El vídeo de la infidelitat al concert de Coldplay mostra el perill de les càmeres i la policia de la moral a internet

Són lluny els dies en què podies tenir una aventura, escridassar una hostessa de vol o assetjar els teus veïns amb tranquil·litat. A l’era d’internet, les càmeres sempre són enceses, i els pitjors moments de la gent atrauen milions de mirades i una obsessió per opinar sobretot i qualsevol cosa.

Això és el que ha passat a Andy Byron, conseller delegat de l’empresa tecnològica Astronomer, que dimecres a la nit va ser filmat acaronant-se amb la cap de recursos humans de l’empresa durant un concert de Coldplay a Boston. Byron i la seva companya van aparèixer a la pantalla gran de l’estadi durant una secció de Kiss Cam (càmera de petons) abans de mostrar-se incòmodes i desaparèixer de la vista, mentre el cantant Chris Martin feia broma dient que potser tenien una aventura. Un altre assistent al concert va penjar el vídeo a TikTok, on ha obtingut més de seixanta-dos milions de visualitzacions i milers de comentaris atacant Byron, que sembla que és casat.

Els comentaris de seguida van identificar tant Byron com la seva companya, Kristin Cabot, i molts també van identificar membres de la família de Byron i en van compartir detalls d’un perfil personal de Facebook.

“Això és un exemple de com Déu protegeix les persones a qui [Byron i Cabot] traeixen,” deia un comentari que va aconseguir cent mil m’agrades.

D’aleshores ençà no s’ha pogut contactar ni amb Byron ni amb Cabot. Tots dos semblen haver desactivat els seus perfils de LinkedIn.

Per la seva banda, l’empresa va fer públic un comunicat divendres: “Astronomer està compromesa amb els valors i la cultura que ens han guiat des de la nostra fundació. S’espera que els nostres dirigents donin exemple tant en conducta com en responsabilitat”, i afegia que la junta directiva investigaria el vídeo. Posteriorment, va anunciar que Byron havia estat suspès de les seves funcions i que el cofundador i director de producte, Pete DeJoy, faria de conseller delegat provisional.

Aquest és l’últim cas, i segurament el més espectacular, d’un seguit de moments virals centrats en les presumptes faltes morals de gent corrent que cada vegada adquireixen més pes. Avui, al públic digital se li presenten constantment nous personatges a jutjar i (normalment) menysprear. L’escarn públic no és nou, però internet converteix les transgressions quotidianes en entreteniment per a milions d’usuaris. I això origina nous riscs i qüestions ètiques, especialment perquè l’atenció digital no sempre distingeix entre abusos greus i conflictes interpersonals menors.

Els internautes han acudit en massa a les seccions de comentaris de presumptes infidels, clients maleducats i fins i tot amfitrions poc hospitalaris de festes i de vegades han assetjat els suposats culpables posant-se en contacte amb llurs caps o familiars.

Alhora, la proliferació de càmeres a les portes, de pantalles gegants en llocs públics i de sistemes de vigilància comercials i governamentals multiplica les maneres en què les persones poden ser filmades.

Les campanyes d’escarn públic com la que es dirigeix ara contra Byron comparteixen certs trets amb la “cultura de la cancel·lació”, un terme que normalment s’empra quan una figura coneguda rep crítiques públiques per accions que en el passat restaven impunes o no eren necessàriament vistes com a dolentes, com ara l’assetjament laboral o el llenguatge ofensiu. Però, a diferència de la condemna dirigida a Harvey Weinstein per haver assetjat actrius joves i a Paula Deen per haver emprat un insult racial, Byron és un ciutadà anònim i no pas una figura pública. O no ho era. Fins divendres al migdia, “director general enxampat enganyant” era la tercera cerca més popular a Google als Estats Units.

Per a molts observadors d’internet, el cas ja s’ha tancat. I això mostra una audiència desesperada pel següent cop d’adrenalina, indiferent als efectes que la seva atenció pugui tenir en la gent real implicada, explica la crítica de cultura digital Rayne Fisher-Quann.

Les infidelitats, les crisis públiques i la mala criança són ideals per a fer-se virals perquè els espectadors tenen la sensació de poder espiar la vida privada d’algú i ajudar a castigar-lo per allò que (suposadament) fa malament, diu Fisher-Quann. Quan ella va escriure per primera vegada sobre el “panòptic digital” –com els usuaris de xarxes socials vigilen el mal comportament d’una altra gent i comparteixen indiscriminadament vídeos de gent que no han acceptat ser filmada–, l’audiència encara debatia si era correcte o incorrecte intervenir en la vida d’un desconegut d’una manera tan pública. Però ara que la vigilància digital per part de les empreses i del govern s’ha normalitzat, la vigilància interpersonal ha passat a ser un resultat natural, diu.

I remarca que alhora les aplicacions basades en algorismes ens han acostumat a un flux constant de contingut molt estimulant. Una pífia o una traïció pública són l’oportunitat perfecta perquè l’audiència obtingui la seva dosi d’adrenalina, diu Fisher-Quann, i es llanci a participar en la història com si fos un “joc interactiu de ‘tria la teva aventura’, en estil detectiu”.

L’impacte de l’escarn públic sobre les víctimes ja ha estat estudiat. El 2015, autors com ara Jon Ronson documentaven què passava quan persones normals es trobaven a l’altre costat d’una turba digital. Moltes van perdre la feina i van tenir problemes de salut mental duradors. Alguns acadèmics, mentrestant, en discrepen i argumenten que l’escarn públic pot tenir funcions tant positives com negatives, segons la gravetat de l’ofensa i l’abast de la reacció.

I aquest fenomen també afecta els participants, segons els experts. Els terapeutes que treballen amb la generació Z diuen que els seus pacients com més va fan servir més eines digitals per controlar totes les interaccions en línia de la seva parella, cosa que crea patrons de desconfiança i paranoia. Històries de pares, amics o parelles que abusen de la compartició de la ubicació subratllen com la vigilància interpersonal pot fer malbé les relacions.

Ningú sap com acabarà aquesta història per a Byron, Cabot i les seves famílies. Però el que és ben segur és que quan la situació s’hagi calmat, internet es fixarà en un nou “dolent” –o, si més no, en algú que haurà tingut la mala sort d’equivocar-se en públic i de qui tots parlarem.