Els jocs de guerra dels hòmens m’agafen llegint Montserrat Roig. La coincidència no és cap cosa, però sí que és casualitat que ensopegui amb una sèrie d’articles que s’adiuen al món d’avui com al d’abans-d’ahir. En un ens recorda paraules de Ferrater Móra: “Tota guerra és masclista”, i jo ja ho deixaria aquí, però en una altra peça ens fa el favor de definir: “El masclisme és una actitud instintiva, irracional i ancestral que ha conferit drets als homes, de vegades sota una certa capa de falsa racionalitat.” Déu me’n guard d’esmenar Roig, però si m’ho perdonés, encara diria de ser més taxativa respecte d’aquesta capa de falsa racionalitat, perquè és l’embut universal amb què tants homenets bufats ens fan empassar les seues rodes de molí.

Val la pena observar, en dies com aquests, l’afició gairebé exclusiva de senyors d’explicar-se a les xarxes el joc d’ofensives i contraofensives, els míssils, els coets, els tancs, els drons, els portaavions. Si al començament parlava de jocs de guerra era amb plena consciència: per alguna connexió neuronal que a moltes se’ns escapa, la violència ha copat la indústria de la diversió dels hòmens a través dels seus films, còmics, maquetes, recreacions, jocs de rol, videojocs. Algú podria fer la gràcia que com a mínim no són psicòpates o milionaris o tot alhora que s’apunten a “safaris humans” de les guerres en curs, amb extra de punts per disparar a xiquets –aquesta és l’altra: la flaca de tants hòmens de poder per destruir la vida de menors, i que ves que no expliqui més d’una bomba de fum i artilleria a les pantalles del món.

La humanitat anem a remolc de la fascinació dels hòmens per les guerres. Aquesta mena de neurosi per no semblar febles, per no semblar dones, nens, marietes, i demostrar-s’ho els uns contra els altres d’una punta a l’altra dels mapes. I quan dic hòmens, dono per descomptat que cada vegada n’hi ha més que saben quan s’han de sentir al·ludits o quan no, que vol dir entomar amb maduresa el paper galdós del mascle en la memòria de les diferències humanes. Entesos tots, podem assumir que tota guerra és masclista en el sentit que la seua raó rau en la força, en la primacia de la força sobre la raó, i tot justificat amb aquesta capa de falsa racionalitat que l’envernissa i li dóna esplendor. 

Així, doncs, aparteu les criatures, que els analistes del cap fred ens expliquen com va el món; però el de debò, no les utopies woke de les ànimes emocionals i bleda-assolellades —com si l’agressivitat i la ira i la impulsivitat no fossin emocions encegadores de l’enteniment. Ells són la veu de la raó, per això racionalitzen per a naltros els deliris de grandesa d’uns homenets que no hi són tots, amb la seua lògica que els drets humans són de titafluixes i la democràcia és de tous, com si fos una lògica qualsevol. Els analistes del cap fred ens obren els ulls i ens expliquen que la geopolítica sempre ha anat així, la diferència és que ara uns senyors que no passarien un psicotècnic no saben dissimular i ens la revelen amb tota la cruesa. Blasmen la paràlisi de la UE i dels dirigents esmaperduts, ridiculitzen l’estupefacció d’un occident que, després de les grans guerres europees, va tenir la ingenuïtat de pensar que era en un altre nivell: doncs tot el meu respecte per a ells, els estupefactes, els paralitzats, els que no se’n saben avenir. Un bri d’estupor davant del mal sempre és una esperança.

Els alliçonats pel paternalisme bel·licista no sabem si hem de claudicar perquè els drets humans ens emboiren el pensament, o perquè som incapaços d’acceptar que les vicissituds de la nostra espècie encara depenen de la supremacia mascla. Al llarg dels temps, ens han fet creure que la guerra és necessària perquè abasta totes les ambicions de la masculinitat tradicional: l’ànsia de poder, la conquesta, la dominació, la penetració, tot embolicat amb l’èpica de l’heroisme, el coratge, l’honor. La via militar té una lògica natural per a algú adoctrinat sota aquests paràmetres, que converteixen en il·lusa tota idea d’alternatives lliures de testosterona, sempre més exigents intel·lectualment i amb sortides menys profitoses per als aprofitats.

Les guerres no només són masclistes, sinó que són la màxima expressió del masclisme, i és aquesta tara –que alguns en diuen lògica– que ha conformat les nostres fronteres, que ha dictat els nostres llibres d’història, que ha conferit valor a les experiències d’una meitat de la població i negligit les de l’altra. No sabem com s’hauria escrit la mateixa història si la segona meitat no ens haguessin domesticat per a pensar primer en els altres abans que en naltros mateixes; i no sabem com ens hauria anat si la primera meitat no els haguessin criat sota la disciplina de competir, conquerir, trepitjar, no plorar, reprimir-se la vulnerabilitat –la humanitat–, i que ha fet tants d’hòmens desgraciats.

Tocar de peus a terra, es veu, és acceptar que la guerra és inevitable mentre ho siguin les pulsions dels hòmens. Per tant, és renunciar a la idea que la meitat de la població, pel fet que ha estat educada per a ser allò que s’espera d’un home, tingui més remei que aquest. Servidora no m’ho crec, i en tot cas ja no em tocarà de veure-ho. Inevitable i tot, no sabem com seria una guerra “amb perspectiva de gènere”, però sí que sabem que la guerra concebuda pels hòmens és un invent incompatible amb l’imperatiu de menstruar, de gestar, de parir, d’alletar, de criar, de cuidar, d’ésser cuidat i de tots aquests romanços de novel·leta femenina que, a les pàgines que importen als hòmens, es donen per descomptats. 

En aquesta mena d’articles arriba un moment que, per una deferència innecessària cap als ofesos, toca fer esment que les dones també no sé què. Ja és un clàssic que ens invoquin la Thatcher com a prova de càrrec que elles també poden exercir el poder –si els el donen– a la manera que critiquen –la manera masclista–, i no sé si l’exemple reforça gaire l’argument que hom pretén defensar. I és clar que també hi ha dones que volen la guerra, i n’hi ha que la fan i ben de gust, però això no vol dir gaire res més que sempre hi haurà “imitadores del pitjor del món dels homes”, com deia la Roig en un dels seus articles, “que imiten l’home obligat a comportar-se com un mascle en zel”; i això “just ara, quan hi ha molts homes que no volen agafar una arma, quan hi ha homes que no accepten la moral de l’espiral bèl·lica”, i aquí és quan ens mata de raó: “Aquestes dones volen demostrar-se a si mateixes que ho poden fer tot, que són tan herois i forts com els homes. I, per sort, no tots els homes són iguals.”

Doncs això, no ens deixem enredar per les senyores que volen la guerra, ni pels senyors que les fan servir de pretext per voler dir que la guerra no és només cosa d’hòmens, com el conyac d’espanyola memòria. En temps de descompte per al Vuit de Març, em fixo que els anuncis van en el sentit de trencar els estereotips amb lemes com: “Els oficis no tenen gènere”, “L’esport no té gènere”, “Tenir cura [com en diuen ara de cuidar] no té gènere”.  Tantes coses hi ha que no tenen gènere, però no podem dir amb la mateixa seguretat que una sigui la guerra. I és clar que en té, per més esforç que puguin posar moltes dones –per a sobreviure o per a guanyar-se el respecte dels hòmens– a imitar els mascles en zel.