Els escrúpols i la decència a la venda, el manual de supervivència política de Carlos Mazón

La gota freda d’avui fa un any va afectar setanta-cinc pobles del País Valencià, alguns, d’una manera extraordinària, i va causar 229 morts i desenes de ferits. La barrancada va tenir efectes col·laterals en pràcticament tots els àmbits de la vida social, i va caure com una bomba en la vida política. D’ençà del 29 d’octubre passat, qualsevol decisió que ha pres el govern de Carlos Mazón ha estat per a defensar i estalonar la seua figura. L’exemple més gràfic d’això va ser el pacte del pressupost amb Vox durant la setmana fallera, quan Carlos Mazón romania desaparegut i els rumors sobre una possible defenestració eren més intensos. Una setmana abans, l’11 de març, el diari més proper al PP, l’ABC, va fer una portada que deia: “Mazón se n’ha d’anar ara”.

Però Mazón va resistir i el Consell ha governat a cop d’efecte per tapar, amb notícies pretesament positives, totes les informacions que apareixen, de manera inexorable, sobre el capteniment de Mazón durant les hores més crítiques d’aquell dia.

Carlos Mazón s’ha passat gairebé un any fugint dels periodistes, i quan els responia era per dir la frase de l’argumentari que tocàs eixe dia. En el territori que ha sofert la pitjor catàstrofe humana i natural d’aquest segle, el president s’ha permès el luxe de no fer cap conferència de premsa amb preguntes, o de tardar més d’onze mesos a ser entrevistat tant per la televisió pública com per diaris privats.

El fang, al palau

Un any després, el fang pràcticament ha desaparegut dels carrers i les places dels pobles afectats, però no del Palau de la Generalitat. I no és perquè Carlos Mazón visitàs la zona zero per interessar-se per l’estat dels ciutadans, o per les necessitats peremptòries que tenien o encara tenen, sinó tot al contrari. Com que no ha tocat el carrer, com que no ha assumit responsabilitats, com que no ha deixat el càrrec, ha fet que durant aquests mesos s’haja viscut en un estat de crispació constant.

Tampoc no ha contribuït a tranquil·litzar els ànims el fet que Carlos Mazón continue sense donar explicacions sobre on era durant les hores més crítiques. Aquests darrers dies han aparegut algunes informacions que deixen en evidència les mentides que ha anat repetint. Ara s’ha sabut que, en acabar el dinar a El Ventorro, Mazón no se n’anà pas de pressa cap al Palau de la Generalitat, fent aquest recorregut que ell recita esmentant els noms dels carrers, sinó que va caminar uns minuts en sentit contrari fins a l’aparcament públic on Maribel Vilaplana tenia el cotxe. Segons tot això, Mazón va arribar al palau a les vuit del vespre per anar cap al Centre de Coordinació d’Emergències de l’Eliana, on hi havia el CECOPI reunit. Això desmenteix tot allò que va dir el 15 de novembre a les Corts, que el viatge va ser llarg perquè feia mal oratge. Vint-i-vuit minuts és el temps que es necessita per a anar del palau al centre d’emergències. Però és que també hi ha un forat negre, aproximadament, entre les set i les vuit del vespre, que va ser quan, segons alguns testimonis, va arribar al palau. I hi ha el canvi d’indumentària, i els silencis telefònics…

La crispació a les Corts

D’aquesta crispació, en queda constància en les sessions de les Corts, on les sessions esparses de control al Consell s’han convertit en un intercanvi de retrets. L’oposició demana amb insistència la dimissió de Mazón. L’acusen d’haver deixat les seues funcions, d’haver traït els valencians, de ser el responsable de les víctimes mortals, d’haver abandonat les víctimes, d’aferrar-se al càrrec per mantenir l’aforament que li permet de no ser encausat per la jutgessa de Catarroja, per assegurar-se una pensió quan acabe el mandat. Li demanen que declare voluntàriament davant la jutgessa, que ja li ho ha ofert tres voltes, que diga la veritat, que no s’amague més i explique on era, amb qui i fins a quina hora. Que dimitesca, li demanen.

Mazón respon amb l’argumentari que li prepara el seu equip. La clau de volta de tota la defensa és que les agències estatals, l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, no van donar informació correcta amb la qual prendre decisions. Acusa directament els tècnics, amb noms i cognoms, de no haver fet bé la seua feina. I a partir d’ací, retrau al PSPV i a Compromís tots els problemes interns que tenen, i al govern d’Espanya, la falta de col·laboració en la reconstrucció, i la falta d’interlocució i coordinació. I, en segons quins casos, es presenta ell com la víctima de la situació.

Aquest és el patró que se segueix en cada sessió de control, on PP i Vox exerceixen un control ferri d’allò que es debat i allò que no. Tenen majoria parlamentària i majoria en la mesa. També la tenen en la comissió d’investigació sobre la gota freda, que, un any després, amb prou feines ha donat de si. El calendari l’han fet de tal manera que les compareixences queden molt espaiades i encara no se sap quan hi seran citats els representants de les associacions de víctimes.

