28.03.2024 - 21:40
Un dels trets diferencials de la història de Catalunya ha estat la presència de bandolers i del bandolerisme durant molts segles a les nostres contrades i el fet que sigui un fet essencialment distintiu i diferencial dels catalans. Si més no, això diu Sylvia Lagarda-Mata a Catalunya, terra de bandolers, publicat per Angle Editorial, un text en què ha aconseguit resseguir la pista de cent trenta-cinc personatges dedicats a aquesta activitat tan singular. A més, els ha agrupat i endreçat en els espais geogràfics on discorrien les seves aventures.
Cent trenta-cinc biografies poden semblar moltes, i més si tenim en compte que en molts casos Lagarda-Mata ha hagut d’anar a furgar en arxius parroquials, municipals i en tota mena de papers privats, registres i més documentacions possibles, però en realitat són molt poques si tenim en compte que ha trobat 3.028 candidats a aparèixer al llibre. Per cert, de tots aquests, solament una dotzena tenen cognoms espanyols, amb la qual cosa es veu ben clar que el bandolerisme, a casa nostra, és cosa de catalans.
Alguns dels protagonistes d’aquestes històries tenen fama mundial. És el cas de Perot Rocaguinarda, immortalitzat al Quixot de Miguel de Cervantes (amb el nom amb prou feines dissimulat) i que fins i tot té un carrer important a Vic, com també uns quants establiments comercials ben diferents que aprofiten el seu nom. Uns altres són grans noms de l’imaginari popular nostrat, partint de l’existència ben real, com ara el cas de Joan de Serrallonga, potser el més famós de tots els bandejats, amb cançons populars, rondalles, novel·les, sèries de televisió, obres de teatre i films basats en la seva vida.
De fet, Lagarda-Mata explica: “Quan vaig començar a escriure aquest llibre només coneixia el nom de dos bandolers catalans: Perot Rocaguinarda i Serrallonga. I em sonaven alguns àlies força vistosos: Trucafort, Tocasons, Panxampla… També havia sentit a parlar de les faccions dels nyerros i els cadells, vagament mencionades a la minsa història de Catalunya que ens servien a l’escola. Dels més pròxims en el temps, les meves úniques referències eren l’Esparver de La punyalada, de Marià Vayreda, i la Pera perquè Lluís Llach li havia dedicat una cançó. A mesura que vaig anar recopilant noms, me’n van sonar més: Banyuls, Oliver de Boteller, Alemany… Però venien amb sorpresa: no eren només pròcers d’uns altres temps; eren també senyors bandolers, un concepte que fins aleshores ignorava completament.”
Amb les investigacions fetes per tot el territori, l’autora ha traçat setze itineraris per al llibre: Vall d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Noguera; Alt Urgell, Solsonès i Segarra; Rosselló, Vallespir, Conflent, Alta Cerdanya i Baixa Cerdanya; Berguedà i Bages; Alt Empordà i Baix Empordà; Ripollès, Garrotxa, Pla de l’Estany i Gironès; Osona; Llitera, Baix Cinca, Matarranya i Segrià; Urgell i Conca de Barberà; Moianès, Vallès Occidental i Vallès Oriental; Terra Alta, Ribera d’Ebre, Baix Ebre i Montsià; Pla d’Urgell, Garrigues, Priorat i Baix Camp; Alt Camp i Tarragonès; Anoia, Alt Penedès i Baix Penedès; Garraf i Baix Llobregat; Barcelonès, Maresme i Selva.
El darrer en actiu
Si el lector s’endinsa en la lectura de cada recorregut pot anar descobrint indret per indret les vides dels biografiats, però també un munt d’informacions extra sobre aquest món. Així doncs, per exemple, al primer itinerari es pot descobrir el darrer bandoler català, Lo Peretó, que va estar en actiu al Pallars Jussà a la dècada del 1920, especialitzat a assaltar els combois que tornaven del mercat d’Artesa de Segre i a estimbar el tir al barranc del Mascarot. El 1936 es va escapar de la presó bo i aprofitant la confusió de la guerra, però va ser quan va trobar la mort. El fill d’una de les seves víctimes el va convèncer per anar a matar un capellà, però a mig camí es va identificar i va matar-lo a ell.
