El 24 de març de 1976, els comandants de les tres forces armades argentines, Jorge R. Videla, Emilio E. Massera i Orlando R. Agosti, van dirigir un cop d’estat contra el govern de María Estela Martínez de Perón. Començava el terrible Procés de Reorganització Nacional (1976-1983), arran del qual es calcula que van morir més de trenta mil persones, la majoria joves de classe obrera, en mans de la policia, de l’exèrcit i de grups paramilitars com la Triple A. Aquest diumenge al matí, justament, el Casal Argentí de Barcelona convoca un acte a la plaça de Sant Jaume amb entitats memorialistes i de drets humans per a repudiar la impunitat a l’Argentina i a tot el món i, alhora, per a recordar amb pancartes una seixantena de desapareguts d’origen català que, amb l’adveniment de la sinistra junta militar ara fa mig segle, foren perseguits per la seva militància sindical o política a la terra d’acollida.

Tan sols set dies després del cop, de fet, el barceloní Albert Cànovas Estapé (1949) fou segrestat per dos grups d’homes, els uns vestits de civil i els altres amb uniforme militar, a la ciutat de Córdoba, on treballava a la fàbrica de la FIAT. La direcció local de l’empresa automobilística havia facilitat una llista de delegats i activistes sindicals a l’exèrcit en la qual apareixia Cànovas, que va desaparèixer el 31 de març de 1976 sense deixar rastre. Set mesos després, civils armats segrestaven a Buenos Aires la secretària barcelonina Atlàntida Coma Velasco (1937), juntament amb el seu marit, Roberto Ardito, enginyer de la Comissió Nacional d’Energia Atòmica i militant del Partit Revolucionari dels Treballadors (PRT). Les seves dues filles, de 9 i 11 anys, van quedar en mans de l’àvia materna. La parella fou vista per última vegada al centre de detenció clandestí de Campo de Mayo, el novembre del 1976.

També era barceloní Eduard Carlas Salas, nascut el dia de Sant Jordi de 1943 i emigrat amb els seus pares a l’Argentina a mitjan segle XX, atrets per la crida d’immigrants europeus del president Juan Domingo Perón. Establerts a la zona sud del gran Buenos Aires, en Nacho –com era conegut familiarment– va estudiar medicina i, paral·lelament, es va començar a acostar a l’organització político-militar dels Montoneros. El 14 de gener de 1977, quan va sortir de casa seva, fou sorprès al mig del carrer per mitja dotzena de civils, fortament armats, i fou traslladat a un camp de concentració. Quatre mesos després, també desapareixia de la faç de la terra Lluís Cervera Novo (Barcelona, 1927), destacat lluitador del moviment obrer, membre de la Lliga Argentina dels Drets de l’Home i dirigent del Partit Comunista.

El cas de Manel Coley Robles (1934) presenta molts paral·lelismes amb els altres, però va tenir un final radicalment diferent: nascut a Barcelona en plena República, amb la fi de la guerra del 1936-1939 el seu pare es va exiliar a l’Argentina i la resta de la família s’hi va unir a la dècada del 1950. En Manel va entrar a treballar en una fàbrica de vidre a Quilmes, on es va estrenar en la militància sindical, i es va casar amb una noia de Tucumán, Alcira del Valle Juárez. El 27 d’octubre de 1976 al vespre, vuit homes armats van irrompre a casa seva, mentre sopaven, i se’l van endur davant la dona i les filles. Com els altres casos esmentats, i malgrat la recerca intensa de la seva muller, semblava que tampoc no se’n sabria mai més res fins que, entre els cossos exhumats els anys 2006 i 2007 al cementiri municipal d’Isidro Casanova-General Villegas, es van trobar les seves restes, amb múltiples ferides de bala al cos. “Els qui van voler matar les seves idees no van poder”, va afirmar Alcira del Valle quan va rebre la notificació oficial de la troballa. Coley és, fins ara, l’únic desaparegut del nostre país que ha pogut ésser identificat per l’Equip d’Antropologia Forense argentí.

Tots aquests casos, a més de dos de molt sonats anteriors a la dictadura de Videla, que són el de la dissortada família barcelonina dels Pujadas i el del fundador i dirigent del PRT-ERP Luis Pujals, es poden trobar al llibre Desaparecidos españoles en la Argentina (2010), de Luis Pérez Leira.

I una mica més: La història dels desapareguts catalans en les dictadures argentines té un prolegomen important del qual ja vam tractar en aquesta secció fa sis anys: per la metodologia utilitzada en el segrest i immediata execució a Rosario de Joaquim Penina Sucarrats, un obrer anarquista nascut el 1901 a Gironella (Berguedà), sense cap mena de registre documental, a mans de membres de l’exèrcit i la policia i amb total complicitat judicial, el converteixen en el primer desaparegut de les dictadures militars que es van succeir a l’Argentina del 1930 al 1983.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat