30.07.2025 - 21:40
|
Actualització: 30.07.2025 - 21:41
El FC Barcelona ha signat un contracte de quaranta-quatre milions d’euros amb la República Democràtica del Congo. Quaranta-quatre milions per a posar “RDC, el cor de l’Àfrica” a la samarreta d’entrenament.
La xifra és respectable. Amb quaranta-quatre milions es poden pagar moltes nòmines i molts fitxatges. Però el problema –i no és poca cosa– és que aquests diners ixen d’un país que és en guerra, on viure demà depèn del caprici dels qui manen, on els drets més elementals són vulnerats de manera constant i on la misèria, nua i crua, regna pertot.
Fins ara, els clubs es conformaven amb patrocinadors de begudes, companyies aèries, bancs o empreses tecnològiques. Però, de fa temps –i no solament el Barça–, també accepten diners de països que practiquen la dictadura com a esport nacional.
I sobre això crec que cal denunciar el cinisme moral del futbol modern. Els grans clubs i les federacions són molt actius fent campanyes contra el racisme, treuen pancartes en favor de la pau, llueixen braçalets feministes i pels drets LGTBI, parlen de la importància dels valors i defensen que són els que uneixen el món. Però, ai las!, després quan es tracta de cobrar quaranta-quatre milions d’euros, aquesta moral esdevé sorprenentment flexible, digna d’un contorsionista.
Supose que el Barça –un club d’una tradició especialment sensible cap als drets humans– ha fet càlculs abans d’acceptar aquest acord. Segurament, deuen haver consultat els seus advocats, també deuen haver parlat amb els seus assessors d’imatge per veure quin impacte tindria la cosa i, probablement, han arribat a la conclusió que valia la pena córrer el risc. Que no passarà res, malgrat la contradicció evident i palmària que significa que en una mateixa samarreta convisquen un anunci de l’agència de l’ONU per als refugiats amb un anunci d’un estat que segons aquesta mateixa agència enguany ja ha obligat 150.000 ciutadans a cercar refugi als estats veïns.
Supose que compten que alguns ens indignarem molt, però al final acabarem mirant els partits i aplaudirem els gols. M’imagine que assumeixen que molta gent considerarà que la cosa important és guanyar la Champions i que tant hi fa d’on vinguen els diners per a aconseguir-ho. I segur que pensen que la immensa majoria de culers estaran d’acord que compta més competir amb el Reial Madrid que no pas amb la consciència pròpia.
Però, a parer meu, l’afer és indignant. Encara més perquè sabíem que el Barça ho faria, si en tenia l’oportunitat. Simplement perquè ja fa temps que els europeus hem assumit i normalitzat que perquè nosaltres puguem gaudir del futbol uns altres han de patir en silenci. En aquest silenci nostre, que es pot comprar a preu de saldo.
PS1. La proposta de Gabriel Rufián d’una candidatura que agrupe allò que ell defineix com “l’esquerra perifèrica” ha estat rebutjada per ERC, EH Bildu i el BNG. Però què en pensen Compromís i Més Per Mallorca, els dos grups del nostre país que en principi estarien en condicions d’entrar en un projecte com aquest? Hi hem parlat i us ho expliquem en aquest article.
PS2. Rere la maniobra de l’extrema dreta per a canviar el nom de la ciutat de València s’amaguen moltes coses que no tenen res a veure ni amb la llengua ni amb la filologia. Núria Cadenes ens ho explica magníficament en el seu article setmanal. “València: no és només el nom.”
PS3. Ahir vam saber la mort de Xuan Bello, l’escriptor més gran en llengua asturiana i un gran activista per aquesta llengua tan especial per tantes coses. En la seua memòria he fet aquesta Pissarreta per explicar que l’asturià, literalment, desborda moltes fronteres.
