14.10.2025 - 21:40
David Calvo, ex-diputat del PSPV i home d’un cert pes en els governs de Ximo Puig, va decidir ahir d’esgarrar el carnet del partit. La causa ha estat l’abstenció del PSOE en la votació sobre una iniciativa legislativa per a eliminar el blindatge legal de la tauromàquia. Més de set-centes mil signatures ciutadanes han restat, doncs, sense resposta parlamentària. El PSOE –que fa ja temps que té declarada una guerra cultural desesperada contra la dreta espanyola– es va abstenir quan tots els seus aliats, de Junts a Bildu, van votar-hi a favor i sols el PP i Vox en contra. L’episodi, per tant, és curiós, si més no. De totes les batalles culturals que lliura el PSOE, aquesta és l’única en què coincideix plenament amb Vox i prefereix regalar-li la victòria, abstenint-se. Cal demanar-se, doncs, per què.
La resposta no és fàcil, però tampoc no és arbitrària. El cas és que la tauromàquia ocupa un lloc singular en l’imaginari del nacionalisme espanyol perquè és un dels pocs símbols que sobreviuen intactes –si fa no fa– del segle XIX ençà. Així com alguns altres elements de la identitat nacional espanyola han anat perdent força o han esdevingut polèmics i inservibles, els bous han resistit com a marcador d’espanyolitat: encara formen part de l’univers simbòlic d’allò que significa “ser indiscutiblement espanyol”. Que per això hi ha qui els posa en la bandera.
Durant el franquisme, a més, els bous es convertiren en una eina central de renacionalització autoritària. La dictadura va seleccionar el flamenc i la tauromàquia com a símbols principals, com a emblemes de les coses que definien un espanyol. No és insòlit: els governs fan això constantment. Els governs, tots els governs del món, trien elements del passat per a construir una identitat nacional que volen coherent i que després fan servir “per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, per a les festes que ofereixen a un cap d’estat estranger en visita oficial, per a la iconografia postal o monetària o per a la publicitat turística mundial”.
La frase pertany al llibre La création des identités nationales (no n’hi ha traducció catalana, que jo sàpiga) de la historiadora francesa Anne-Marie Thiesse que –d’una manera molt perspicaç– ho qualifica de “mètode Ikea“: tu agafes peces disperses de la història i la cultura, les muntes segons la conveniència i obtens una identitat nacional que pots provar d’imposar. I que, si funciona, s’acaba convertint en la manera més banal, i per això mateix més immediata, de fer entendre què és una nació. Poses un bou i una flamenca i això és Espanya.
Però allò que fa especialment important la tauromàquia per al nacionalisme espanyol contemporani és la relació amb els altres moviments nacionals de l’estat. Quan el Parlament de Catalunya va prohibir les corregudes de bous, el 2010, aquella prohibició catalana no fou viscuda mai pel nacionalisme espanyol com una qüestió de benestar animal, sinó com un acte de rebuig a la identitat espanyola –cosa que era certa. I, de fet, la resposta va ser immediata: el 2013, el congrés espanyol aprovà una llei que blindava la tauromàquia com a patrimoni cultural “de tots els espanyols”, amb el vot favorable del PP i bona part del PSOE.
La llei del 2013 –que és aquesta que ara es volia canviar per voluntat popular– no és precisament un text menor. Declara, ni més ni menys, que la tauromàquia configura la “identitat nacional pròpia” d’Espanya. No parla de turisme, ni d’economia, ni de cultura: parla de la nació i des del nacionalisme. I aquesta és, en definitiva, la clau que pot explicar el comportament dels socialistes: per al nacionalisme espanyol, renunciar als bous seria renunciar a un dels pocs elements que encara li podrien funcionar com a aglutinadors simbòlics.
De manera que, en aquest context, l’abstenció és una posició còmoda per al PSOE: no ofèn els altres nacionalismes ni l’animalisme, com ho faria si votàs obertament que sí, però tampoc no es deslliga de l’imaginari nacionalista espanyol i aconsegueix el mateix resultat amb l’abstenció: que no es toque la cosa. És una operació d’això que ara en diuen geometria variable, però cal no oblidar que el preu és fulminar en una votació una treballada iniciativa ciutadana que ha mogut milers i milers de persones, que ha aconseguit set-centes mil signatures i que ara, gràcies al PSOE, no s’arribarà ni a discutir. Ara, és clar: què és la democràcia i la participació ciutadana al costat de la defensa de la nació espanyola?
Siga com siga, l’ex-diputat David Calvo se n’ha fartat, d’ells, i ha tornat el carnet. I ben fet que ha fet. Potser ha entès que, en aquest afer, el PSOE no es mou per arguments democràtics ni animalistes. Es mou per la por de perdre un relat nacional espanyol que comparteix amb Vox i el PP. I nosaltres hem d’entendre que aquesta por –siga quina siga la valoració ètica que fem de l’espectacle taurí– explica moltes més coses sobre la política espanyola que els discursos programàtics i els programes electorals. Els bous, pels nacionalistes espanyols, són intocables. La democràcia, en canvi, segons què convinga.
