Els cinquanta minuts que Mazón i Vilaplana no volen explicar

De tot allò que va passar el 29 d’octubre de 2024 a la vesprada, encara hi ha uns quants interrogants que envolten Carlos Mazón. Hi ha aquells trenta-set minuts en què l’ex-president de la Generalitat no va fer ni respondre cap telefonada, i també s’ha d’acabar d’ajustar l’horari entre l’eixida del restaurant i l’arribada del president al Palau de la Generalitat. A partir de les declaracions davant la jutgessa de Catarroja i de les llistes de telefonades que han facilitat els implicats, es pot anar muntant un trencaclosques que encara té forats per omplir.

Ahir se’n van col·locar dues peces fonamentals. Una es fonamenta en el document de pagament de l’aparcament de la plaça de Tetuan que ja té la jutgessa i que diu que Vilaplana va passar la targeta bancària a les 19.47 de la vesprada. L’altra es va saber poques hores més tard, gràcies a una exclusiva del diari Levante, que diu que fonts del PP han confirmat que Vilaplana va acompanyar Carlos Mazón al Palau de la Generalitat. El trencaclosques no s’ha acabat, però la imatge de l’elefant comença a ser més nítida.

El país s’ofegava

També són nítids els fets constatats, que cap anada i tornada ni cap versió esbiaixada no pot canviar: aquesta hora sinistra, amagada i vergonyosa, i totes les d’abans i les de després, que Carlos Mazón es nega a contar amb pèls i senyals, és quan va morir la majoria de les 229 víctimes mortals de la gota freda. Quan arribaven imatges del pont de Picanya arrossegat per l’aigua com si fos de paper; o aquell vídeo de la residència de Paiporta amb les cadires de rodes varades dins el fang; o quan Dolores Ruiz perdia els fills i el marit; o Rosa Maria Álvarez parlava per darrera volta amb son pare… Quan milers de persones romanien atrapades a les carreteres, als centres comercials, als altells, al sostre d’un camió que no va fou suficient per a salvar Janine i la seua filla nonada. Quan la televisió i els diaris informaven i mostraven i alertaven, al CECOPI no donaven l’abast, i Mazón…

El forat dels trenta-set minuts de Mazón

Hi ha dues fites més que semblen inamovibles, que es basen en llistes de trucades que té la jutgessa i fan part del sumari, i que emmarquen els trenta-set minuts en què el president no parla per telèfon amb ningú. A les 18.57 parla uns segons amb qui serà el seu successor, i aquell dia era el secretari general del Partit Popular, síndic a les Corts i amic molt proper, Juanfran Pérez Llorca. Davant la jutgessa, Pérez Llorca va dir que havia telefonat al president perquè havia vist unes imatges d’Utiel per televisió, i que el president li havia parlat de les pluges a la Ribera.

No va ser fins a les 19.34 que respongué la trucada del director general d’Infrastructures, Javier Sendra, que es troba en el lloc de comandament del metro i vol comunicar-li que la situació és catastròfica perquè s’ha negat el centre operatiu de València Sud.

Dins aquesta franja hi ha la trucada que a les 19.10 fa l’ex-consellera Salomé Pradas, que és al CECOPI, i que a la llista presentada per ella a la jutgessa apareix com a “cancel·lada”. Segons que han deixat anar fonts pròximes a Pradas, aquesta trucada era per a informar el president sobre l’enviament de l’alarma multitudinària Es-Alert que s’acabà llançant una hora més tard, a les 20.11. A la compareixença de la comissió d’investigació del congrés espanyol, Carlos Mazón va parlar sobre aquest fet i va dir que, “probablement”, no havia sentit la telefonada perquè duia el mòbil dins la motxilla. Això va causar un astorament general. La jutgessa, a banda de demanar una còpia íntegra de l’interrogatori de Madrid, ha deixat escrit que la telefonada de Pradas a Mazón no consta com a perduda, sinó com a rebutjada.

L’eixida lenta d’El Ventorro

Maribel Vilaplana ha donat unes quantes versions sobre l’hora del final del dinar a El Ventorro. Carlos Mazón sempre les ha donades per bones. Primer va dir que Mazón i ella s’havien acomiadat a les 17.45 i això va permetre al president i el seu entorn de mantenir la falsedat que ell havia anat al despatx del palau a fer trucades als batlles i estar pendent de les conseqüències del temporal. Dilluns mateix, en el congrés espanyol, la vice-presidenta Susana Camarero es va resistir a admetre que, durant mesos, havia defensat aquesta versió.

En una carta oberta publicada al setembre, la comunicadora va dir que tot s’havia acabat una hora més tard, cap a les 18.45, però va eludir que Mazón i ella no es van acomiadar en la porta del restaurant, sinó que ell la va acompanyar fins a l’aparcament. Això, que ho va destapar el diari Levante la vigília del primer aniversari de la tragèdia, Maribel ho va confirmar en la declaració davant la jutgessa el dia 3 de novembre. Presidència no ho va negar, i Mazón, en la compareixença a Madrid, va donar per bona la versió. I va afegir que a l’eixida del restaurant no portava escortes.