En aquest mateix capítol, també descobrirem, per exemple, una brevíssima història del bandolerisme en què l’autora ens indica algunes de les pautes principals d’aquesta pràctica: “L’esclat de l’època barroca el marca la Pragmàtica de Carles I de 7 de març de 1539 contra el bandolerisme català. És el moment en què els protagonistes, exaltats per romanços i plecs poètics, comencen a tenir noms i cognoms i barregen les bandositats amb la delinqüència, fins a passar de sicaris a lladres de camí ral que actuen pel seu compte i benefici. Just abans de la guerra dels Segadors es produeix un descens dràstic del bandolerisme, que no tornarà a revifar-se –esporàdicament i mai amb la mateixa intensitat– fins a determinats esdeveniments polítics i militars: la guerra de Successió (1701-1714), les guerres amb França (1793 i 1808) i les guerres carlines (1833-1876). En acabar el segle XIX, els avenços de la civilització aniran destruint les condicions que el feien possible: les carreteres substituiran els camins medievals, el tren posarà fi a les diligències, el desenvolupament econòmic millorarà les condicions de la vida rural, la banca permetrà que la gent no guardi a casa els diners ni viatgi duent-los al damunt, la justícia tindrà nous mitjans i el telègraf permetrà de coordinar les forces de l’ordre. El bandolerisme rural clàssic deixarà de ser rendible i els bandits es traslladaran a les ciutats, que tenen les seves pròpies formes de delinqüència.”
La quadrilla
Sense cap mena de dubte el bandolerisme té a Osona un dels seus punts forts, amb alguns dels bandolers més coneguts, però en aquest apartat l’autora també ens fa una breu descripció de la quadrilla i ens explica que a banda de viure en estrictes germandats masculines –la relació amb les dones era molt variada, però molt sovint els bandolers no dubtaven a violar-les–, el reclutament era local i comarcal, cosa que implicava un element de cohesió, però tenien una mobilitat geogràfica remarcable. Respecte de l’organització, eren de caràcter paramilitar. “El capitost, que ocupava el lloc per mèrits propis –dots d’estratègia, audàcia o carisma–, exercia sobre els seus homes un ascendent indiscutible, fins al punt que l’admiració podia encomanar-se als perseguidors. Tot i que sovint actuava de manera despòtica, era reverenciat. Darrere del cabdill hi havia dos o tres lloctinents, alguns dels quals assolien tanta anomenada com ell, com ara el Fadrí de Sau, segon de Serrallonga, però fins i tot els més lleials podien disputar-li el càrrec i atreure’s uns quants seguidors. Per sota d’ells hi havia la tropa de bandolers, i al capdavall els ragatxos o encarregats de l’equip i les armes, que no participaven en les bregues. Amb tot, la unió era més fruit de la confiança que de la submissió jeràrquica: calia mantenir l’harmonia i l’estabilitat per evitar rivalitats o traïcions. Els botins es repartien equitativament i es tenien en compte els bandolers malalts que no havien pogut participar en l’acció i els qui feien treballs extres. Els objectes robats se subhastaven entre els mateixos de la quadrilla. El que no feien era donar diners als pobres, com ha pretès algun mite, com a molt als còmplices i als fautors.”
Amb els diferents itineraris proposats podem anar descobrint la vida dels biografiats, però també tot d’aspectes generals sobre aquest món que es poden veure resumits en la “Cançó del lladre”, que també recull Sylvia Lagarda-Mata: “Quan jo n’era petitet / festejava i presumia, / espardenya blanca al peu / i mocador a la falsia. / Adeu, clavell morenet! / Adeu estrella del dia! / I ara, que ja sóc grandet, / m’he dat a la mala vida: / m’he anat a matar i robar, / no pas sol, sinó en quadrilla. / Vaig robar un traginer / que venia de la fira, / li prenguí tots els diners / i la mostra que duia. / Quan he tingut prou diners, / he robat també una nina. / L’he robada amb falsedat / dient que m’hi casaria. / La culpa no la tinc jo, / ni ella tampoc l’hi tenia; / jo m’hi volia casar / i els seus pares no ho volien. / L’he mantinguda cinc anys / per nobles ciutats i viles; / a una noble ciutat / l’hi mantinguí quinze dies. / La vila de la Bisbal, / com és vila divertida, / no n’hi falta algun traïdor, / se’n va a avisar la justícia. / Ja n’hi havia un agutzil / que en a mi agafar em volia, / me n’arrenco del punyal, / li vaig donar una punyida. / Però la justícia m’ha pres / i en presó fosca en duia; / la justícia m’ha pres / i em vol fer pagar amb la vida. / Me n’he posat a pregar / a la humil Verge Maria. / ‘Valeu-me, los meus amics / que jo algun temps bé en tenia.’ / Veig venir cinc-cents fadrins, / tots criats de companyia, / deslliuraren la presó, / i em tragueren de la sitja. / Adeu, clavell morenet! / Adeu, estrella del dia!”
Aquests versos són un excel·lent resum de què és Catalunya, terra de bandolers: una eina de primer ordre per a poder començar a posar nom a molts dels bandolers de casa nostra i a descobrir la nostra història d’una altra manera, a partir d’un fenomen purament català, perllongat en el temps, i que ha transcendit sovint els fets per convertir-se en mite.
