Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Malgrat que es moren més dones d’infart que no pas homes, la simptomatologia que tothom coneix és la dels homes: un dolor fort i agut a la part esquerra del pit que tendeix a estendre’s cap al braç. És més, molta gent no sap que les dones tenen més opressió al pit i dolor a l’esquena… Però la cosa més greu és que aquest desconeixement no és exclusiu de la societat, sinó que no s’ha explicat a les universitats fins fa poc. Per tant, també afecta els metges. Com aquest cas, n’hi ha molts en el sector de la salut. De fet, en les qüestions sanitàries falta una mirada de gènere. En parlem amb Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

Hi ha diferències en la salut dels homes i en la de les dones?
—Sí. Les malalties es manifesten de manera diferent en funció de si ets home o dona. L’exemple clàssic és l’infart. La simptomatologia de l’home la sabem tots, s’ha estudiat sempre. En canvi, la de la dona, que és més d’opressió al pit i dolor a l’esquena, és molt menys coneguda. Per tant, s’identifica molt menys. Però no és només diferent per això, hi ha malalties que són molt més presents en les dones que en els homes, com per exemple les migranyes i la depressió, i no ho abordem de manera diferent, tal com s’hauria de fer.

Com pot ser que encara no sapiguem coses com ara quins són els símptomes d’un infart en una dona? Això és perillós.
—Absolutament, ens ha faltat la mirada de gènere en la salut. Quan n’ets conscient t’esgarrifes. Com és que no hem tingut aquesta mirada? El sistema ha estat molts anys així. Ara treballem per tenir-ho present i començar a aplicar la perspectiva de gènere a tot arreu.

La societat no en sabem els símptomes, però els metges tampoc?
—Ara ens comencem a despertar. Comencem a ser-ne conscients i a saber-ne els símptomes. Però fins no fa gaire, això no s’estudiava a la facultat, no se’n tenia aquesta consciència.

Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Els metges us heu de reciclar en aquestes qüestions, doncs?
—Absolutament, tots hem de fer un reciclatge. És trist que al segle XXI la mirada de gènere en la salut sigui una cosa nova, però és així. Els metges ens hem de reciclar i com més aviat millor. En aquest sentit, la consellera Alba Vergés ho té molt clar. Ha creat un Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, precisament, per començar a incidir en aquests aspectes.

Concretament, què es pot fer?
—S’ha de començar per la formació. Això és bàsic. Cal una formació general de gènere per fer notar les diferències que hi ha, per exemple, en l’àmbit de la recerca. No havíem considerat mai que els experiments que es feien amb ratolins havien de ser paritaris i resulta que ho han de ser. Perquè els homes i les dones tenim metabolismes diferents i, per tant, la manera que responem als tractaments no és igual. Els ratolins no són una excepció. Però això va molt més enllà, hem creat fins i tot uns medicaments més adaptats als patrons dels homes que no als de les dones. Ara hem de començar gairebé de zero, tant en la recerca com amb la formació. A més, també hauríem de parlar de l’assistència, que és important.

Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Pel que fa a la investigació, hi ha discriminació en els assaigs clínics?
—N’hi havia. Actualment, es va revertint. I és molt important que es reverteixi, perquè si no, contribueixes a un biaix científic important. Si tens dos grups de població, homes i dones, que no es comporten de la mateixa manera i tu no ho tens en consideració, alteres els resultats, claríssimament. Fa poc, els instituts de recerca de Catalunya van fer una jornada precisament sobre això, és un pas per a prendre consciència d’aquest problema. Hem de controlar la mena d’assaigs que es fan, però hi ha més coses. La mirada de gènere ha d’anar més enllà, perquè la paritat és només el primer esglaó. És molt important tenir en compte a què es dediquen els recursos d’investigació. Tu pots fer molta recerca en càncer de pròstata, i no fer-ne en càncer de matriu. No dic que això es faci així, ni que no sigui important investigar tots els càncers…Vull dir que també és important on decideixes invertir i posar l’accent. Cal ser conscient que la mirada de gènere no beneficia únicament les dones. I això, a vegades, costa d’entendre.

Què voleu dir?
—Tothom es pensa que si nosaltres introduïm la mirada de gènere, això només beneficiarà les dones i no és veritat. Cal que introduïm la mirada de gènere perquè afavorirà tota la societat. Un exemple molt concret: actualment, preparem una hackathon que es diu Womedd, on es vol valorar precisament la perspectiva de gènere en equipaments mèdics. Què passa? Les mides dels aparells quirúrgics són pensades en l’escala dels homes. Les cirurgianes tenim les mans més petites i a vegades tenim dificultats per a fer servir segons quines eines a la sala d’operacions. Això sempre ha estat així, però ara ens comencem a preguntar si no caldria donar-hi la volta. De la mateixa manera que hi ha guants de diverses mides, potser també hem de fer diverses mides per als aparells. I aleshores ens diuen: ‘Això afavoreix claríssimament les cirurgianes…’

Afavoreix el malalt…
—Sí, és clar, això responem. Però també afavoreix qualsevol cirurgià amb les mans petites. Ens hauríem d’adonar que la perspectiva de gènere va molt més enllà de les dones.