Vilaplana va donar més detalls de la caminada fins a l’aparcament públic. Va dir que ni l’un ni l’altre no tenien pressa, que la passejada va durar deu minuts, i que van anar directes del carrer Bonaire, on hi ha el restaurant, fins a l’aparcament. També va dir que havien parlat del Llevant U.D., equip del qual ella és portaveu; que havia convidat Mazón a assistir-hi, de públic, a algun partit; i que quan van arribar a les escales del pàrquing, ella no havia baixat de seguida, sinó que havien continuat la conversa una estona més. Un dimarts a València, o, com el títol de la novel·la de Ferran Torrent, Un dinar un dia qualsevol.

Maribel Vilaplana va declarar al jutjat de Catarroja, com a testimoni, obligada a dir la veritat, que quan va entrar al pàrquing va baixar fins al segon soterrani, va apagar amb seguretat l’ordinador que havia emprat en el restaurant mentre Mazón parlava per telèfon, va revisar uns whatsapps i va pujar a pagar la tarifa. 15,10 euros.

Calcula que va tardar, aproximadament, uns cinc minuts a fer tot això. Recordem que el registre de pagament, que ja és en mans de la jutgessa, diu que l’abonament es va fer a les 19.47. És a dir, entre cinquanta minuts i una hora després d’eixir del local on havien dinat. Uns deu minuts abans que Mazón arribàs al palau.

I encara més, tota l’estona que va entre les 18.57 i les 19.34 de silenci presidencial, és inclosa dins aquests minuts de passejada tranquil·la entre l’eixida del restaurant i l’accés per als vianants a l’aparcament. Segons aquestes versions, van tardar prop de cinquanta minuts a fer un trajecte de 300 metres que es pot fer, a pas normal, en quatre.

Vilaplana, xofer de Mazón?

El diari Levante publicà ahir a les 19.04 que Maribel Vilaplana va acompanyar Mazón amb cotxe fins al palau. Això voldria dir que tot el relat de la caminada lenta i la conversa al peu de l’escala i l’afirmació que el president dimitit no la va acompanyar a baix, no seria certa. El diari cita fonts del PP i afirma que Mazón va baixar del cotxe de Vilaplana a prop del palau i que allà el va rebre un assessor extern que el va informar de la magnitud de la tragèdia, el qual després l’acompanyà al CECOPI. Entre les 19.47 i les 20.00, quan, segons aquesta informació, va amb el cotxe de Vilaplana, Mazón no fa ni rep cap telefonada.

Mazón s’activa

A les 19.47, quan Vilaplana paga l’aparcament, fa tretze minuts que Mazón ha rebut la telefonada [19.34] del director general d’Infrastructures, Javier Sendra, que avisava el president del desastre que ja havia originat la barrancada. Això hauria pogut precipitar el comiat dels dos comensals i hauria interromput l’amena conversa sobre el Llevant U.D. perquè el president hauria decidit d’activar el seu equip per anar cap al CECOPI. De fet, després de parlar amb Sendra, Mazón va trucar a José Manuel Cuenca [19.41], el seu cap de gabinet, que es trobava immobilitzat a Xàtiva, i a la directora general de la secretaria del Gabinet de Presidència, Pilar Montes [19.42], que és l’encarregada de la logística, de preparar-li, per exemple, el cotxe i el xofer per a anar a l’Eliana, on hi ha el CECOPI reunit. Finalment, a les 19.43, Carlos Mazón torna la trucada que a les 19.10 no havia agafat a Salomé Pradas.

José Manuel Cuenca és citat avui mateix a declarar al jutjat de Catarroja. La magistrada també ha citat Montes i els escortes i els xofers de Mazón.

Més sobre l’eixida del restaurant

Sobre l’hora d’eixida del restaurant, la declaració d’Alfredo Romero, el propietari del local, divendres davant la jutgessa, ha delimitat més encara l’hora d’eixida. Va dir que havien dinat en un reservat del pis de dalt no gaire gran. Sobre això, hi ha una discrepància amb la descripció que va fer Vilaplana, i la jutgessa ha demanat a Romero que aporte les mides i una fotografia de l’estança. També va dir que havien estat els dos darrers clients a eixir, i que ell els va acompanyar fins a la porta. Se n’anaren sols, sense escortes. Aquesta versió sí que casa amb la que han donat tant Vilaplana com Mazón.

Hi ha una certa discordança sobre la indumentària del president. Vilaplana, Romero i Mazón diuen que va entrar a El Ventorro amb americana. Vilaplana va dir que durant el dinar li havia demanat permís per llevar-se l’americana i la corbata i posar-se un jersei. Mazón va dir a les Corts que sempre duu un suèter a la motxilla per si té fred, i que se’l va posar. L’amo d’El Ventorro va dir que el president havia entrat i havia eixit vestit de la mateixa manera: amb americana fosca. Quan va arribar al palau duia un jersei groc. El president dimissionari va negar al congrés espanyol que hagués anat a sa casa, a onze minuts caminant del restaurant, a canviar-se de roba.