Els votants de Mazón no el volen

Aquest mes d’octubre s’han publicat uns quants sondatges sobre el grau d’acceptació de Carlos Mazón entre els votants. El darrer és de dilluns, i el publicaven els diaris del grup Vocento, Las Provincias i ABC. Segons les seues dades, el 75% dels valencians considera que Carlos Mazón hauria de dimitir. Entre els votants del PP, és un 61%, la gent que creu que ha de dimitir. Amb el pretext d’aquest sondatge, l’ABC publicava un segon editorial per a dir que la situació a la Generalitat era insostenible i que Mazón havia de plegar.

Vox cobra un delme infinit

Mazón s’aguanta com a president perquè Vox no el deixa caure. El partit ultra té ara molt més poder executiu que quan era dins el Consell. En va sortir el mes de juliol del 2024. Entre les carteres que va gestionar, hi havia les Emergències, dins la Conselleria de Justícia. Vox la va demanar perquè incloïa les competències dels bous. Les Emergències eren un afegitó tan molest que, fins i tot, els va costar de trobar càrrecs directius i van mantenir durant mesos els mateixos que havia posat el govern del Botànic. El màxim responsable era José María Àngel, que després va ser comissionat del govern espanyol per a la reconstrucció, fins que la filtració d’unes presumptes irregularitats de fa quaranta anys, quan era funcionari de la Diputació de València, el van dur a la dimissió. L’escrutini i l’escarn del PP i Vox van ser extraordinaris.

D’ençà del desastre de la gota freda, el partit d’extrema dreta ha mantingut sempre el suport a Carlos Mazón i Mazón l’ha comprat al preu d’exacerbar la guerra cultural que van començar quan el conseller era Vicente Barrera. Carlos Mazón ha assumit, sense cap problema aparent, les tesis del secessionisme lingüístic. Ha rebaixat fins a l’estrangulament el pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ha posat les urpes dins la televisió pública i n’ha capgirat la filosofia i els continguts, fins al punt que hi ha hagut un pronunciament a les xarxes de desenes de treballadors contra la direcció d’informatius i la direcció general. Ha combregat amb el negacionisme climàtic, malgrat que el País Valencià viu la pitjor crisi de la història a conseqüència d’un fenomen extrem agreujat pel canvi climàtic. Ha acceptat l’eliminació de la comissió LGBTI de les Corts Valencianes. Treballa animosament en la creació d’una llei de senyes d’identitat contra el català al País Valencià. I moltes més peticions que permeten de presumir als d’extrema dreta que en cap altre territori no tenen més poder que el que tenen al País Valencià.

Una oposició ineficaç

L’aritmètica parlamentària és molt tossuda i juga sempre contra els partits de l’oposició. A banda dels debats dialèctics a les Corts, PSPV i Compromís han sabut trobar pocs instruments per a fer mal electoralment al Partit Popular. El resultat de tot això es veu en els sondatges de què parlàvem més amunt i que tenen una cara B. Diuen que, si ara es convocassen eleccions, el bloc de la dreta tornaria a obtenir majoria per a governar, perquè els cinc o sis escons que perdria el PP els recolliria Vox.

Ni el PSPV, extremadament dependent dels designis del PSOE espanyol, ni Compromís, amb conflictes interns, no semblen capaços de captar el malestar social ni d’il·lusionar els votants amb propostes que trenquen el desassossec.

Els socialistes tenen com a dirigent Diana Morant, que és ministra al govern espanyol, però no ha tingut prou força per a involucrar l’executiu de Pedro Sánchez en la recuperació després de la gota freda. No han sabut traure rèdit ni explicar les inversions que es fan. Morant no ha convençut Pedro Sánchez perquè tingués un paper més protagonista i ha facilitat al PP i a Carlos Mazón l’argument que Sánchez no s’ha volgut reunir ni una volta amb ell, que no li contesta les cartes, i que maltracta els valencians.

La coalició Compromís continua enredada en els conflictes interns, cosa que ha quedat fixada en la imatge dels dos diputats que té a Madrid inscrits en dos grups diferents. Alberto Ibáñez, d’Iniciativa, en el de Sumar, i Àgueda Micó, de Més, al grup mixt. El detonant va ser la negativa de Sumar d’afegir-se a la petició de compareixença de Pedro Sánchez en la comissió d’investigació de la gota freda.

Una setmana tensa

Amb el funeral d’estat no s’acaben els maldecaps per a Carlos Mazón. La setmana vinent començarà amb la declaració de Maribel Vilaplana com a testimoni davant la jutgessa de Catarroja, que ja té a les mans la llista de trucades que el president va donar a les Corts. Ell havia marcat la primera setmana de novembre com la de la remuntada, amb una crisi de govern anunciada fa més d’un mes, amb la intenció de donar un impuls nou al seu Consell. Després de tot el que s’ha sabut, el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, s’ha sentit assenyalat per l’opinió pública i li ha enviat un missatge: “Haurà de donar les respostes necessàries.”