Elena Gadel: “He entès que havia de fer allò que sentia, i deixar de justificar-me i amagar-me”

  • Entrevista a Elena Gadel, que acaba de trencar un llarg silenci amb una cançó nova, "Et confesso"

VilaWeb
Txell Partal
08.12.2022 - 21:40
Actualització: 09.12.2022 - 15:57

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després de vuit anys sense haver compost cap cançó, Elena Gadel acaba d’estrenar-ne una de nova. Et confesso és la primera presentació del seu pròxim disc, que presentarà per primera vegada als escenaris el 30 de març a l’Auditori de Barcelona. Un disc en què Gadel vol ser més ella que mai. Reconeix que, ara que té quaranta anys, té més clar qui és i què vol: “En aquest disc, he entès que havia de fer allò que sentia, i deixar de justificar-me i amagar-me.”

Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ella de la seva carrera. D’ençà del començament, a Operación Triunfo, a les seves darreres experiències televisives: Com si fos ahir i Eufòria.

Durant molts anys vau ser l’Elena d’OT. Ara què sou més, la Noe de Com si fos ahir o l’Elena d’Eufòria?
—Ara ja hi ha molta gent que no em coneix per OT. Pel carrer m’identifiquen molt com la Noe de Com si fos ahir, però també com l’Elena d’Eufòria. En realitat, sento molt “la Gadel”. I això m’encanta. M’agrada que em reconeguin pel cognom. Ahir vaig sentir que ho deia una dona a El Petit Príncep. He anat fent moltes coses, i m’agrada que cadascú m’associï allò que li va agradar més.

La vostra carrera de més de vint anys va començar en un programa de televisió, Operación Triunfo. Què en resta, d’aquella Elena Gadel?
—Les inseguretats. Però crec que és bo que hi siguin. Sempre hi ha aquesta incertesa de com aniran els projectes nous. I aquesta cosa d’haver-te de demostrar a tu mateix que n’ets capaç. Ho tenia aleshores, quan tenia dinou anys, i ho mantinc. No marxarà mai.

Mentre cercava informació per preparar-me aquesta entrevista, m’he trobat unes quantes notícies amb el titular: “Què se n’ha fet de l’Elena Gadel?” Sembla que després d’un gran format com OT, en què movíeu masses, si no continueu omplint escenaris enormes com el del Palau Sant Jordi, no sou ningú… Però no és cert, no heu parat de treballar. Com ho viviu?
—Mira, l’altre dia la meva fisioterapeuta em deia que estava molt contenta que treballés tant, perquè hi havia molts companys meus dels quals no se sabia res. És una frase molt típica. Però vaig pensar justament això que acabes de dir. Que no en sapiguem res, no significa que no facin res. Tothom fa moltes coses, des de cors a uns altres artistes fins a teatre musical. L’èxit és molt subjectiu. En el meu cas, estic bé com estic. La meva tieta és de Granada i sempre em diu que he de fer coses allà, perquè la gent es pensa que no faig res. Sempre li responc el mateix: “M’és igual el que pensin, jo el que vull és viure d’això.” I fa molts anys que ho faig. No puc no ser feliç. Si algun dia vaig a Granada o a Madrid a cantar, encantada de la vida, però si no, no passa res. Puc pagar-me la vida i la dels meus fills, què hi ha millor que això?

Què és, l’èxit?
—Per mi, trobar un equilibri entre poder pagar la teva vida amb aquesta professió i mantenir la teva rutina sana i estàlvia. Per mi és molt important poder anar a fer un cafè sola, i que la gent no tingui ni idea de qui sóc. I això, si omplís el Palau Sant Jordi, no sé si ho podria fer.

Viure Eufòria de prop, com a jurat, us va fer reconnectar amb els sentiments que teníeu quan fèieu OT?
—Quan els veia, em veia a mi vint anys enrere, descobrint el món de la televisió. Em va sobtar molt veure que quan es tanquen els llums, allò passa a no existir. “Tot plegat era mentida?”, em demanava. El món de la televisió té això: sigui bo o dolent, és un món de fantasia. I quan els veia allà m’imaginava que vivien aquest procés d’entendre i assimilar com funciona aquest món. Tot plegat, només t’ho has de creure un 10% o un 15%. El món de la televisió sempre m’ha al·lucinat molt. Segurament perquè el vaig viure de zero a cent.

Vau tenir aquesta conversa amb els concursants?
—Sempre hi va haver una certa distància. No l’he tinguda. Feia de jurat, i crec que vam fer bé de mantenir-la. De fet, hi és fins i tot ara. A veure… Ahir vaig anar a veure El Petit Príncep, en què ara la Mariona fa de Rosa, i, de tant en tant, ens podem escriure, però mantenim les distàncies.

