El violador ets tu… sóc jo, també

Cap a final del 2019, el grup xilè Las Tesis va promoure una performance per les places del seu país per a protestar contra la violència continuada que patien les dones. Aquestes manifestacions performatives coincidien amb l’esclat social que va sacsejar Xile entre l’octubre del 2019 i l’arribada de la pandèmia, que la va apaivagar. Però la performance es va propagar arreu del món, almenys del món occidental. El títol d’aquella acció artística era “Un violador en tu camino”, però ràpidament es van traduir les frases que les dones (inicialment amb una bena que els tapava els ulls i amb uns moviments al ritme d’uns tambors) anaven dient, com ara aquestes: “El patriarcat és un jutge, que ens jutja per néixer i el nostre càstig és la violència que ja veus”; “És feminicidi. Impunitat per a l’assassí. És la desaparició. És la violació”; “L’estat opressor és un mascle violador”; “El violador eres tu”; “El violador ets tu.”

Quan es va començar a difondre aquella acció, alguns homes van sortir a dir ràpidament, en to condescendent, que l’acció els semblava molt interessant, però que no es podia generalitzar, que no tots els homes eren violadors, que ells no ho eren. No havien entès res o, pitjor, no entenen res. Fa unes quantes setmanes, arran del cas de l’ex-futbolista del Barça –si m’ho permeteu, no en diré el nom, que ja ho fan prou els diaris esportius, àvids que es demostri la seva innocència, atesa la insistència a informar de les estratègies de la defensa– acusat de violar una dona, vaig sentir uns moments de la tertúlia del programa que dirigeix Agnès Marquès a TV3. Un dels qui són sempre allà, de qui no recordo el nom, i prefereixo no saber-lo, també va dir que no tots els homes som violadors, que ell no havia violat cap dona. Tampoc no havia entès res, no ho entén. I això que van dir que era professor d’universitat. Bufa! Immediatament, una tertuliana de qui lamento no saber-ne el nom li va fer avinent el seu error.

Quin error? Quan les dones de tot el món que participaven en la performance a què m’he referit diuen que “el violador ets tu” estan enviant una càrrega de profunditat d’altes ressonàncies: la cosa no és només si tu, nascut home, has exercit alguna mena de violència física o psicològica sobre alguna dona, sinó que ho hauries pogut fer, perquè gaudeixes de tots els privilegis que, com a home, la societat t’ha concedit només pel fet de tenir uns genitals penjant entre les cames (recordo, fa anys, Xavier Rubert de Ventós dir una cosa semblant). Cada vegada que un home diu que ell no és un violador o, fins i tot, quan diu que ell és feminista, suposa que pot situar-se en un terreny de neutralitat, de solidaritat amb les dones que han patit i pateixen continuadament bromes, vexacions, desigualtats i, a la fi de tot, agressions. O assassinats.

Tant se val la bona voluntat que tinguem o que ens pensem que tenim. Quan una noia camina sola pels carrers d’una ciutat i es creua amb un home o un grup d’homes, ella no sap res de nosaltres ni de les nostres intencions, només sap el poder que l’home pot exercir sobre ella, que ha exercit des de temps immemorials. I sap que el món ha emparat i empara aquest estat de les coses en què la submissió i la violència és estructural: els jutges, per exemple. No solament els jutges, sinó la judicatura en si mateixa: un estament encarcarat i masclista que fa segles que es dedica a mantenir aquest ordre androcèntric. Com les religions de tot el món. Per això té tant de sentit una de les altres frases que la performance del grup Las Tesis inclou: “I la culpa no era meva, ni on era, ni com anava vestida.”

Tinc el convenciment que cada vegada que un home diu en un mitjà públic que no tots els homes són iguals, que n’hi ha que no són violadors, tot volent alliberar-se de la barbàrie col·lectiva i històrica, contribueix a sostenir, ni que sigui involuntàriament (això de la voluntat individual és, en aquest cas, irrellevant), l’estat dels privilegis ancestrals dels homes, sobretot dels homes rics, amb què s’ha construït la societat. Encara és pitjor quan alguns homes s’atreveixen a dir que el feminisme està molt bé (sempre aquesta actitud condescendent), però mostren preocupació perquè ara no saben com lligar; i això és així perquè hi ha un tipus d’homenot que arriba a pensar que els seus orgasmes són indispensables per a les dones amb qui catxa o catxava.

Dies enrere vaig llegir un llibre molt important sobre aquest tema: Mi herida existía antes que yo (Tusquets), de la professora de filosofia de la Universitat de Barcelona Laura Llevadot. Una obra amb una escriptura immersiva, gens críptica, que et va portant per un seguit de tombs conceptuals sobre el feminisme o, més ben dit, els feminismes. Llegir-lo m’ha fet sentir incòmode (quin efecte tan sorprenent, que un llibre t’interpel·li tan directament), sortosament incòmode, perquè sé que jo he contribuït i contribueixo mal que em pesi a aquesta ferida tan antiga de què parla la Laura. Una ferida oberta de la qual els execrables casos de violència extrema que apareixen als mitjans tan sovint no són més que un símptoma. Perquè la ferida és colossal i instal·lada en tots els ordres de la societat.

La professora Llevadot, en aquest sentit, posa en qüestió aquesta ingenuïtat de pensar que la igualtat sigui el punt d’arribada del feminisme. Perquè aquesta igualtat s’aconsegueix si de cas a partir de concessions i no de conquestes: l’altre dia Pedro Sánchez airejava que havia decidit de fer una llei per a garantir la paritat en la política i l’empresa privada. Ho havia decidit ell i els privilegis que ell i el seu partit arrossega, oi? “El feminisme de la igualtat  –escriu Llevadot– accepta allò inacceptable, que la racionalitat masculina és universal i que es tracta d’accedir-hi en les mateixes condicions en què hi accedeixen els homes. […] Afegir dones i batre, com assenyala Fox Keller, és no canviar res.”

Intueixo que el sistema artístic n’és una bona prova. Que més que buscar dones artistes en la història de l’art dels homes rics que hem construït (o paral·lelament a aquesta feina), es tractaria de buscar nous relats. No per integrar-los en aquest sistema acadèmic i museogràfic tan androcèntric que ens ve donat, sinó per inventar una alternativa de classe i feminista.

Gràcies, amiga Laura, per incomodar-me amb la teva escriptura.