20.10.2025 - 21:40
La senyora María Jesús Montero –investida dels poders taumatúrgics que confereix estar al capdavant del Ministeri d’Hisenda espanyol– va anunciar ahir que el nou sistema de finançament autonòmic que els socialistes havien pactat inicialment amb ERC ja és a punt, i va prometre –referint-s’hi– que amb aquest sistema cap comunitat autònoma no perdrà recursos. És a dir, que tothom hi guanyarà.
Convindreu amb mi que aquesta mena d’aritmètica prodigiosa –que permetria, posem per cas, multiplicar els pans i els peixos sense augmentar ni la massa de farina ni la quantitat de peix– constitueix un dels espectacles més insultants de la política catalana contemporània.
Perquè el nou model, segons que assegura la senyora ministra, complirà simultàniament tots els compromisos contradictoris que ella ha promès. Els d’ahir, els d’avui i, suposem, els de despús-demà. Els que ha pactat amb aquests, amb aquells i amb els de més enllà. I això, simplement, no s’ho pot creure ningú, perquè és impossible.
Montero afirma que el nou finançament respectarà la solidaritat territorial –aquest concepte tan elàstic i trampós a què sempre recorren els espanyols– i alhora satisfarà les singularitats de cada territori. Que és com prometre que ens faran un vestit màgic que s’ajustarà perfectament a totes les talles sense necessitat de fer-hi retocs. I això –ja sé que és molt elemental, però cal repetir-ho– simplement no es pot fer.
Naturalment, quan va amollar l’anunci la ministra no concretà terminis. Els terminis són enemics declarats de les promeses polítiques falses. Montero es va limitar a dir que la cosa la presentaria “tan prompte com siga possible”. Una fórmula que en el diccionari de la política espanyola hem d’entendre que equival a dir que ho farà el dia del juí a la vesprada.
Tard o d’hora, però –després de tantes voltes, tantes promeses i tants models que no arriben ni arribaran mai– supose, i espere, i vull creure, que el país es tornarà a preguntar obertament –com ja va fer al començament de la dècada del 2010– si no seria més honest i molt més pràctic de reconèixer que aquestes promeses espanyoles no són sinó un exercici cínic de prestidigitació política. I que, per tant, cal tirar pel dret, en vista que els anys van passant i els trens, els hospitals, les escoles o les empreses cada dia van pitjor i són més difícils de recuperar.
Dissortadament, encara és possible que la classe política i bona part del personal periodístic –atrapats en la necessitat d’haver de justificar els pactes dels partits amb Pedro Sánchez– continuen jugant a fer veure que es creuen sincerament aquest joc de l’autoengany col·lectiu. Però que conste que mentre algú pretenga fer passar per creïble aquesta aberració de poder satisfer tothom sense disgustar ningú, el problema de fons continuarà intacte i els diners –espoliats i gastats amb alegria en les coses que els dóna la gana a ells– continuaran sense arribar. Amb les conseqüències gravíssimes que tot això té per a la nostra societat i el seu –cada volta més difícil– dia a dia.
Com diu l’Assemblea, tenim avui més raons que mai per a la independència. I que ens intenten aixecar la camisa d’aquesta manera, vint anys llargs després, n’és una de les principals.