Després d’OT va aparèixer Mar i cel. Va ser un punt d’inflexió?
—Va ser un gran principi. Encara que no el vaig gaudir del tot, tota l’estona volia demostrar que podia i que n’era capaç. Era molt bèstia. Vaig entrar al musical just després d’OT. Vaig fer molts càstings, però la gent no ho sabia, i tenia la sensació que havia de demostrar que ho feia bé. Volia donar-ho tot de mi cada nit. I, per tant, ho vaig gaudir molt, però vaig ser molt exigent amb mi mateixa. A més, vaig tenir una lesió vocal, que em va obligar a treballar molt per entendre que necessitava calma. Segurament a Mar i cel va desaparèixer la meva innocència. Vaig tenir unes pors dalt l’escenari que no havia tingut mai.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sembla que sovint es repeteix, aquesta síndrome de la impostora.
—La tinc constantment. Tota l’estona. Però també penso que és normal, fa sis anys que faig la sèrie del migdia a TV3, i no he fet cap carrera. Sempre ho dic. Hi ha molta gent que em diu que sóc molt pesada amb aquesta qüestió. Però ho penso, no he estudiat per això. La meva carrera ha estat trepitjar molts escenaris i observar molt. He absorbit molt de tothom. No paro, encara ara. Tinc uns grans companys, que són els meus mestres. Lluito cada dia per posar-me el seu nivell.

Però sis anys després, creieu que hi seríeu si no fóssiu a l’altura?
—Potser seria el moment de relaxar-me una mica, no? Però també crec que allò que em fa ser millor cada dia és no relaxar-me gaire. Segurament hauria de trobar un equilibri. I recuperant la síndrome de la impostora, crec que molts companys d’OT el tenim, per la manera que va començar tot.

Diuen que les dones ens n’acostumem a sentir més, d’impostores.
—Segurament, som més jutjades. És que ser dona, és un què.

Parlant d’això. M’ha sorprès que en totes les entrevistes us demanen sobre la conciliació familiar. Als homes no els les fan tant, aquestes preguntes. Us cansa?
—Sí, ens ho demanen a totes les dones del món. I estic d’acord que haurien de demanar-ho més als homes. I, en el meu cas, encara més. El principi, amb el primer fill, va ser ell qui va estar-hi molt més. Jo feia Cabaret i la sèrie, a sobre em vaig quedar embarassada i vaig tenir un accident de moto, tot ben juntet. I ell va fer de pare al 100%. En Toni és fantàstic, realment ell fa un 50% o 60% de la cura dels nostres fills. Sempre dic que quan algú brilla és perquè el costat té algú que el sosté.

VilaWeb
VilaWeb

Tornant a Mar i cel, Dagoll Dagom ha anunciat que pleguen i s’acomiadaran amb aquesta obra. Us veieu tornant a fer de Blanca?
—Crec que no. Ho dic amb molta pena, però no. Fer la Blanca és molt dur, si més no així ho recordo. Encara que potser si ho fes ara, amb la meva experiència, no ho sentiria així. Però la feina d’un musical és per a gent que pot dormir molt, perquè la veu ha d’estar supercuidada.

Passa una cosa bonica amb Mar i cel, que és que cada generació que va anar-la a veure té la referència d’una Blanca diferent. I és recordada amb molta estima…
—Realment qui ha marcat aquestes generacions és Dagoll Dagom, creant aquesta preciositat. Quan tens la sort de fer projectes tan bonics, és meravellós. Tinc la sort que he tingut aquesta sensació moltes vegades. He fet coses molt boniques a la meva vida. Mar i cel va arribar en un moment en què necessitava molt que em passés una cosa així. Va ser un regal de la vida.

Heu fet molt musicals. Si n’haguéssiu de triar un, quin seria?
—Uf! El Petit Príncep i Mar i cel crec són els meus preferits. Però, per exemple, Grease em va fer molt feliç. Vaig ser-hi durant quatre anys. Després de fer Mar i cel ho necessitava. Tots han anat arribant en el moment adequat. M’agrada la intensitat i em sento molt orgullosa i molt feliç d’haver fet El Petit Príncep i Mar i cel.

Després, hi ha un altre gran canvi, quan us convertiu en actriu de text amb Com si fos ahir.
—Sí, ja són sis anys fent aquest personatge. I en realitat, des de Mar i cel, ja en són divuit fent d’actriu! Home, potser una mica actriu sí que sóc. [Riu.] Però per si de cas, no dic res. És magnífic deixar-se emportar i aprendre molt. De vegades em miro i em sorprenc. Hi ha dies que surts de gravar pensant que no tenies el dia, i després veus el resultat i t’agrada. Aquesta sèrie és un no parar, i això et dóna molt de rodatge. Avui he gravat sis seqüències. Hi ha molta feina, i anem molt de pressa. Ara aprenc guions superràpids. És molt bonic. I a més no s’acaba mai, cada dia que graves trenques un guió i n’arriba un de nou. No és com el teatre, que sempre fas el mateix. M’agradaria fer Com si fos ahir sempre.

