El porno extrem és ficció, tothom tranquil

  • Un nano “inimputable” d’avui ha pogut veure més escenes de violació que tots els seus avantpassats junts

Marta Rojals
13.03.2023 - 21:40
Actualització: 14.03.2023 - 06:38
VilaWeb
Fotografia: Onur Binay - Unsplash

Fa quaranta anys, mirant Los Ángeles de Charlie, moltes xiquetes vam saber que podíem jugar a disparar; de la mateixa manera, unes altres, o les mateixes, vam aprendre a voler ser heroïnes sense capa quan ens van posar La dona biònica davant del nas. Les ficcions només són ficcions, és clar, però també són referències per al joc, fites aspiracionals dels menuts davant del misteri del món dels adults. Aquelles nanes no vam acabar comprant cap nou mil·límetres, ni vam pensar d’aprendre a matar –després en parlarem, de correlacions absurdes–, però no neguem que vam ser filles d’aquella cultura audiovisual; oh, ves, la del nostre temps. En podem assumir o rebutjar els codis, però els reconeixem.

Així mateix, ara que les pantalles les portem a les butxaques i el porno violent entra cada vegada més aviat als capets del xiquets –un nano “inimputable” d’avui ha pogut veure més agressions sexuals que tots els seus avantpassats junts– encara ens resistim a reconèixer la cultura de la violació i els fills que continua engendrant. I amb això no volem dir que els nostres petits onanistes hagin d’esdevenir de cap manera violadors, imputables o inimputables, simplement recordem que aquesta és la seua cultura, també, la que els rep amb els braços oberts, la que els voldrà de clients.

Els experts expliquen que el consum de pornografia violenta acaba tornant insensible l’espectador, que requereix estímuls cada vegada més extrems per a obtindre la mateixa satisfacció. En aquest sentit, només la mentalitat boomer, que encara separa el món “real” i el “virtual”, pot concebre l’acudit que el desig d’un nadiu digital en farà la distinció corresponent, pròpia d’una era que ja ni existeix. I així ens trobem tantes nanes del present explicant les seues “primeres vegades” amb uns joves companys que han intentat escanyar-les o sotmetre-les analment o que els han fotut plantofades amb tota la “bona voluntat” de complaure-les. Algunes es demanen si són normals, elles!, perquè no els agrada allò que se suposa –que han vist– que els hauria d’agradar.

La gent de mitjana edat que ens creiem de tornada de tot, fins d’aquest futur on ho havíem estat mai, ens agrada molt de comparar l’exposició al porno hetero-mainstream amb la innocuïtat dels videojocs de matar o les pel·lícules de guerra, que no ens han tornat una societat de psicòpates amb kalàixnikovs. I com que ens quadra amb el que hem viscut al plistocè, quedem descansats. El porno és ficció, és fantasia, no és real!, no parem de repetir: això és el que hem de transmetre a la canalla! Però hi ha el detall que una criatura no veu desembarcaments de Normandia pel carrer, ni superherois salvant la humanitat, ni naus alienígenes entrant per la Diagonal, i aquest bany permanent de realitat ajuda més a discernir la ficció de la no-ficció que no pas l’altre bany d’experiències carnals filmades i reservades al secret i la intimitat, de les quals cap educació pràctica no els pot vindre de casa.

Però donem la teoria per bona: quedem que el porno extrem només és ficció, una fantasia —fem l’esforç de no pensar en els vídeos de violacions reals que es veuen obligats a retirar de tant en tant les webs de porno més demandades—, i que el problema rau en l’accés prematur i incontrolat de la canalla a aquests continguts. Mentrestant, en entorns virtuals on els usuaris interactuen en forma de personatges digitals, de tant en tant se sap de violacions d’avatars femenins –majors d’edat, però també menors– per part de grups d’usuaris masculins que vés i demana’ls el carnet d’identitat. I, malgrat que l’impacte en les víctimes no ha estat menys que dolorós –tenint en compte que aquests entorns immersius són pensats perquè el cervell no diferenciï l’experiència virtual de la real–, les noies encara s’han de sentir dir que no s’amoïnin tant, perquè allò, oh, sorpresa, només és ficció, és fantasia, no és veritat.

I bé, si aquesta és la carta que els boomers volem continuar jugant, sapiguem també a què ens hem d’atendre: amb la tendència creixent dels delictes sexuals entre menors, si l’únic consens sobre del porno extrem és sobre la majoria d’edat que haurien de tindre els consumidors, ves que el pròxim debat no hagi de ser a partir de quan han de poder violar virtualment al metavers, perquè total, és mentida, una ficció, una fantasia. I novament no serà cultura de la violació, no, perquè només és un joc, que mira que en sou, de puritanes. I així, aferrats a la idea que l’era de la hiperconnexió pot ser mínimament comparable a la del Canal+ codificat a les teles dels menjadors, continuarem arrossegant en tots els escenaris canviants del futur el mateix problema de fons.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any