‘El viatge d’Unai’, el documentari d’un fotògraf i la seva família viatjant pel món

Arriba a la pantalla gran El viatge d’Unai, un film sobre el viatge del fotògraf Andoni Canela i la seva família al voltant del món per captar imatges d’animals en perill d’extinció. El documentari és narrat des de la jove mirada d’Unai Canela, un dels fills del fotògraf, de deu anys, i té un missatge clar de defensa de la natura. El guió l’ha fet la mare, Meritxell Margarit, amb ajut de l’Unai i de Julio Mazarico. Albert Guinovart n’ha compost la música i l’ha produït OHM Productions i TV3. Avui es presentarà al cinema Phenomena de Barcelona i es projectarà diàriament als cinemes Méliès entre divendres i dijous de la setmana entrant.

Aquest documentari és la peça central del projecte d’Andoni Canela ‘Looking for the Wild‘ (‘A la recerca de la vida salvatge’), que té l’objectiu de retratar un seguit d’animals emblemàtics i amenaçats per cridar l’atenció sobre la necessitat de protegir-los. En aquest viatge ha fotografiat set animals, un de cada continent: el llop ibèric a Europa, el bisó americà a l’Amèrica del Nord, el puma de la Patagònia a l’Amèrica del Sud, el pingüí rei a l’Antàrtida, el cocodril d’aigua salada a Austràlia, el calau bicorne a Àsia i l’elefant del desert a l’Àfrica.

Un cop acabat el viatge, Canela va començar una campanya de micromecenatge per finançar el seu llibre Looking for the wild. Va recaptar més de 24.000 euros i va poder autoeditar un llibre de gran format amb cent cinquanta fotografies i texts i dibuixos de l’Unai.

Les lliçons del viatge
El viatge va durar un any i el van fer en família. Hi van anar Andoni Canela amb la seva dona, Meritxell Margarit, periodista i escriptora de literatura infantil, i els dos fills: l’Andoni, de deu anys, i l’Amaia, de tres. La parella va voler acostar els fills a la natura, muntant un campament base lluny de les ciutats allà on anaven. El viatge va acabar convertint-se, també, en el projecte educatiu ‘Learning in the wild’, en què Margarit i el seu fill Unai anaven escrivint propostes d’activitats i una mena de diari de viatge.

L’Unai va explicar que una de les lliçons que havia après durant el viatge era que calia tenir paciència. D’aquest viatge de més de 100.000 quilòmetres (63.000 per aire, 36.000 per terra i 3.000 per aigua), allò que més li va agradar va ser l’udol dels llops. ‘Sobretot, una vegada que vaig ser el primer de sentir-los’, explica. ‘El pitjor –diu– van ser les sangoneres de les selves de Tailàndia. Se’ns ficaven pertot arreu, se’ns enganxaven a les cames, i n’hi havia milions!’

Durant l’any que van ser fora, el 2013, els nens van ser escolaritzats en els períodes que van passar als Estats Units i a Austràlia. A la resta d’indrets, l’educació dels infants va anar a càrrec de la mare, seguint el currículum que els corresponia per l’edat. Acabat el viatge, l’Unai va tornar a l’escola per fer cinquè de primària, el curs que li tocava.