Acostar-se als fets que fan història és cada cop més difícil. Sovint recosim fragments visuals que ens ajuden a fer composicions, que esdevenen gairebé suposicions pel poc context que tenim. Són com pinzellades de realitat que dibuixen poc. Malauradament, toquem poca veritat, poca realitat. Al periodisme cada vegada se li fa tot més difícil. Però a vegades el cinema, amb gran habilitat, aconsegueix de retratar al mil·límetre allò que passa. Aquest és el cas del film La veu de la Hind, dirigit per Kaouther Ben Hania, que es pot veure subtitulat en català a Filmin, i que va ser nominat als Oscar en la categoria de pel·lícules de parla no anglesa.

Aquest film extraordinari i imprescindible és difícil de mirar, d’escoltar, de pair. Es fonamenta en un fragment d’un enregistrament real de la veu de Hind Rajab, una nena de cinc anys que és dins un cotxe. L’exèrcit israelià ha disparat i acaba de matar la seva germana, els cosins i els oncles que anaven amb ella al cotxe. Hind sobreviu a l’atac i per mitjà d’un oncle que és a Alemanya aconsegueix de posar-se en contacte per mòbil amb la gent de la Mitja Lluna. El diàleg real va durar hores –que es fan eternes per a la nena i la gent de la Mitja Lluna, per mirar de rescatar-la. Al film, la veu de la nena és real, tan real que se’t fica al cap i ja no te la podràs treure de dins mai més. En alguns moments, pocs, també és real la veu dels rescatadors, que són interpretats per actors durant el film. A mesura que avança l’acció palpes la crueltat, tant crua com real, sense dissimulació de cap mena, una crueltat bèstia que retrata el cinisme del protocol a què són sotmesos els rescatadors. Un protocol que és burla i que acaba esdevenint tortura. Només vuit minuts separen els rescatadors de la víctima, però les hores passen. S’ha de complir el protocol per no perdre la nena ni els rescatadors. Aquesta és la teoria. No es poden moure fins que l’exèrcit israelià no ho autoritzi, mitjançant la Creu Roja. Però, lluny de la teoria, l’exèrcit i els seus comandaments s’agafen tot el temps del món per respondre, fins al punt que la nena ja sap que la trairan. Les ganes de viure d’aquella nena de cinc anys són ofegades per una actuació perversa i deliberada, que costa d’imaginar. Perversitat que contrasta amb la impotència de les persones que es desesperen i fan tant com poden per salvar la nena i fer-li companyia.

És cert que la nominació del film, avalada per un ampli reconeixement dels millors festivals del món, li ha proporcionat una gran promoció. Ara, el silenci de què va ser objecte durant la cerimònia afegeix més crueltat a la història, no perquè hagués de guanyar tant sí com no, sinó per la indiferència del glamur cap al film i les circumstàncies que l’envolten. Aquesta indiferència de tot l’elenc premiat fa mal i denota por, més encara quan se sabia que els Estats Units havien negat el visat a l’actor Moltaz Malhees, un dels protagonistes de l’obra, pel sol fet de ser palestí. Era un greuge prou consistent perquè algun dels guanyadors recordés aquesta situació, o parlés de la nena. Però res de res, el “No a la guerra” de Bardem i l’absència de Sean Penn, interpretada com a desdeny. Serà una nit que passarà a la història com la menys política, potser en un dels moments en què feia més falta i en què donar la veu a Hind hauria estat molt significatiu. El film a Venècia va ser aplaudit durant vint-i-quatre minuts. A Los Angeles, ni una referència.

La història ja ens ha ensenyat com el poder reaccionari va devorar Hollywood amb les llistes negres i la cacera de bruixes de McCarthy als anys cinquanta del segle passat. Seria bo que en aquest moment tan crític Hollywood no es deixés endur per la por del poder de Trump i plantés cara molt més que no fa ara.