Hi ha milions de coses a millorar. Això que heu explicat és una cosa molt bàsica i no hi havíem pensat mai…
—A més, cal ser conscient que les dones mateixes reproduïm els esquemes que hem après sense pensar-hi. Cal que prenguem consciència de la raó per la qual ho fem així. Sempre pensem que tota la vida s’ha fet així, i hem de pensar si cal fer-ho així. Si no fem aquest clic i no hi pensem, no aconseguirem cap canvi real. Per això és tan important la mirada de gènere.

Suposo que en tot això també afecta que durant molts anys les infermeres eren dones i els metges eren homes… No ha estat fàcil arribar al punt que les dones siguin cap de servei o que tinguin càrrecs dins els hospitals.
—La meva generació hem hagut de lluitar molt per arribar a tenir els càrrecs que tenim. És veritat que és fàcil caure en la reproducció dels esquemes que hem vist sempre, per això és important crear una nova manera de manar des de la perspectiva femenina. Segurament, nosaltres podem aportar una manera diferent de gestionar i funcionar en els nostres serveis.

En el camp de la sanitat hi treballen moltes dones, però encara és molt difícil accedir a les direccions.
—Som molt poques les qui dirigim algun servei. L’Institut Català de la Salut ha presentat les dades fa poc i en els càrrecs directius hi ha una quarta part de dones i una tercera d’homes. Òbviament, no compleix cap mena de proporcionalitat amb el nombre de dones que hi ha a la professió.

I a què respon, això, en el cas específic de la sanitat?
—Cal un canvi cultural. Una conscienciació general. És fàcil de dir i difícil de fer, perquè hi ha coses que les tenim molt interioritzades. Per canviar-les, abans hi hem de pensar i qüestionar-nos si allò ha de ser així. Només des d’aquesta pregunta profunda ho podrem canviar. I en aquest sentit, tot i que és evident que aquest canvi l’hem d’encapçalar les dones, també és molt important que els homes ho entenguin. Ells també s’hi han de posar, no poden considerar que això només depèn de nosaltres.

Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Abans dèieu que cal que s’inverteixi més a investigar malalties relacionades amb les dones. Fa uns mesos es va impulsar una campanya per a demanar un programa de ‘La Marató de TV3′ dedicat a l’endometriosi. De moment, no s’ha aconseguit.
—És molt necessari que es comencin a investigar més aquestes malalties. Ara es fa més, perquè comencen a donar punts extres als projectes que tenen aquesta perspectiva de gènere. I funciona. Això va canviant, però encara hi ha molta feina a fer. És molt insuficient. Som en un període de transició, i anant cap al lloc correcte. Ara, podríem anar més de pressa.

És curiós que una malaltia que afecta una de cada deu dones sigui tan silenciada…
—De mica en mica, es va canviant. Però també cal tenir en compte que l’espectre de la malaltia és molt ampli, hi ha casos molt greus i molt invalidants, però afortunadament la majoria no són tan greus. Això fa que hagi estat més fàcil que els metges diguin ‘va, no et queixis tant, que no és res’ o ‘endavant, que això és cosa de dones’. Aquestes frases s’han dit milions de vegades i revertir-ho requereix que tots plegats en prenguem consciència.

Els experts diuen que es tarda vuit anys de mitjana a diagnosticar l’endometriosi. I un estudi danès recull que es tarda quatre anys més a diagnosticar certes malalties a les dones que no pas als homes. Per què passa això?
—Hi ha dos motius fonamentals. Un és inherent a la mateixa manera de fer de les dones. Sempre pensem en els altres abans que en nosaltres. Una dona que té fills o pares a qui atendre, primer deixarà la família a punt i després ja anirà a urgències. L’home no, ells van a urgències i punt. Un dels problemes és que les dones van a urgències més tard que no pas els homes. Però no és això i prou, també cal tenir en compte el que comentàvem abans: moltes vegades, els professionals desconeixen els símptomes de les dones. Amb la mateixa simptomatologia de dolor toràcic, és més probable que a un home li facin un electrocardiograma i que a la dona li donin un ansiolític. I faig una mica reducció a l’absurd, però la simptomatologia psíquica és més present amb la dona, i moltes vegades els professionals n’abusen.

Es pensa més sovint que hi ha un problema psíquic en les dones?
—Sí, perquè estadísticament hi ha diferències. Però no pot ser que quan una dona ve urgències la primera opció que es consideri és que tingui un problema psicològic. S’hauria de descartar tota la resta abans de dir això.

