Elles competeixen, elles viatgen

Anna Ballbona escriu sobre l'esport femení i Marta Soldado sobre el Vietnam actual

Mercè Ibarz
07.04.2022 - 14:05
Actualització: 10.04.2022 - 12:51
VilaWeb
Les escriptores Anna Ballbona (esquerra) i Marta Soldado.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Tinc a les mans dos llibres que alterno. Són dos volums acabats de sortir del forn del Sant Jordi que com tants dels nostres llibres hauran de passar el túnel de la torrentada editorial que el públic no pot assumir de cap de les maneres. Espero que tots dos surtin a la llum després del túnel, s’ho valen per moltes raons i una de les principals és l’envit que representen en el nostre sistema literari. Les dues autores són novel·listes, però ni l’un llibre ni l’altre són novel·les. Tampoc no són contes, ni teatre, ni menys encara llibres d’autoajuda ni de receptes de cuina ni consells per triomfar o per conformar-te amb el que tens i fins amb el que no tens, ni tampoc són assaigs. Són històries que en diuen de “no-ficció”. Això sí, els asseguro que van plens de poesia: la poesia de la prosa de les autores, la poesia dels afers que hi tracten. Un va de l’esport femení, l’altre és el relat d’una estada llarga en un país llunyà. Tots dos són una memòria personal i alhora una memòria comuna amb els seus protagonistes. A mi, que sóc una negada per a l’esport en tots els sentits, que ni el practico ni en segueixo lligues ni curses ni res, i que no he fet cap estada llarga en cap altre país, menys encara en un de l’Orient, aquests dos llibres m’han fet seva. Tenen el valor de parlar del present, fan viure més el món, les seves paradoxes i estranyes belleses, tantes històries sepultades que ara treuen el cap. En els temps fotuts que corren, Anna Ballbona i Marta Soldado ens fan dos regals.

Elles competeixen (Ara Llibres)títol precís i directe com un xut i un salt d’altura, és el d’Anna Ballbona (1980), poeta, novel·lista i periodista, que per primer cop s’endinsa en el llibre-reportatge i que no sigui l’últim. Del llibre atrauen moltes coses i aspectes, però potser el primer és aquest verb del títol, “competir”, que tants matisos negres té en la vida diària, però que per parlar de l’esport femení s’alça com el verb d’acció indiscutible. Les nenes, les noies, les joves no fan esport com si res, com si sortissin a córrer per qüestions de salut i d’entreteniment, que així s’ha volgut fer creure al públic fins fa no res: són professionals, i algunes, com bé sabem gràcies a Alexia Putellas i Gemma Mengual, que signen epílegs del llibre, per no referir-me a totes les jugadores del Barça, competeixen des de fa anys i guanyen medalles. Elles competeixen, sí; no es limiten a jugar, nedar, córrer, saltar, pujar i baixar muntanyes, llançar pilotes de tenis. Ves quines coses que hem de dir, deuen pensar, com si haguéssim nascut ahir. Però és el que cal dir: elles competeixen.

En un mosaic d’entrevistes que Ballbona trena i conjuga amb habilitat periodística i molta traça narrativa, aquí les tenim. Quaranta senyores amb un munt de coses desconegudes per explicar. La poesia de l’esport, de la tenacitat, de la confiança en una mateixa i en l’equip, les mestres i les companyes, la poesia de competir i guanyar de bona llei. Vénen ganes (a mi) de començar a entendre cada esport.

El cap i la cua del drac, de Marta Soldado (1989), és una companyia fascinant. Subtítol: Entre Saigon i Hanoi. Simfonies urbanes del Vietnam (Comanegra). L’autora ens havia donat el 2018 una novel·la, aquesta primera novel·la que els entesos (així ho vaig tornar a sentir en el debat sobre connexions generacionals que Joan Safont va conduir la setmana passada a l’Ateneu) asseguren que és actualment la pedra de toc del mercat, les novel·les que es volen, les primeres. Soldado ho va avisar quan la va presentar a la premsa, se n’anava a viure una bona temporada al Vietnam. No ha tornat amb una novel·la, no s’ha sentit obligada a fer-ne una altra tant si ho vols com si no, no vol demostrar res. Ha escrit aquesta simfonia urbana del Vietnam d’ara mateix. El títol descriu la forma física del país, tan diferent entre el nord i el sud com sabem per la guerra que les dues parts van lliurar davant la invasió nord-americana, aquella guerra decisiva dels inicis del veritable món d’avui. Un país amb forma de drac, de persones “que encara avui malden per conviure amb aquesta doble herència, per trobar aquest punt intermedi estrany de la terra, entre el cel i l’aigua, entre el cap i la cua del drac”.

Engega amb una ironia sobre el film de Coppola del 1979 Apocalypse Now, a contracor d’ella mateixa, preferiria alguna altra imatge. A mi m’ha vingut al cap no aquesta cinta sinó la d’un any abans, El caçador, de Michael Cimino, i els nord-americans que després d’acabada la guerra hi tornen d’immediat. Hi ha una bona colla de gent entre els trenta i els quaranta que com la mateixa autora ha deixat els seus països, fascinats pel Vietnam. És la gent que desfila per aquesta narració, al costat de natius de la mateixa generació, un mosaic també, com el llibre que deia abans. Unes vivències narrades amb prosa poètica, precisa, gens ensucrada ni nostàlgica ni romàntica. Un tast: “La Radja m’havia dit: ‘Marxaràs de Saigon quan la puguis desxifrar.’ Jo m’hi havia avingut, al·lucinada com ho estava llavors per la seva incomprensibilitat. Però no teníem raó, he marxat abans de poder-la entendre. N’he marxat tan sols amb un grapat de sensacions adherides a la pell. N’he marxat també amb algunes ànimes disperses i intractables que bateguen amb mi. M’acompanyen.”

Dos llibres diferents i d’alguna manera semblants, per la capacitat d’estil de Ballbona i de Soldado, estils que transmeten la sensualitat, tan distinta però no per això sense paral·lelismes, dels temes i motius que relaten.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes