12.01.2026 - 21:40
El règim postfranquista espanyol es troba ara mateix en una cruïlla que definirà el seu futur immediat. Dos camins s’obren davant seu, i tots dos demanen una decisió sobre què se n’ha de fer, del Partit Socialista Obrer Espanyol, aquesta peça que durant dècades ha estat l’element essencial per a la legitimació democràtica del règim.
El primer camí –que sembla que és el que s’explora ara mateix– consisteix a expulsar directament el PSOE del sistema. Durant dècades, el partit socialista va ser l’element indispensable per a atorgar credibilitat i una pàtina de pluralisme al règim, per la senzilla raó que el PP, per molt que es rente la cara, no deixa de ser la pervivència natural, la prolongació, del franquisme. Però potser ara –veient-se forts, amb un Vox puixant, amb una cúpula judicial i mediàtica ben greixada i amb una situació internacional en què l’extrema dreta ha deixat de ser el butoni– els poders reals de l’estat han arribat a la conclusió que ja no els cal aquesta figura del bon socialista domesticat. Que poden gestionar Espanya i les nacions perifèriques tots sols, directament, sense intermediaris incòmodes i sense haver de cedir de tant en tant les regnes del poder polític i del negoci que implica. Que Pedro Sánchez –no per gust, que prou que va fer costat al 155, sinó per necessitat aritmètica– haja hagut de pactar amb els independentistes catalans, per al règim és imperdonable. I una part d’aquest règim considera que, en el futur, val més prescindir del PSOE que no tolerar aquesta contaminació.
Tanmateix, el segon camí és més subtil, més quirúrgic. No es tracta d’expulsar el PSOE, sinó d’expulsar-ne els dirigents actuals: Pedro Sánchez, Rodríguez Zapatero i tutti quanti. És qüestió, simplement, de retornar al PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, aquell partit perfectament integrat en el sistema, que sabia mantenir-se a lloc, que no feia ombra als veritables poders de l’estat i que tenia present tothora que la unitat d’Espanya era el valor fonamental i determinant, la guia absoluta, del règim. Es tracta de tornar a un PSOE dòcil, previsible i lleial als poders postfranquistes, que jugue el paper assignat sense eixir del guió.
I és en aquest context que cal llegir el manifest de l’ex-ministre espanyol Jordi Sevilla, valencià d’origen i ex-president –porta rotatòria– de Red Eléctrica. Un text molt dur amb Pedro Sánchez amb el qual vol impulsar un moviment intern per a reformar el partit i desposseir l’actual direcció. Sevilla demana un canvi de rumb i critica els casos de corrupció que tenallen el president espanyol, però allò que és més revelador del seu projecte és que exigeix que s’acaben els pactes amb els independentistes. Sevilla arriba a parlar de l’existència d’una “dictadura de les minories”.
Això que Sevilla proposa, en definitiva, és el segon camí: no liquidar el PSOE, sinó reconduir-lo. Tornar-lo a la via del felipisme, aquella socialdemocràcia de dretes que no molestava ningú perquè ja havia renunciat d’entrada a canviar res d’important. Un partit que acceptava els marcs establerts, que no qüestionava els fonaments del règim i que, en definitiva, es conformava a administrar l’status quo amb una mica més de sensibilitat social que la dreta dura, quan fos que li tocàs.
La qüestió del moment, doncs, és aquesta: el règim espanyol ha de decidir si vol un bipartidisme clàssic, còmode, en què PSOE i PP es repartesquen el poder sense sotracs i col·laborant tant com siga necessari, o si, cinquanta anys després de la mort del líder, considera que ja no cal dissimular i opta fermament per un sistema més autoritari, en què els franquistes puguen governar sense contrapoders reals. Sevilla es decanta pel primer model. Alguns altres –sobretot dins les clavegueres de l’estat– sembla que pel segon.
El temps dirà quin camí triomfa. Però una cosa és segura: ni en l’un ni en l’altre els Països Catalans hi tenim cap paper a fer com a subjecte polític. En tots dos som tan sols un problema a resoldre, un obstacle a neutralitzar, el perill que els lleva la son. I és això –i la crisi evidentíssima que significa que hagen arribat a aquest moment de dubte– que hauríem de tenir present tots els qui entenem que posar fi a aquest estat és l’única manera de posar fi al règim.
PS1. Esperança Camps ha fet aquest perfil de Jordi Sevilla –per a aquells que l’hagen oblidat o no recorden què representa: “Els tombs de Jordi Sevilla dins el PSOE: de voler ensenyar economia a Zapatero a instigar un colp contra Sánchez.”
PS2. L’acord recent entre el PSOE i ERC sobre el finançament, paradoxalment i significativa, no té el suport ni dels seus aliats més pròxims. És molt interessant de constatar que Més per Mallorca, Compromís i el BNG el consideren insuficient i que, per una altra banda, hi ha un no rotund de Junts i fins i tot una trencadissa dins Sumar. Pol Baraza ens ho explica fil per randa en aquest article. I Ricard Chulià s’hi pronuncia també en el seu article d’opinió.
PS3. Andorra ha començat avui una experiència política sense precedents: la primera Assemblea Ciutadana. Cinquanta persones, seleccionades perquè reflectesquen la diversitat social, territorial i demogràfica, es reuneixen fins dijous en un procés participatiu de l’estil de democràcia directa, per a pensar el futur del Principat. Alexandre Solano ens ho explica: “L’experiment democràtic amb què Andorra vol dissenyar com ha de ser el 2050”.
PS4. L’Iran viu de fa setmanes una enorme tensió política, amb una duríssima repressió contra els manifestants que protesten per la situació econòmica i, més enllà, per l’existència del règim. A fi d’aclarir alguns llocs comuns sobre aquest país, que se solen repetir massa vegades, he fet aquesta Pisarreta, explicant-ne els conceptes bàsics.
PS5. Avui, dimarts, 3Cat estrena la segona part del documentari Et faran un home, sobre les agressions i la violència al servei militar quan era vigent a l’estat espanyol. Aquest segon reportatge és duríssim i se centra en els morts que s’amagaven, en els soldats que perdien la vida en circumstàncies tan sospitoses com evitables. Clara Ardèvol en fa la prèvia en aquest article.
