18.12.2025 - 21:40
El 25 de desembre de 1931 es va estrenar a Nàpols –on, si no?– Natale in casa Cupiello, escrita per Eduardo De Filippo. Fill natural de l’actor i gran home de teatre Eduardo Scarpetta i la sastressa teatral Luisa De Filippo, com aquell qui diu va néixer, igual que els seus germans Titina i Peppino, entre bambolines. Tots tres germans acabaven de fundar companyia pròpia, però no es pot dir que no tinguessin història en què pouar per inspirar-se. La seva família era una bona olla de cols: Scarpetta era casat amb la tia de la seva amant, la qual, ensems, havia tingut un fill ni més ni menys que amb el darrer rei de Sardenya i primer rei d’Itàlia, Víctor Manuel II de Savoia. Una vida inabastable, la del pare dels De Filippo, i d’un munt d’obres de teatre, de personatges –com Felice Sciosciammocca– i més descendents il·legítims, que va ser interpretada al cinema per Toni Servillo, un geni de la interpretació napolitana.
El contracte amb el teatre Kursaal era de nou dies, però l’èxit va fer que s’anés prolongant gairebé un any i mig. A aquell text inicial d’un sol acte, el dramaturg, director i actor hi va anar afegint fragments fins a arribar a això que és avui: un clàssic del Nadal italià… i català. Ho és gràcies a l’amor del director teatral Oriol Broggi pel teatre d’Eduardo –així, pel nom de pila, com un parent o un conegut de prop el tracten els italians–, de qui ha portat a escena tant Filumena Marturano com Dissabte, diumenge i dilluns. Seria fàcil d’atribuir aquesta atracció a l’origen vagament italià del seu cognom, com també seria poc original d’atribuir-la a les similituds entre el nostre país i aquella Itàlia amb què vam compartir regne d’ençà dels temps gloriosos d’Alfons el Magnànim, el monarca que se n’anà a Nàpols i no en va tornar, establint-hi la seva refinada cort dels miracles.
La connexió napolitana
No és estrany que Josep Pla, tot just arribat a Nàpols, en el seu viatge iniciàtic a Itàlia, l’estiu de 1922, pensés en Barcelona: “Si Barcelona fos tota de cara al mar, quina ciutat no seria!” L’altra cosa que atrapa de la ciutat és el desig de “perdre-us pels carrers, de fondre-us en la vida popular, de prendre un bany d’humanitat espessa. La brutícia us fa gràcia, us sap greu no saber menjar els macarrons amb les mans, les supersticions, el joc de la morra, la misèria uns entendreix. Tota la vida és al carrer, i el que us fascina és la vida del carrer. El carrer us atrau. Anar a Pompeia és com anar al cementiri. Pujar al Vesuvi en funicular és una cosa ridícula i una veritable provocació a la importància que tenen els volcans en certes universitats alemanyes. Anar al museu tenint una vida picant i saborosa al costat és com mercadejar el segur per l’insegur. No hi ha pas lloc a dubtes. La feina d’un turista conscient i organitzat a Nàpols és aquesta: perdre’s pels carrers.”
Pla no va ser a temps de veure el Natale, perquè va anar a Itàlia abans i després d’estrenar-se, però és evident que en va copsar l’essència. En primer lloc, destaca amb admiració la reverència que es té pels esquenadrets –especialment els vells, perquè “a Nàpols es considera que arribar a seixanta anys sense haver alçat una palla de terra té un gran mèrit i és una prova absoluta d’intel·ligència”. Després, hi ha els sentiments: “‘Tot comèdia!’, es podrà dir. Seria tot una comèdia si no hi hagués els suïcidis, que a Nàpols són sempre nombrosos, entre la gent jove, sobretot de seguida que mengen suficientment. El sentimentalisme –que costa tant de suposar que no és una comèdia– pot arribar a ésser terriblement corrosiu. Sí, sí, allò que un estranger pren per una acció irrisòria, ells s’ho prenen seriosament. Les notes d’un piano de maneta, l’esgarip d’una cançó d’amor, un crepuscle de color lívid, l’amor propi vexat, la consciència d’un paper ridícul, poden ésser fatals i corrosius. […] Sobre les formes del sentimentalisme napolità s’ha gairebé dit tot. La ciutat fa un consum considerable de llàgrimes, de cançons i de cordes de guitarra i de mandolina.”
