12.11.2025 - 21:07
|
Actualització: 13.11.2025 - 14:14
La polèmica sobre l’esquetx Esas latinas de Teatro sin Papeles crec que ens obliga a distingir entre dues qüestions que sovint es confonen: què es pot dir –en general– i on es poden dir les coses amb legitimació institucional.
El Gabinet Jurídic de la Generalitat ha conclòs que l’esquetx, per molt molest que siga, no constitueix cap delicte d’odi, perseguible penalment. Hi estic d’acord. La llibertat d’expressió, si ha de significar alguna cosa, ha de protegir precisament allò que ens incomoda, que ens irrita, que fins i tot ens sembla repugnant. Una societat lliure no es construeix blindant-se del discurs ofensiu, sinó aprenent a conviure-hi. A VilaWeb mateix alguna vegada publiquem coses que personalment em repugnen, però la pluralitat i la llibertat d’expressió es defensen practicant-les.
Que l’esquetx presentat per aquest grup tergiversa greument la realitat lingüística de Catalunya és innegable. Com també ho és que fomenta estereotips negatius sobre una llengua minoritzada. O que ridiculitza situacions inexistents alhora que menysté les discriminacions reals que hem de suportar cada dia els catalanoparlants, actitud que és d’una deshonestedat intel·lectual clamorosa.
Però per a mi el veritable escàndol no és l’existència de l’esquetx, sinó el context en què es va representar. Que l’Ajuntament de Barcelona triàs aquest muntatge per a la presentació de l’Informe de les Discriminacions és d’un cinisme difícilment superable. I a ell sí que el fa culpable. Perquè la llibertat d’expressió no obliga cap institució pública a oferir els seus escenaris –i la seua legitimació– a discursos que contradiuen frontalment l’esperit de l’acte.
I em sembla que ací és on cal situar el debat: no pas en la censura o en la repressió de l’obra, sinó en la responsabilitat de qui té el poder institucional i el fa servir tan malament. La llibertat d’expressió no va acompanyada mai de la llibertat de tribuna. Teatro sin Papeles hauria de tenir tot el dret de representar el seu absurd espectacle allà on vulga, però l’ajuntament no té cap obligació de facilitar-los l’espai, i encara menys en un acte oficial contra les discriminacions.
Com es combat, doncs, aquest discurs? Primer, fent visible la realitat: les dades demostren que la discriminació lingüística als Països Catalans s’exerceix majoritàriament contra el català, no contra el castellà. Després, explicant els mecanismes de minorització lingüística i com funcionen els estereotips anticatalanistes. I finalment perdent la por de dir les coses pel seu nom: aquests discursos –sovint embolcallats en una retòrica que es pretén progressista– fan objectivament el joc de l’extrema dreta espanyola i validen i emblanqueixen la violència de segles contra el poble català.
Per això em fa l’efecte que l’element greu en aquest afer és la coherència institucional. I crec que és ací on cal apuntar. A mi no em preocupa que unes senyores diguen barbaritats demostrables; em preocupa, i molt, que les institucions catalanes les contracten i oferesquen espais públics de privilegi al seu discurs. Cal que les institucions –l’ajuntament de Collboni, en aquest cas– deixen de legitimar amb diners públics i facilitats oficials allò que després ells mateixos lamenten que “fomenta l’animadversió”.
Per sort, la llibertat d’expressió no perilla a Catalunya. No és aquesta, la qüestió. Però sí que perilla –d’una manera evident– la capacitat i la voluntat de les institucions catalanes de defensar la llengua pròpia del país. Com s’ha vist en tot aquest episodi lamentable.
PS1. Jordi Vendrell és una d’aquelles veus de radiofonista que no s’esborren mai de la memòria. Els seus programes a Catalunya Ràdio, del Mínim esforç a L’internauta, passant per l’Orquestra o El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, van marcar tota una època, estroncada, dissortadament, per la seua mort prematura. Dijous a l’Espai VilaWeb de Barcelona gent diversa presentarem Oleeé! Torno a ser aquí, un llibre sobre la figura de Vendrell, que inclou material inèdit seu. Si voleu participar-hi n’hi ha prou que envieu un correu a inscripcions@vilaweb.cat.
PS2. L’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dirà aquest matí si veu compatible la llei d’amnistia amb el dret de la Unió. És un informe preliminar, però molt important que podria marcar el rumb dels anys vinents als tribunals europeus. Evidentment, us n’informarem puntualment i fil per randa, però ara ja podeu llegir l’anàlisi en què Josep Nualart Casulleras situa i explica la gran importància de la decisió.
PS3. El govern espanyol ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera dilluns vinent, i ha explicat que s’hi tractarà de la reforma del finançament de les comunitats autònomes. Serà una ensarronada, això ja ho sabem. I ho explica amb una indignació documentada Jordi Goula: “El PSOE i l’obstinat salt de línies vermelles pactades”.
PS4. Irlanda té una nova presidenta, Catherine Connolly. És una dona independent, progressista i molt interessant que ha adoptat una posició molt forta a favor de la llengua irlandesa, cosa que ha causat un autèntic daltabaix polític al país. Els seus gests durant la presa de possessió no han passat desapercebuts, com us expliquem en aquest article.
