Tornen aquests dies a la càrrega les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzades de bracet d’un historiador vanitós, un pinxo amb ínfules i una venedora de fum. Aprofitant la “bassa d’oli” catalana, com diu Eduardo Mendoza, volen reproduir l’enèsima submissió a la dinàmica de l’estat espanyol, que consideren per definició la ròtula de qualsevol projecte polític. I ho fan amb els instruments típics dels enemics de les classes populars catalanes, és a dir, arrabassant-los la memòria de la pròpia experiència i despullant-les de la possibilitat d’esdevenir el subjecte polític que reclama el moment històric. Ara, comencem pel començament. Si les classes populars catalanes, aplegades per fer l’1-O, haguessin de mesurar la força de les classes populars espanyoles per la mobilització solidària contra la repressió de l’estat, en aquella ocasió, i fins avui mateix (per via interposada: què fan, si no, els mossos, multant gent pel mer fet d’aplegar-se en un espai públic?; què fan, si no, Parlon i Trapero mentint al parlament?: per cert, de traca i mocador el paper dels mitjancers de Junts en la posada en escena de l’emblanquiment de la senyora consellera d’Interior), el balanç final és d’una pobresa aclaparadora. La pretesa bona voluntat de les esquerres “alternatives” –a l’empara, a casa nostra, de “sobiranistes” i falsos independentistes– no representa de cap manera una alternativa política a res que no signifiqui transfondre sang al malmès sistema circulatori espanyol, com ja van fer el 15-M. La possibilitat de fer pactes generals o autonòmics políticament viables és una fantasia de politòlegs i una jugada de tafurs, que amaguen contínuament l’ou: Catalunya té una dinàmica pròpia, al marge de l’estat i de les seves autonomies, i l’espanyolisme alternatiu no té crèdit a Catalunya.

La cosa no és pas nova, certament. Fa prop de cinc anys, un conglomerat d’onze revistes “sobiranistes” de tot l’estat va publicar una declaració en què es parlava dels “pobles de l’estat”, del principi de reconeixement de la “plurinacionalitat”, del referèndum sobre el “dret de decidir” per fer un nou pacte entre els “nostres pobles” cap a una solució “confederal”, i en què els ciutadans s’implicarien, deien, en la presa de decisions polítiques i posant en pràctica, en el dia a dia, la república (el subratllat és d’ells). I hom es quedava de pasta de moniato: ni una referència a Catalunya, al paper de l’independentisme i l’1-O com a punta de llança contra l’estat, a la lluita des de baix per a fer el que ells anomenaven “presa de decisions polítiques”, etc. Com si aquí no haguéssim posat les bases per a la caiguda de la monarquia –que ho preguntin al reietó del 3-O– i la creació de la República Catalana! Que Déu els conservi la vista, als “sobiranistes”! De fet, a ells només els feia –i els fa– peça l’acumulació lenta i sostinguda de “sobiranies” sectorials (en un món unificat, precisament, pel capitalisme global!), atès que la sobirania política és patrimoni de l’estat –un estat, òbviament, “depurat” de corrupcions, oligarquies, jutges i exèrcits franquistes, cosa que, a Espanya, equival a una utopia: qui posarà el cascavell al gat? Sánchez? Rufián? Montero? PSOE-Junts-PNB? Per petar-se de riure!

La separació entre vida quotidiana i vida política, que els “sobiranistes” volien resoldre amb el ciment de la república, ignora olímpicament els mecanismes de mobilització i organització de masses necessaris per a fer-ho possible. Un fet que demana, sense embuts, una insurrecció general democràtica i popular, no atorgada per cap estat ni proclamada des de cap congrés o parlament, ni resolta en eleccions constitucionals, sinó feta des de baix econòmicament, socialment, políticament i, és clar, nacionalment. Però d’això no en parlaven, els “sobiranistes”, ni en parlen, ni en parlaran: ells sempre pensen a buidar la carcassa de l’estat i instal·lar-s’hi, una volta netejat l’interior, com els crancs ermitans, per viure de la magna rifeta mentre els nens juguen al TikTok. Una visió merament teòrica que necessita un miracle perquè sigui possible a Espanya. L’exemple de Sumar, un apèndix ficat en els rengles del govern de l’estat, és la mesura del pa que s’hi dóna quan la política resta tancada als salons dels passos perduts.

