Oba, el rei, en una tenebrosa incursió el 1897. I al govern nigerià, que des del 2020 ha treballat per aconseguir la restitució generalitzada –els bronzes han estat a diversos museus europeus i estatunidencs, i el British per exemple no els ha volgut tornar– no li va quedar més remei ara fa dos anys que reconèixer que els bronzes pertanyen a l’Oba, al rei d’Edo, al seu descendent, no a la nació nigeriana.

Des de llavors, algunes institucions han començat a retornar les obres d’art antigues directament a l’Oba Ewuare II, el besnet de l’Oba Ovonramwen, el rei assaltat i robat el 1897. L’home ha expressat la intenció de construir el seu propi museu reial per allotjar els tresors restituïts. Els museus occidentals han retornat centenars d’objectes beninesos els darrers anys, inclosos 119 dels Països Baixos al juny. 

Una problemàtica inesperada envolta els bronzes meravellosos. Com també una reconsideració museística i cultural important: “Els crítics occidentals volien que la nostra exposició inaugural fos sobre ells: sobre el que es van endur, el que retornen i com de magnànims han estat”, va escriure en un article el director del museu, Phillip Ihenacho. En lloc de ser “simplement un receptacle d’objectes retornats, hem construït alguna cosa completament diferent”. Presenta el MOWAA com un lloc “per interactuar amb l’art de l’Àfrica Occidental en els seus propis termes, no com una nota a peu de pàgina de la història europea”. L’exposició inaugural, “Nigeria Imaginary: Homecoming” (‘Nigèria imaginari. Retorn a casa’), que ara vés a saber quan es podrà veure quan el museu sigui finalment inaugurat, ironitza sobre la idea de restitució com és entesa a Occident, per plantejar el retorn a casa de tants artistes nigerians del present que s’han hagut de buscar la vida a fora: és la mostra d’art contemporani presentada al Pavelló de Nigèria a la Biennal de Venècia de 2024. 

Sort, museu, que no vols ser una nota a peu de pàgina de la història europea. Per aquí anem bé, trobo. Són idees clares, no com les refistoladament radical chic del projecte del Museu Habitat del comissari B-V, que un dia o altre veurem si són paper mullat o són constructives.