A urgències d’un grandiós hospital públic català hi ha una persona amb un peto que diu ‘EN QUÈ PUC AJUDAR-LI?’. Així, ben gros, perquè es pugui llegir d’una hora lluny amb unes quantes diòptries. Diàriament, aquest peto deu passar pels ulls de cent persones ben bé, tirant curt; i cada any, de cent persones en cent, el bunyol s’haurà fixat i consolidat en trenta-cinc mil cervells amb més eficàcia que totes les escoles i Instituts d’Estudis Catalans del món.

Així avança de saludable el català de motllo, és a dir, aquest succedani de català cuinat dins del motllo del castellà i que en reprodueix perfectament la forma. I l’altre dia que el vaig veure em va fer venir al cap una anècdota de fa una mica més de deu anys, quan una companya de feina em va demanar com s’escrivia ‘-lis’. Ara no recordo si era per ‘enviar-lis’ un correu a uns clients, o si era per ‘informar-lis’ d’alguna cosa, però sí que tinc present l’impacte del moment. Val a dir que la meua companya, nascuda a Catalunya com jo mateixa, em tenia a mi com a ‘catalana-catalana’ pel fet que em veia llegir llibres en català, respondre el telèfon en català, adreçar-me als cambrers en català i totes aquestes coses estranyes que fan els catalans-catalans. Es veu per on anirà el drama, oi?

Doncs potser no. Perquè la meua companya, que vivia el català amb l’alegria de qui dubta com s’escriu ‘-lis’, va presenciar com la catalana-catalana s’ensorrava convertint una simple qüestió ortogràfica en una complexa reacció química d’oxidació-reducció. Que difícil que és, per als no professionals, explicar per què escrius el que escrius, àdhuc o fins i tot ‘allò’ que escrius, quan ho fas amb la memòria del cor. Però vinga, som-hi: que una cosa segura era que no es deia ‘enviar-lis’, que es deia ‘enviar-los’, però que de fet jo no coneixia ningú que digués ‘enviar-los’, que molts dèiem ‘envià’ls-hi’, que el ‘ls’ era el ‘los’ i el ‘-hi’… no l’hi sabria dir (atenció: ‘l’hi’= ‘li’+‘ho’), perquè aquest ‘-hi’ era una intuïció que tenia a dins, però que vaja, que el plural de ‘-li’ era ‘-los’ i no pas ‘-lis’, que és una mala traducció del castellà ‘les’, i que si li calgués afegir-hi un ‘-hi’ (afegir’-hi’, veus la diferència?), en cas que ho demanés el context (‘ho’ demanés, vet-ho aquí), no sabria pas quina raó donar-li (‘li’, aquí sense afegir-hi l”hi’), o potser era ‘donar-li’n’, això ja era de nota, però fos com fos, quan escrivíem ‘-li’n’, que tampoc no ho dèiem mai, era com dir ‘li’+’en’, que tampoc no ho dèiem mai. Mireu: la cascada de suor freda em va deixar congelada fins a la medul·la espinal, que també l’escric d’una manera que no he pronunciat mai.

Total, que mentre el correu de la companya ja sortia lleuger de la bústia, servidora es quedava amb la pesantor que deixen les batalles perdudes. Deu anys més tard, el peto de l’informador que diu ‘En què puc ajudar-li?’ m’ho confirmava: els usuaris del català de motllo ja no se senten insegurs per haver de demanar com s’escriu què, simplement ho copien de com ja ho han vist escrit mil vegades en rètols oficials, piulets de l’ajuntament o articles acabats de penjar en diaris digitals. I de quina altra manera ho haurien de dir, si ho senten dir cada dia a polítics de renom, eminències mèdiques, catedràtics d’economia, tertulians de programes líders d’audiència, fins i tot a mestres dels propis fills… En canvi, aquests catalans-catalans tots parlen diferent, que si al meu poble ho diem així, que si al meu altre poble ho diem aixà, i que per escrit no és ni així ni aixà, que és d’una altra manera. Quin cansament.

Per tot això, sense ser ni professional de la llengua ni poder oferir solucions de res, m’ha vingut com un flaix del futur. D’aquí a vint o trenta anys, quan ja hi haurà més despreocupats que escriguin en català de motllo que preocupats per mimetitzar les fórmules del català correcte, l’IEC potser haurà de fer una nota que digui que, per ‘facilitar l’aprenentatge als nous parlants’, a partir d’ara tal i pasqual. I en aquest futur, com ha passat amb la polèmica dels accents diacrítics, una minoria de parlants romàntics ens barallarem a Twitter en defensa de l’ortografia que vam aprendre a estimar, perquè ja ni ens passava pel cap, que ens sortia del cor, de tant de llegir-la en textos perfectament escrits, corregits i taxidermitzats. I dic estimar perquè sense amor, les llengües no es mantenen. Però queda clar que amb amor sol, tampoc.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.