04.02.2026 - 21:40
El major Trapero –amb la consellera Parlon al seu costat, assentint– va defensar ahir al Parlament de Catalunya l’ús de gas pebre per a dissoldre manifestacions. Un ús que, com a societat, estic convençut que no hauríem de tolerar.
Perquè el gas pebre per a dissoldre manifestacions –siguen pacífiques o violentes, que això ara tant se val– és un excés innecessari, un abús de poder. Centrem el debat: quan parlem del gas pebre no parlem d’un instrument neutre de control de masses, sinó d’una arma química –val a dir que prohibida en temps de guerra–, una arma química que causa un patiment físic i deliberat als qui en són afectats.
I per això, quan un govern autoritza els seus agents a llançar gas irritant contra ciutadans desarmats, travessa una línia vermella. Perquè diu, de fet, que la discrepància política es combat amb dolor. I que la protesta social mereix càstig corporal. Que la veu dels ciutadans –siguen pocs o molts– s’ha d’ofegar amb substàncies que cremen els ulls, la gola i la pell.
Les excuses habituals no resisteixen cap escrutini seriós. Es diu que el gas pebre és “menys letal” que uns altres mètodes. Però, a banda que no és cert –com hem comprovat més d’una vegada aquests darrers mesos–, això respon a una lògica perversa: comparar graus de violència no justifica cap violència.
Es diu que serveix per a “mantenir l’ordre públic”, però l’ordre que s’aconsegueix amb el gas pebre és l’ordre del silenci forçat, de la por inoculada. I no és anecdòtic, això: es pot mantenir l’ordre públic sense atacs químics; ho fan cada dia les policies de tot Europa.
Si una cosa és fora de discussió és que el gas pebre causa danys reals, molt reals. Origina crisis respiratòries, especialment en persones amb asma o malalties pulmonars, en la gent gran. A més pot causar pànic i descontrol en situacions de densitat humana, amb risc d’estampides. I sobretot –i pitjor de tot–: el gas pebre afecta indiscriminadament.
I això hauria d’acaparar l’atenció de tothom: el gas pebre no distingeix entre hipotètics manifestants violents i manifestants pacífics, ni entre adults i infants, ni entre qui protesta i qui simplement passa per allà. Fa mal a tothom. És, doncs, per definició, una arma de violència massiva, clarament desproporcionada.
Per això opine que no és acceptable ni s’hauria de tolerar que la Generalitat de Catalunya continue armant la policia amb aquest instrument. El gas pebre no hauria de tenir cabuda en la gestió democràtica de l’espai públic. Cal exigir-ne la prohibició, totalment i urgent.
PS1. Oriol Bäbler ens continua explicant des de Grenlàndia les claus de la situació geopolítica que ha posat al centre del món aquest país que lluita per la independència. Avui ens explica què pensen els habitants de l’illa de les provocacions dels Estats Units: “Un ultra, rodamons i gorres MAGA: les misèries de la visita de Trump Jr. a Nuuk”.
PS2. A VilaWeb Televisió el dimecres és el torn d’Ot Bou i La taca d’oli. El capítol d’ahir és una entrevista a Inés Arco sobre el paper de la Xina en el nou ordre mundial. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. A VilaWeb avui tenim l’honor de comptar com a opinant amb el 131è president de la Generalitat de Catalunya. Quim Torra ha escrit per a aquest diari –del seu “exili interior” estant– un text esmolat i lúcid, que passa factura de manera magistral als partits espanyolistes, ara que el país es troba abocat a un caos colossal. Un article per a llegir i fer circular: “Els problemes reals de la gent”.
PS4. Gerardo Pisarello és un dels dos candidats dels Comuns que competiran per encapçalar la llista d’aquesta formació a les eleccions de l’Ajuntament de Barcelona. Ja en plena campanya interna, Ot Bou l’ha entrevistat, sense esquivar les preguntes més dures: “M’he tornat més radical”.
PS5. Les destitucions de les tres dones responsables dels programes i la comunitat infantil de 3Cat han enterbolit l’ambient en una de les àrees més importants de la corporació. El relleu de Vanesa Hernández, Laia Servera i Muntsa Tarrés ha fet més soroll del que és habitual en un canvi directiu dins la casa, i ha fet aflorar tensions internes acumulades aquests darrers anys. Ens ho explica, en aquest article, Arnau Lleonart.