Tot seguit del manifest citat, alguns politòlegs van agafar-ne la torxa i, amb bones maneres, desafiaven l’independentisme a baixar a l’arena per fer el que ells anomenaven una “aliança plurinacional sobiranista”. Començaven reconeixent que el problema es diu “estat”; que tothom qui no en té en vol un; i que tant pot servir per a fer justícia com per a negar-la en termes de desigualtat i privilegis. Però no esmentaven allò que interessa en aquests verals, allò que, tant si volen com si no, determina la política de l’estat per a “pacificar” Catalunya: la possibilitat d’alliberament d’una nació sense estat per a posar fi, precisament, a la desigualtat i els privilegis que li imposa un estat opressor –el qual, diguem-ho de passada, correria el risc d’esfondrar-se en tant que autoritat territorial suprema i faria entrar els espanyols en el túnel dels pobles sense estat… No pas per casualitat, doncs, arran de l’1-O, el poble espanyol republicà o monàrquic, unitari, federal o confederal, restava mut, o, per empitjorar la cosa, acomiadava els seus guàrdies civils al crit de “¡A por ellos!”. Perquè és el poble espanyol, i no cap altre, que sosté la base hegemònica de l’estat en termes nacionals, i que necessita la raó d’estat per a sobreviure. Per aquest motiu, l’1-O significava l’alteritat al projecte de les esquerres espanyoles, espanyolistes i espanyolitzadores, el fantasma sempre eludit per incòmode, el fantasma que, ara i aquí, sobrevola qualsevol anàlisi i opció política enfront de l’estat i que s’ha de fer desaparèixer de la memòria. Nosaltres, els independentistes, podem dir molt alt i clar que els primers deures republicans i populars ja els vam fer. I ben car que ens costa, mentre una altra gent fa veure que l’ignora amb el pretext que no va reeixir d’entrada (com si enlloc s’haguessin assolit immediatament els canvis profunds de la història), amb la intenció de dissimular la seva identificació amb la raó d’estat espanyola –higienitzada, pasteuritzada, uperitzada: en una paraula, tancada en aquella UCI on s’idolatra l’estat dins una atmosfera falsament inerta. Ells en diuen combatre el feixisme, però jo en diria arreglar l’estat postfranquista, que sempre s’enrosca quan troba davant seu l’antagonisme; però, si hi insisteixen, caldrà que recordin que el feixisme només es liquida amb la revolució o la guerra.

Aquells politòlegs “sobiranistes” també denunciaven la “paradoxa independentista” que, segons ells, consisteix en el fet que “per sortir de l’estat, primer caldrà canviar les estructures de poder fàctic, especialment el poder judicial”. És a dir, que si no ens posàvem a ajudar els pobles de l’estat a canviar les coses –menystenint-ne, doncs, l’afiliació espanyola profunda–, nosaltres sols no ens en sortiríem. D’això en podríem dir un calc involuntari de les tesis del final de la història en clau espanyola, perquè, segons aquest punt de vista, no hi hauria cap més alternativa que la “democratització” de l’estat. I no hi cabria, atesa la confiança dels “sobiranistes” en unes altres nacions i pobles de l’estat, un procés com el que va representar l’1-O a Catalunya? Ah, no, això resta fora de focus: és un particularisme secessionista, una forma de nacionalisme excloent, un moment històric fora de la història… Perquè, és clar, al marge de l’estat –de l’estat espanyol, s’entén–, no s’hi pot fer res: tot és particularista, disgregador, anacrònic… atès que la unitat profunda ja la representa aquell estat. En aquest punt, els politòlegs sobiranistes, que no són ingenus, esdevenen uns hipòcrites de laboratori.

Però no són pas babaus: s’adonen de què significa, històricament, intentar fer pactes amb espanyols, però que preguntin a l’esperit de Carrasco i Formiguera o a l’esperit de Macià; que regirin actes del congrés de diputats republicà quan hi hagué la discussió de l’estatut; que llegeixin l’abans i el després de Núria… Res de res de res. Imposicions de l’estat, acotament de caps, dinàmica republicana pròpia a Catalunya, aixecament, guerra civil i franquisme. (Si no resseguim aquest cicle, invocar pactes amb els espanyols és pura retòrica acadèmica, car s’oblida que, en l’intermedi entre monarquia i república, l’exèrcit africanista ja afusellava a Jaca, el desembre del 1930, els capitans republicans Galán i García Hernández.) Amb aquests antecedents al cap (o no), els “sobiranistes” tombaven la truita política i passaven a demanar una posició moral, un acte d’honradesa a qui volgués pactar: es tractaria de ser sincers, “sense trampes retòriques del tipus ara és l’hora d’aturar el feixisme, no podem deixar que governi la dreta, amb la crisi ara no toca el tema nacional, etc.” (els subratllats eren seus). Que no ha arribat a ploure, des d’aleshores! Mentre dissenyaven tractes i pactes, a l’esquerra espanyola, espanyolista i espanyolitzadora li ha pujat a les barbes el feixisme, que no ha sabut combatre al carrer, i ara es tractaria d’ajudar-la, una vegada més, a defensar Madrid contra… Vox, quan no poden ni desallotjar una Isabel Ayuso de la seva comunitat autònoma! Ja és ben galdós, en un afer en què la primera prova d’honradesa, per part de les esquerres espanyoles sobiranistes, fóra reconèixer que a Catalunya hi tenen la pedra de toc, l’exemple genuí d’una moral política de masses, l’estratègia democràtica disruptiva enfront de l’estat… Però, no: ara cal que l’independentisme oblidi què ha fet, on va arribar, i, sobretot, que no intenti fer res de nou que no impliqui reformar Espanya. L’altra cara de la lluna de la taula de diàleg, com si diguéssim. O el retorn del peix al cove.

Acabo amb una pregunta retòrica: els “sobiranistes” i independentistes fal·laços creuen que l’1-O va ser un “error”? Si creuen que la irrupció de les masses en la democratització de la vida pública, preàmbul d’una república catalana, va ser un error, esperem-ne anàlisis rigoroses; però si admeten que aquell moment històric representa el pas que calia fer per començar a alliberar-ho tot, potser que hi posem nom, etiqueta, lema: una “insurrecció democràtica i popular”, que hauria de servir d’exemple a tots els pobles de l’estat, perifèrics o buidats, si volguessin canviar les bases del seu estat.