El segon 23-F

  • Hi ha un intent generalitzat d’esborrar la història de Catalunya i d’Espanya d'aquests darrers quinze anys, però tots aquests esforços seran en va

Ot Bou Costa
27.02.2026 - 21:40
VilaWeb

No crec que arribem a saber mai la veritat sobre el 23 de febrer de 1981, si no és per una investigació com Déu mana. Falta molta informació i els dubtes no s’esvairan per més que l’aparell de propaganda del PSOE titlli de populista tothom qui gosi dubtar a partir d’ara. Però tant se’ls en dóna, això. L’intent de cop d’estat ha funcionat com un mite i continuarà funcionant com un mite, i tots els mites s’alimenten de misteri. Aquesta desclassificació incompleta no pretén d’il·luminar els punts foscos de la història, sinó de refermar la narrativa oficial sobre la transició i d’esprémer una vegada més la pell d’una taronja molt resseca, a veure si encara en pot sortir cap rajolí de suc.

Allò que sí que sabem és com es va fer servir aquell episodi tèrbol i per què. Juan Carlos, que no tenia legitimitat perquè l’havia ungit el dictador, va voler trobar-la llavors, amb l’èpica d’haver triat. Així, en el relat hegemònic, el 23-F va passar a simbolitzar una ruptura inexistent. A mesura que passen les hores, també sabem com es vol fer servir ara: com una segona restauració personal, després d’haver perdut el prestigi amb la corrupció. L’editorial de l’ABC d’abans-d’ahir feia així: “La confirmació documental que el rei va aturar el cop ha modificat el clima polític i ha permès al líder del PP de proposar obertament que qui va contribuir decisivament a sostenir la democràcia hauria de poder passar la darrera etapa de la seva vida al seu país.”

La qüestió és que el retorn de Juan Carlos no és un afer personal, com tampoc no ho va ser la caiguda en desgràcia. Mentre esclataven els casos de corrupció del monarca, un terratrèmol important gairebé feia caure les bigues mestres del règim que ell mateix havia personificat. Com que el procés independentista i els indignats van deixar la feina a mitges, la nostàlgia s’ha menjat l’esperança. Com passa amb la rehabilitació del president Jordi Pujol a Catalunya –tot i que ell no tingui el perdó de la justícia espanyola–, el sistema, sense idees per a construir cap promesa nova, mira per inèrcia de recuperar els antics tòtems, i pertot se sent la veu del cocodril d’aquell conte de Rudyard Kipling: “Respecteu els vells…”

Hi ha un intent generalitzat d’esborrar la història de Catalunya i d’Espanya d’aquests darrers quinze anys, però tots aquests esforços seran en va. Malgrat que sembli apaivagada, pertot hi ha pistes que la crisi de règim no s’ha acabat. Per començar, el funambulisme que encara s’ha de fer perquè els vells encaixin en el nou paisatge –la Sarsuela ha demanat a l’emèrit que fixi la seva residència fiscal a Madrid, i els Pujol Ferrusola són jutjats aquests dies a l’Audiència espanyola. Però la pista més grossa és la manca d’imaginació dels hereus. Felipe VI va provar de tenir el seu propi 23-F amb el discurs infame del 3 d’octubre; el president Salvador Illa pujoleja i el president espanyol, Pedro Sánchez, atia el fantasma de la dictadura i dels tinents coronels per salvar-se.

La repetició dels patrons és tan exagerada que, per a ser previsors, potser caldria recordar què va passar després del 23-F. El PSOE i la UCD van pactar el “cafè per a tothom” amb la LOAPA, que pretenia de tallar les ales a la descentralització, perquè Catalunya i el País Basc, que havien recuperat les institucions abans de votar-se la constitució del 1978, anaven massa embalades, i, malgrat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va frenar la llei, el rastre polític que va deixar en la concepció territorial de l’estat és tan castrador que Catalunya és governada, avui, amb un text d’estatut que no ha estat votat pels ciutadans. Avui van creixent les veus que insinuen que, per no repetir el procés, caldria una nova LOAPA, més ben feta i emmascarada.

Durant la pròxima legislatura espanyola, l’estiu del 2030, l’estat espanyol acollirà, amb Portugal i el Marroc, la copa del Mundial de futbol masculí. El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha proposat que el Camp Nou en sigui la seu. El març del 1982, poc abans que comencés el Mundial que també llavors va acollir un estat espanyol amb ganes d’emblanquir-se, la policia va detenir i torturar les germanes Eva i Blanca Serra i les van empresonar un mes a la Trinitat per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. En una manifestació contra la LOAPA duien una pancarta que deia: “Independència.” No crec que arribem a saber mai la veritat sobre el 23 de febrer de 1981, però sabem per a què va servir, i això ja hauria de contribuir a no cometre els mateixos errors.

Recomanem

Fer-me'n subscriptor