El nen gran i el pessebre humà
La família Cupiello té per cap de família Luca, interpretat pel mai prou ponderat Pep Cruz. Els catalans podem pensar que el paper que tantes vegades va fer De Filippo mateix –que podeu veure en molts vídeos de YouTube interpretant les adaptacions televisives que va protagonitzar per a la RAI– sembla que, en realitat, fos pensat per a aquest homenàs, no nascut a la Campània, sinó a Girona. El pare Cupiello és un d’aquests napolitans que ha arribat a la maduresa gràcies a la seva soferta esposa, Concetta (Marisa Josa), una santa, una minyona, una mamma, un bé de Déu, que ha fet miracles per dur endavant la família mentre el seu home feia no se sap ben bé què… Bé, la resta de l’any, perquè quan s’acosten aquestes festes Lucarie fa el pessebre, la seva autèntica passió, incompresa per la resta dels seus parents. S’extasia treballant en el seu món en miniatura, on traça camins, rius i salts d’aigua, casetes, coves i portals, com tants pares de família han fet, fan i faran pels de casa amb aquell enorme tresor compartit –ai, las– amb Nàpols, d’on possiblement ens va arribar per arrelar-hi.
Ell, un nen gran envellit que comença a repapiejar, és el pare creador del seu pessebre… És una pena que a casa seva s’acumulin no pas figuretes de fang que van adorar el Nen, sinó els problemes. Té un fill, Nennillo (Lluís Marquès), més dropo que el jeure. Esquenadret emmarat, trapasser insolent, lladregot injustificable. Un germà petit, Pasqualino (Ramon Vila), solter, obsessiu, malaltís, colèric, malagradós i gorrer. Un autèntic corcó que no hi ha manera que es busqui una habitació moblada. I la filla, Ninuccia (Màrcia Cisteré), que ha fet un bon matrimoni amb un nou-ric fabricant de botons de banya, Nicolino, però que, en realitat, és una infeliç malcasada, que s’entén amb un jove pelat com una rata. Bé, res que no passi a les millors famílies. A qualsevol de les que s’aplegaran per dinar el dia de Nadal, vestits amb la roba més elegant, les estovalles més bones a taula, igual que els plats, que han de ser de bona factura, les copes de cristall, la coberteria ben brillant, i les més delicades viandes, les més superbes libacions, el vers del nen a punt i, fins i tot, regals per a homenatjar la cuinera… Com són els Cupiello, en definitiva, encara que tot pugui acabar en vodevil o tragèdia.
Aquest pessebre humà va ser recreat per la Perla 29 per primera vegada l’any 2010, amb bona part del repartiment que el torna a fer avui. Un repartiment juganer i còmplice, que el dia que els vam anar a veure incloïa Broggi i tot, en el repartiment, fent el paper de Nicolino. El públic, ben predisposat, connecta amb els entreactes en què la companyia dialoga en italià macarrònic i ofereix ressopó, mentre mouen llits i taules, com si l’escenari de la biblioteca fos, efectivament, l’establia de Betlem o el taller de Natzaret. Hi ha moments impagables, com l’entrada dels Cupiello, pare, oncle i fill, vestits com uns tres Reis de nyigui-nyogui, el tutorial complet sobre com fer el millor cafè o la mort més delirant, que fa que el públic rigui amb sentiment de culpa de l’agonia del protagonista, fulminat per un ictus. No m’estranyaria que Eduardo els fes l’ullet del més enllà estant, gest que per a Pla era d’autèntica categoria a Nàpols. I qui diu Nàpols, ja pot dir Barcelona, no?
