La sentència històrica del Tribunal Suprem dels Estats Units que va anul·lar ahir la immensa majoria dels aranzels imposats per Donald Trump a gairebé tots els socis comercials dels Estats Units no és tan sols una derrota econòmica per al president. És, sobretot, un xoc de poder en tota regla, el primer d’ençà que Trump va recuperar la presidència. I el seu abast és tan gran que alguns dels millors constitucionalistes del país ja el comparen amb els moments més decisius de la història judicial nord-americana.

Richard H. Pildes, professor de dret a la Universitat de Nova York, ho ha dit sense embuts: “Probablement, és l’exemple més significatiu d’un tribunal que declara il·legal una acció presidencial d’ençà que el president Truman va provar de confiscar les fàbriques d’acer durant la guerra de Corea.” La referència a la sentència del 1952 no és banal. Aquell dia, el Suprem va posar límits a un president que havia invocat raons de seguretat nacional per ampliar el poder executiu de manera inèdita. Avui, set dècades després, el tribunal ha tornat a dir que hi ha línies que cap president dels Estats Units no pot traspassar sense desequilibrar de manera perillosa la balança de poder.

La constitució dels Estats Units atorga al congrés, i no pas al president, la facultat d’imposar aranzels. Trump, tot invocant una llei d’emergències econòmiques del 1977, havia intentat d’esquivar aquest límit i imposar aranzels multitudinaris sobre les importacions de gairebé tot el món. Però el Tribunal Suprem ha deixat clar que aquella llei no li donava una carta en blanc per a remodelar el comerç mundial per decret i l’ha obligat a fer marxa enrere.

La qüestió que fa especialment rellevant aquesta sentència és el context en què arriba. Durant tot aquest darrer any, el Tribunal Suprem havia donat el vist-i-plau a Trump en una llarga sèrie de mesures polèmiques: la prohibició dels militars transsexuals, l’accés del DOGE a dades sensibles dels ciutadans, les nombroses retallades al Departament d’Educació… El tribunal, amb una majoria conservadora que Trump mateix va contribuir molt a construir durant el seu primer mandat, semblava, doncs, disposat a avalar qualsevol expansió del poder presidencial i les polítiques criticades en aquest terreny.

Però, de sobte, el pèndol ha anat cap a l’altra banda. I que ho haja fet precisament en un tema econòmic de tant de pes envia un senyal inequívoc: la justícia –ni tan sols amb una majoria afí al president i procliu a les seues polítiques– no pot avalar l’apropiació de competències que pertanyen al congrés. Hi ha unes regles de funcionament de la democràcia americana que Trump no pot vulnerar a la lleugera. Li ho diuen, clarament, els seus.

Però la batalla no s’ha acabat. El Suprem té sobre la taula més qüestions d’enorme transcendència: si Trump pot acomiadar els caps de les agències independents sense causa justificada, si pot remodelar la Reserva Federal tot defenestrant-ne els membres, o fins on arriben les seues facultats en matèria de seguretat interior. Els mesos vinents, les sentències sobre aquests temes configuraran l’equilibri real de poder als Estats Units durant anys.

Però, de moment i per primera volta, el president ha topat amb un mur. I la irritació desbocada que ha mostrat –ha acusat el Suprem dels Estats Units ni més ni menys que d’estar manipulat per interessos estrangers– demostra que aquesta és una batalla que va molt més enllà dels aranzels, que va, de fet, directe al cor de la pròpia democràcia.