Dèieu que les dones tardem més anar a urgències. Cal enviar un missatge per a canviar aquest comportament?
—Això forma part de l’autovaloració personal. Si tu dónes més valor al teu entorn que a tu mateixa, continuaràs fent això. De fet, que donis prioritat a l’entorn és una cosa molt lloable. Trobo que les dones som meravelloses en aquest aspecte, i no dic que s’hagi d’abandonar, perquè és d’una grandesa extraordinària, sinó que cal començar a posar les coses al seu lloc i valorar-nos més a nosaltres mateixes. En aquest sentit, la feina forta és l’autovaloració de la dona. Perquè hi ha moltes dones que diem ‘no sé si podré’, ‘vols dir que ho podré fer?’, ‘ui, això no és per a mi, no compleixo els criteris’. Els homes, en canvi, sempre compleixin els criteris! Sempre van sobrats! Aquest és un canvi profund que s’ha de fer. És fort, però és molt present des de molt petites. Això sorprèn molt. Per exemple, l’altre dia em vaig trobar amb els fills bessons d’una amiga. Tots dos aprenien a comptar i els vaig preguntar si s’atrevien a comptar fins a deu. El nen, tot content, va dir que sí: ‘Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, vuit i deu’. I ho va celebrar. La nena, en canvi, va dir: ‘Un, dos, tres, quatre, cinc, sis… mmmm… sis…’ Home! Què és això? Tenen quatre anys i són bessons. Han tingut la mateixa educació. Tot igual, però una actitud diferent. Aquí hi ha la mare dels ous. Potser que ens ho fem mirar. Un home arriba a cap de servei i tothom el felicita. En canvi, tu hi arribes i t’has de sentir dir que no saben si donar-te el condol. Un moment! Naturalment que m’has de felicitar! Però això, per a les dones, també és molt difícil de canviar, perquè et violenta una mica. Però malgrat tot, crec que cal fer-ho. Si no, no aconseguirem canviar-ho.

Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg.

A part de l’endometriosi, hi ha altres malalties silenciades?
—La migranya és un bon exemple. I potser també les malalties mentals. Però diria que ja és diferent, es tracta de l’apreciació de certes malalties conegudes per tothom. Passa també amb l’ictus, que nosaltres responem diferent… Per sort, cada vegada en sabem més coses. Com més investiguem, més coneixements en tindrem.

Parlàveu de la migranya…
—La majoria de migranyes afecten les dones. I així com s’intenta donar a l’endometriosi la importància que té, l’eclosió de la migranya com a malaltia encara no ha arribat. Hi haurem de treballar molt més aquests anys vinents.

I si parlem de dones i salut, hem de parlar de la violència obstètrica… Com la definiríeu?
—És una qüestió complexa. La violència obstètrica es compon, en gran part, d’una mala praxi, de fer coses que no s’haurien de fer. També hi ha una part de maltractament a la dona, directament, i una altra, que en seria l’essència, que és el menysteniment envers l’opinió i la capacitat de la dona per a decidir sobre el seu embaràs i el part.

Aquest últim punt potser seria el més clar de solucionar…
—No us penseu, diria que és al contrari. És la part més difícil perquè és la més subtil. Penseu que els professionals partim d’una posició d’avantatge, que és el coneixement científic que la dona no té. Per tant, sempre ets en una posició diferent. Potser el més clar és arreglar la mala praxi, perquè cada vegada hi ha més protocols. Ara, per exemple, es treballa per evitar les cesàries innecessàries o les de divendres… Els protocols són cada vegada més precisos. La part de maltractament crec que és intolerable, cap a les dones i cap a qualsevol altre col·lectiu. El maltractament dels avis a l’hospital també és un problema a tenir en compte. Hi ha persones amb unes capacitats gens minvades i pel simple fet de ser grans són tractades de manera diferent. I això passa especialment amb les dones grans. Tot plegat et fa ser conscient que la violència obstètrica forma part d’una qüestió més gran, que és la violència mèdica. I això ja és un tema molt ampli per a parlar-ne avui. Però quan la gent t’explica com se sent tractada, t’adones que tenim molt de marge de millora.

Parlàveu de les cesàrees. L’OMS diu que l’estat espanyol continua per sobre la mitjana del que seria recomanable…
—Les previsions de l’OMS en les taxes de cesàrees són previsions per a tot el món. Són pensades per a dones de baix risc. Aquí tenim moltes dones que tenen risc alt durant l’embaràs i el part. Moltes vegades, motivat perquè es tenen les criatures molt tard. Per tant, aquesta xifra s’ha d’analitzar en profunditat. Cal saber per què es practiquen les cesàries. Cal tenir en compte que són una intervenció meravellosa que ha salvat moltes vides, tant de mares com de criatures. Però ens hem de demanar: s’ha de fer una cesària si no hi ha cap indicació clara? En tot això s’ha avançat molt, però encara hi ha molt marge de millora.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.