Arribar als mil episodis és un èxit, perquè la sèrie ha viscut diversos moments crítics per manca de pressupost o per la pandèmia. Hi ha futur?
—Si hi ha futur o no t’ho hauran de dir de TV3. Però per tots és un orgull haver arribat fins aquí. És un gran engranatge. És un programa complicat, hi ha molta gent treballant perquè funcioni. Pensa que un mes abans de filmar la seqüència, ja hi ha gent de producció treballant-hi. Som molta gent, i tot està molt controlat. Sempre m’ha fascinat com funciona. És veritat que tot això fa que sigui car, però l’audiència també respon. Les xifres demostren que la gent en vol més, i jo encantada de continuar.

Cansa fer sis anys el mateix personatge?
—A mi no. No sé què en pensa la resta. La Noe és un bombó de personatge. Té molts colors, pots jugar-hi de moltes maneres. Té un caràcter molt fresc, és molt divertit de fer. Treballo per ser més bona cada vegada, i creure-m’ho. Ara, ja em veig fent més papers com aquests. Encara que també em veig tornant a fer musicals. Com si fos ahir va arribar de cop. No pensava que m’agafessin. Vaig sortint del càsting convençuda que no m’agafarien, i de cop em truquen i em diuen que sí. No m’ho creia. A la vida, m’ho vaig trobant tot. No sé què passarà en un futur. Que vingui i ja m’ho prepararé, si no me’n veig capaç, no em presentaré al càsting.

Vuit anys sense publicar una cançó pròpia… Ara us confesseu amb molt d’amor.
—Sí, sempre hi ha amor. Sóc molt intensa. Encara que l’altre dia comentava amb un amic que ens agrada molt escriure des d’allò que no ha pogut ser. Escriure des de la pena i la nostàlgia. És quan ens fem més grans component, i també sobre l’escenari quan cantem la cançó. Des del desamor, les coses són més fàcils. Quan tens una bona època, et costa més d’escriure. Aleshores intento buscar un moment quan no ha anat gaire bé, i d’allà n’extrec les coses.

És l’avançament d’un disc nou, que podrem escoltar d’ací poc.
—Sí, em ve molt de gust. Feia massa temps que no publicava res. Sí que vaig publicar una cançó que es deia “Cisne redondo”, amb la Marta Robles, amb qui tinc un duet. Però això és una altra història, fa un any que fem concerts, però no farem cap disc. En canvi, això que faig ara sí. “Et confesso” és un punt de partida d’un disc tota sola. Els mànagers fa temps que em collaven. Em deien que no podíem estar vuit anys tocant el mateix material. Ho fèiem, i de fet encara tenim algun concert, però ve de gust cantar coses noves.

Malgrat que darrerament heu fet molta televisió i teatre, allò que realment us agrada és cantar?
—M’ho passo molt bé fent moltes coses, però sento que he nascut per cantar. Sempre he tingut molt clar que seria mestra o cantant. I ara ho veig bastant clar: de les millors coses que faig en aquesta vida és cantar.

Com es viu això de fer més coses i no dedicar tot el temps a cantar?
—Tot m’alimenta. Tot em fa créixer com a cantant. No són incompatibles, més aviat sumen. Totes són artístiques i m’ajuden a interpretar més bé allò que escric. També m’ajuden a crear un espectacle més bo, com el que creem ara i estrenarem el 30 de març a l’Auditori de Barcelona. Ara visualitzo el concert molt diferent que en els anteriors. Vull portar-ho tot plegat una mica al vessant teatral. Tant de teatre musical i tantes hores al plató m’han de servir d’alguna cosa. I ho he d’afegir el meu projecte.

Què n’hauríem d’esperar, d’aquest disc?
—Res [riu]. Si no n’espereu res, millor! En aquest disc he entès que havia de fer allò que sentia, i deixar de justificar-me i amagar-me. M’agraden el flamenc i el pop. Però realment la música que em fa vibrar del tot és el flamenc. I això és una mica allò que faré. Però ja et dic, ni jo mateixa n’espero massa res. És molt millor.

“Et confesso” respira aquest flamenc que dieu. De vegades encara xoca que es pugui fer aquest gènere en català?
—En realitat, no és flamenc. És una cançó pop en què es respira flamenc. Sí que a la gent encara la sorprèn una mica, però crec que cap a bé. Ho valoren, creuen que és una bona fusió. Abans podia cantar, sense que es respirés aquest aire flamenc, però cada vegada em costa més de treure’l. Ho puc fer, però crec que ho vull fer menys, perquè forma part de la meva essència. Tinc quaranta anys i no tinc tantes ganes d’adaptar-me allà on vaig. Vull anar a llocs on pugui ser jo mateixa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes