El PSOE i l’obstinat salt de línies vermelles pactades

El govern espanyol ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera per dilluns vinent. En l’ordre del dia, enviat a les comunitats autònomes, el Ministeri d’Hisenda incorpora, entre més punts, la reforma del finançament autonòmic, sense que hi hagi hagut acord amb ERC. Per això, fonts del ministeri diuen que a la reunió no es presentarà cap proposta de nou model de finançament, sinó que simplement servirà per a parlar d’aquesta qüestió. Em puc imaginar de què es parlarà i com. De fet, la qüestió ja es va moure ahir a Barcelona.

En la conferència de premsa després del consell executiu de la Generalitat, la consellera Sílvia Paneque expressava, entre més coses, la seva “plena confiança” en què l’actual acceleració de les negociacions fructificaria i que Catalunya aconseguiria un model de finançament especial. Ot Bou explicava ahir molt bé tot l’embolic que hi ha al voltant de la qüestió del finançament i la dificultat perquè s’accepti per part espanyola l’acord de mantenir l’ordinalitat després de pagar la solidaritat, dins el nou finançament. Precisament, l’article destacava que Paneque havia evitat, en tot moment, de parlar d’ordinalitat i, en canvi, havia dit que el finançament nou havia de ser “proporcional” i “adaptat i ajustat al seu esforç” econòmic de Catalunya. Preparant el terreny per a dilluns vinent, potser? Sembla que hem fet un pas més en l’enfonsament de l’encara anomenat “finançament singular”. Bou afirmava: “El principi d’ordinalitat continua essent, avui, una de les ferides obertes que més costa de tancar.”

Sense cap mena de dubte. I costarà molt de tancar, hi afegeixo jo, perquè és tocar el moll de l’os. Mantenir l’ordinalitat significa per a Catalunya aportar menys diners a la solidaritat, i a Madrid s’han acostumat als 20.000 milions que fa anys que anem pagant –amb més o menys protestes, però els anem pagant. Poso un exemple: baixar a la meitat aquesta xifra –i encara seríem a la banda més alta de les solidaritats que es paguen a les regions riques d’Europa– significaria un maldecap seriós per al govern espanyol, que perdria molts milions pel camí, uns milions que, equivocadament, s’han acostumat a tenir-los com un ingrés “ordinari”.

I això costa de canviar, perquè implica deixar de passar diners a unes altres comunitats autònomes a les quals els han promès. A més d’haver de suportar els improperis i atacs, com és parlar de “donar més diners a Catalunya”, fruit del relat que han fet de la realitat durant anys i anys, capgirant-la, fins avui, que està fermament arrelat a Espanya. Evidentment, no pot continuar aquesta situació per a Catalunya, ens fa més pobres d’una manera molt injusta. Són molts anys incidint directament i negativa en el benestar dels seus ciutadans, en la salut, en l’educació, en els serveis socials, en la cultura…

I quina referència hi haurà dilluns en el Consell a Madrid? Fem una mica de memòria. El mes d’abril del 2024, la consellera d’Economia en funcions d’aleshores, Natàlia Mas, va presentar una proposta perquè Catalunya recaptés el 100% dels imposts –no pas el 9% que gestiona ara–, incloent-hi l’IVA, l’IRPF i l’impost de societats. Segons les dades que va apuntar, d’aquesta manera, el govern tindria la clau de la caixa d’uns 52.000 milions, el doble que en l’actualitat. Unes setmanes després, el 5 de juny, en plena campanya electoral catalana, la secretària general d’ERC en aquell moment, Marta Rovira, va fer reviscolar la proposta quan va posar sobre la taula les condicions del seu partit per a investir Salvador Illa, i va dir que requerien un finançament singular per a Catalunya, que havia “de servir per a millorar el benestar dels ciutadans i avançar cap al referèndum d’autodeterminació”.

I, al cap d’uns dies, Rovira feia un pas més i recordava al dirigent del PSC que el finançament singular era “el mínim exigible” per a arribar a acords per a una investidura, i subratllava que, si s’hi negaven, seria molt difícil de comptar amb el suport dels republicans. Al desembre, amb Illa fet president, en el congrés del PSOE es va parlar del tema. Catalunya sempre és important, perquè sempre permet d’atiar una mica més el foc. Les brases, no ho oblidem, sempre hi són. I vet aquí que, finalment, els socialistes van acordar per unanimitat aclaparadora un model de finançament al gust de tots els barons i amb el qual totes les parts, tant el PSC com la resta de federacions, salvaven la cara, aparentment.

Llegint els acords del congrés, era obvi que qualsevol cosa que decidissin a partir de llavors sempre quedaria dins el marc aprovat. Tant si era blanc com si era negre, perquè hi havia una frase clau, que era: “Aquest model [de finançament] serà aprovat de manera multilateral en el si del Consell de Política Fiscal i Financera.” Comentant-lo, a la píndola del 2 de desembre ja vaig escriure: “Continuo pensant, com el primer dia, que aquest pacte del finançament singular per a Catalunya, que va permetre de col·locar el senyor Illa a la presidència catalana, és un camí que no porta enlloc, en termes de beneficis reals per al nostre país.” I sento no haver-me equivocat gaire.

De les moltes coses que m’emprenyen d’aquest tema, n’hi ha una que em molesta especialment. No puc entendre que hi hagi gent que visqui a Catalunya i no vulgui tenir millor sanitat o educació, o trens o carreteres … De vegades, fins i tot penso, és que la gent que vota el PSC, els Comuns o el PP viuen a Zamora, a Huelva o a Toledo? No, segur que no, però ho sembla. I parlo estrictament de rebre més diners, sense cap connotació ideològica. Senzillament, reclamar allò que ens toca, per allò que paguem. Com pot ser que no vulguin un millor finançament per a Catalunya? No ho sé. “Simplement, complint l’estatut, milloraríem el finançament de Catalunya i reduiríem el dèficit fiscal”, deia fa més d’un any en aquestes pàgines Oriol Amat, catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la UPF.

No cal insistir en el fet que l’actual sistema de finançament autonòmic, en vigor d’ençà del 2009 i caducat de fa més d’una dècada, es basa en uns lliuraments als territoris calculats sobre previsions d’ingressos tributaris de l’estat, ja que tenen una part de la participació en imposts com l’IRPF o l’IVA. Dos anys després, quan se sap la recaptació real, es practica una liquidació que ajusta les diferències. Un sistema obsolet completament.

Hisenda va dir el mes passat que tenia molt avançat un nou esquema de finançament, on les comunitats autònomes rebrien els ingressos reals generats en el seu territori, ajustant automàticament els seus recursos a l’evolució econòmica i fiscal. El pla del Ministeri, no obstant això, obre la porta al fet que els territoris que ho vulguin puguin mantenir l’esquema actual, per exemple, en el cas que prefereixin de plantejar la seva situació pressupostària amb una quantitat de diners preestablerta. No, de singularitat, no se’n parla enlloc. Avui, més que mai, sembla un vocable buit de contingut.

I ja que parlem d’això i d’acords que no es compleixen, algú recorda el grup d’experts que es va crear el mes d’octubre? Sí, el que es va formar perquè proposés un nou model de finançament. Òbviament, no se’n parlava, mentre treballaven. Però el mes de febrer, la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, deia davant la premsa que esperava que aquesta proposta, estigués “enllestida al maig o, com a màxim, al juny”. Ningú n’havia tornat a parlar fins ahir, quan la consellera Paneque va apuntar que alguns dels elements que havien aportat els experts –això vol dir que ja la van presentar– s’havien incorporat als treballs que fa el Departament d’Economia. A la vista de l’alt nivell professional de les persones que componien el grup, cal pensar que la proposta que van lliurar en el seu moment deu ser interessant. No en sabem res, i la consellera només parla d’alguns elements (quins?) incorporats als treballs (quins?) d’Economia. Sabrem algun dia què es va proposar? Potser era excessiu, en funció del que avui és políticament possible? Quedarà en un calaix tot esperant temps més adequats? Em sembla que no ho sabrem. I tant de bo m’equivoqui.