Hi ha una pancarta que he vist que porten els mestres en vaga aquests dies, i que diu: “Fer miracles no surt al currículum”. És una frase ben feta, digna de l’ofici, perquè condensa, amb la brevetat justa, allò que fa anys que passa a les aules del país.

Els mestres culminaran avui una setmana modèlica de manifestacions, d’una contundència i una claredat que no vèiem de feia molt de temps i que cal aplaudir. Però, sincerament, quan un col·lectiu acostumat a la discreció, a aguantar i a no lamentar-se –és un col·lectiu que ensenya als xiquets que les coses s’aconsegueixen amb paciència i treball– decideix d’eixir al carrer tal com ho fa, això vol dir que alguna cosa ha deixat de funcionar de manera molt seriosa.

No és d’ahir aquesta situació, és cert. Fa anys, per no dir decennis, que la remor del maltractament sistemàtic és viva entre els ensenyants. La queixa pel paper que fa el Departament d’Ensenyament és amarga i fa governs i governs que s’allarga. Els més durs –no sé si dir els més realistes– diuen que a la conselleria hi han anat a parar els mestres que no volen ser a l’aula i que per això és un cau d’idees estrambòtiques. El paper d’algunes fundacions i gurus també fa anys que alça polseguera, autèntics escàndols, en el sector. I les retallades hi continuen essent, no s’han revertit. Ahir vaig passar per davant d’una escola de Barcelona –els 30 Passos, a la Sagrera– i em va impressionar molt. Les aules són mòduls pre-fabricats impracticables i tot el recinte ha esdevingut una protesta elegant, claríssima i desesperada dels mestres, dels pares, dels xiquets i tot. Perquè així no es pot fer la feina que cal fer.

En vista de tot plegat, el govern, mort, de Salvador Illa, què fa? Doncs ha respost a aquesta gran mobilització amb una altra de les seues fumarades. Ha signat un pacte amb els sindicats sempre dòcils i obedients CCOO i UGT i ha tingut la barra de presentar-lo com un “pacte històric de país”. Que són ganes. Perquè aquests dos sindicats no representen sinó un 20% de la plantilla docent i, segons una enquesta enviada als 97.000 ensenyants, el 95% dels que van respondre –que no són pocs: 43.000– van refusar categòricament el text pactat. 

En un altre context, una reacció com aquesta hauria causat una crisi institucional i dimissions. Ací, però, un secretari –em va semblar entendre que deien que de Millora Educativa– es va limitar a respondre amb veu monòtona que el govern “començarà a desplegar l’acord tan aviat com sigui possible”. No sé qui caram és l’estrateg, però que algú m’explique com és que tens els carrers plens de gent que se sent menystinguda i reacciones menystenint-los una volta més. Francament.

Més enllà dels sous, hi ha una qüestió de fons que la vaga posa de manifest i que ens hauria de preocupar molt a tots. Els docents expliquen clarament que no es pot continuar treballant sense recursos: que falten vetlladors, que falten psicopedagogs, que falten mestres d’educació especial, que falten aules d’acollida. Que sense una reducció real d’alumnes per classe i sense més personal de suport, la faena del dia a dia simplement no es pot fer. I que així, en aquesta situació, la inclusió educativa –que és imprescindible i fonamental per al futur d’aquest país– deixa de ser un treball de país i esdevé una càrrega que alguns volen que racaiga sobre els mestres i prou. I que és, per tant, una tasca impossible i un fracàs anunciat.

Ho diu la pancarta i és veritat: fer miracles no ix al currículum. Però al nostre país –perquè això, no us enganyeu, no passa tan sols al Principat– fa massa temps que fer miracles sembla que siga una condició tàcita per a exercir la professió de mestre; i així no anem bé. Benvinguda la protesta, doncs, i gràcies d’eixir al carrer a lluitar.

PS1. Avui és un dia d’una gran felicitat per a tots els qui fem VilaWeb. La raó és la concessió a Biel Mesquida del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Mesquida es mereix de sobres aquest premi que guardona –ho vull recordar– no solament la qualitat literària, sinó també el compromís amb la societat i el país. I poca gent hi ha com ell que combine aquests dos aspectes amb tanta excel·lència. No me n’amague: per a nosaltres aquest reconeixement és especialment emocionant perquè Biel Mesquida ha acompanyat VilaWeb sempre –ara cada diumenge podeu llegir i escoltar en la seua veu Closcadelletra. Però això tan sols fa millor i més ampla la felicitat que com a lectors seus i com a compatriotes sentim per una reivindicació tan justa. Enhorabona, Mesquida!

PS2. Alba Tebar ens explica avui una de les situacions, una més, amb què es troben els mestres, concretament les de les escoles bressol. A Catalunya, una mestra d’educació infantil en l’etapa d’un any a dos té tretze infants a càrrec seu. En l’etapa de dos anys a tres, les xifres s’enfilen a una mestra per cada vint infants, que són les xifres més altes de tot Europa: a la Unió Europea, la mitjana és d’un professor per cada cinc alumnes d’aquesta edat: “‘No puc ni anar al lavabo’: així treballen les mestres de 0-3 amb les ràtios més altes d’Europa”.

PS3. Diumenge hi ha segona tanda de les eleccions municipals al nord. Una de les grans dades de la primera va ser l’altíssima, enorme, abstenció i és sobre aquest fet que parla Lluís Dagues: “Abstenció: la gran guanyadora de les eleccions municipals nord-catalanes”.

PS4. Donald Trump insinua ara que Veneçuela podria passar a ser un estat dels Estats Units. Podria? D’això parle en aquesta Pissarreta.

PS5. El camí de la consciència. Plenitud i vida més enllà de la mort  és el darrer llibre de Gaspar Hernàndez, director del programa de ràdio sobre psicologia i espiritualitat L’ofici de viure. Andreu Barnils hi ha tingut una conversa que sorprendrà: “Era molt escèptic amb la reencarnació. Vaig canviar de parer”.

PS6. Com cada dijous, a VilaWeb Televisió hi hagué ahir La tertúlia proscrita. Aquesta vegada, en una setmana especialment tensa, amb Júlia Ojeda i Antonio Baños: “Un govern que fa propaganda però no governa”.