25.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 26.09.2025 - 09:57
Demà, dissabte, farà cinquanta anys exactes de l’execució de Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegui, tres militants del FRAP i dos d’ETA, que van ser els darrers “legalment” morts per la dictadura espanyola.
No van ser els únics. El franquisme va deixar rere seu un rastre enorme de sang –traçat amb noms memorables o amb noms anònims– que ens van ser arrabassats amb la violència. S’han pogut documentar ara per ara 45.278 execucions, i ja comprendreu que això fa impossible d’enumerar-ne en veu alta o escriure’n tots els noms.
Em limitaré, per tant, a dir-ne alguns que tots coneixem: el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys, el rector de la Universitat de València Joan Baptista Peset i el batlle de Palma Emili Darder. Recordaré amb emoció els noms dels veïns de Bétera, el meu poble, que el franquisme ens va arrabassar: Vicent Aparisi Carrasco, Gonçal Aparisi Carrasco, Francesc Arnal Moreno, Salvador Campos Inglés i Frederic Carrasco Ricart. O, simplement, diré el nom de Salvador Puig Antich.
La monstruositat del franquisme és molt difícil d’explicar –i més a mesura que passa el temps i els nostres sentiments es van diluint. Costa molt de recordar avui aquell terror permanent que va intentar d’anihilar-nos de manera expeditiva, aquells trets cada nit a la paret de Paterna i en tantes i tantes parets que tan magníficament descriu Vicent Andrés Estellés en els seus versos: “L’han matat a Paterna. I segles de silenci, i més silenci encara de mort de morts de poble…”
Però si parle avui de Txiki, Otaegi, Baena, Sánchez Bravo o García Sanz és perquè aquests morts els vaig viure jo, en vida meua. I me’n sent responsable. No eren com aquells altres, assassinats anys enrere, que m’explicaven en veu baixa la gent del poble, temorosos que algú els sentís. La mort de Txiki, Otaegi, Baena, Sánchez Bravo o García Sanz, com la de Puig Antich, forma part de la meua vida, l’he viscuda plenament conscient, i no vull, doncs, oblidar-la ni canviar-ne el significat. Crec que no hi tinc dret.
Jo estudiava batxillerat a Montcada i tenia un magnífic professor de filosofia que ens obria la pensa a poc a poc –amb molta cautela–, ajudant-nos molt a entendre tot allò que passava al voltant. I en recorde perfectament la mirada de por i d’abatiment, de ràbia continguda per la mort d’aquells jovenets, tan sols uns anys més grans que jo, que tots els seus alumnes, més joves que ell mateix. Hauria pogut ser qualsevol, perquè la mort era indiscriminada. I això avui no ho hauríem de deixar de banda, ni deixar-ho passar com una anècdota juvenil.
Aquesta enorme pallassada que el postfranquisme vol organitzar ara per commemorar els cinquanta anys de la mort de Franco –sense demanar-se què en perviu, què es manté, què ens ofega íntimament encara avui– té demà, segurament, la contradicció més gran. El moment en què més difícilment podran explicar la seua conversió.
Perquè aquests dies tots hem vist com els polítics espanyols feien el primmirat per a no enaltir aquests meus herois –espere que herois de tots nosaltres–, adduint que van ser d’ETA o del FRAP. En realitat, perquè tots qüestionaven no pas solament el franquisme. I vull dir que escoltar-los m’encén, perquè si continuen per aquest camí encara ens trobarem algun dia que ens voldran explicar que Carrero Blanco va ser una “víctima del terrorisme” i no el carnisser malparit que era…
La seua contradicció és tancada en la caixa del temps, i per això mateix els posa sempre contra una paret molt incòmoda. Aquells joves d’ETA, aquells joves del FRAP –i, per tant, les seues organitzacions– eren uns assassins, uns terroristes, o bé –com defensava El Socialista en una portada que encara recorde per l’impacte que em va causar– les víctimes dels botxins Franco i Juan Carlos? I les causes –aquelles causes que van defensar tots cinc amb passió, jugant-s’hi la vida– eren dignes o no, doncs?
Per a mi Txiki, Otaegi, Baena, Sánchez Bravo o García Sanz són i seran sempre herois. No en tinc cap dubte. Sense qüestionar res d’allò que van fer ni res d’allò que volien aconseguir. Simplement, perquè ells eren al meu costat, al meu bàndol i contra els assassins. I no és pas problema meu si avui alguns ja no volen recordar una cosa tan elemental o els convé més d’oblidar-la.
PS1. Magda Oranich va ser advocada de Txiki i va haver de presenciar-ne la mort. Andreu Barnils ha anat a cercar-la perquè ens explique aquelles hores terribles, per mantenir viva la memòria: “Sempre va estar amb un somriure, fins i tot enmig de l’execució”.
PS2. Avui us he de demanar un favor important: que seguiu VilaWeb a Google, per evitar que el seu totpoderós algorisme amague en els mòbils la nostra veu. És tan senzill com anar a aquesta pàgina i prémer el botó que diu “Segueix a Google” o, si us ho estimeu més, anar abans a aquesta pàgina i entendre’n millor el perquè.
PS3. Estem molt contents d’explicar-vos que el nostre company Àngel Garcia ha guanyat el premi Miravisions per les seues cròniques fotogràfiques sobre la gota freda, publicades ací a VilaWeb i també a Bloomberg i Associated Press. Segurament molts recordeu la seua feina colpidora, però us recomanem que en repasseu la “Crònica des del fang”.
PS4. La situació internacional comença a ser particularment perillosa. Aquestes darreres hores drons i avions russos han entrat als espais aeris del Canadà, els Estats Units o Dinamarca i el govern nord-americà ha pres la insòlita decisió de convocar a Washington una reunió de tots els generals i almiralls del seu exèrcit. Una cosa mai vista que us expliquem en aquest article.
