02.12.2025 - 21:40
Fa temps que a Junts van arribar a la conclusió que Pedro Sánchez només reacciona quan es veu entre les potes dels cavalls, que les exigències i les amenaces no li fan cap efecte. Han hagut de passar cinc setmanes, d’ençà que Junts va anunciar que trencava les relacions amb el PSOE, perquè Sánchez admetés que la legislatura passava per una crisi i escenifiqués la voluntat de posar-hi remei. Ho va fer ahir en dues entrevistes concedides a RAC1 i RTVE. Fins llavors, el president espanyol havia minimitzat les conseqüències polítiques de la pèrdua de la majoria que el va investir. Sánchez no va reaccionar fins que no va perdre la votació del sostre de despesa al congrés espanyol i es va esvair el miratge de poder presentar un pressupost, després de l’empresonament de José Luis Ábalos, que l’afeblia encara més, i de l’intent del PP, per mitjà dels empresaris, de negociar amb Junts una moció de censura que ara mateix és políticament inviable. Feia més d’un mes que Carles Puigdemont havia comunicat el trencament de les converses a Suïssa. I el missatge que Junts va enviar al PSOE era clar: no es tornarien a asseure a cap taula fins que no materialitzessin els acords incomplerts. El paquet també inclou l’aplicació efectiva de la llei d’amnistia, amb el retorn del president a l’exili, a qui fins ara Sánchez tampoc no ha reconegut com a interlocutor reunint-s’hi, en una mena d’amnistia política.
De fet, Sánchez va admetre que no havia parlat directament amb Puigdemont durant tot aquest temps. L’interlocutor més estable que ha tingut Junts, sobretot després de la caiguda i l’empresonament preventiu de Santos Cerdán, ha estat l’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. El moviment d’ahir pot haver servit al president espanyol per a anunciar el canvi, però faltarà el recorregut dels fets. Les intencions sempre són una altra cosa. Fonts de Junts confirmaven ahir a VilaWeb que mantenien la mateixa posició: no reconsideren res per ara, reclamen el compliment del paquet sencer. La relació està trencada i no sembla que s’hagi de refer de manera imminent. Sánchez ho sap, però necessita capgirar el marc de la solitud parlamentària que s’ha anat imposant amb el pas de les setmanes. Per això va voler marcar una mena de punt d’inflexió apareixent públicament i esmenant el menysteniment de Junts d’aquest darrer mes.
Sánchez va dir que lamentava molt si Junts havia percebut que no havien donat prou importància al trencament. “No nego la gravetat de la crisi que tenim”, va dir, en un tomb evident. Però sobretot va admetre l’incompliment dels acords (en una mena de reconeixement implícit de la culpa) i la voluntat de complir-los a partir d’ara. Amb aquesta aparició pretenia de revestir de solemnitat l’aprovació d’unes quantes mesures anunciades i perdudes dins el paquet pendent amb Junts. Es tractava del retorn de la gestió a la Generalitat dels funcionaris d’administració local amb habilitació estatal, en un moment en què les vacants de secretaris, interventors i tresorers municipals compliquen el funcionament dels ajuntaments; l’ajornament del sistema Verifactu per als autònoms i les petites i mitjanes empreses; i ajuts per als propietaris davant l’impagament del lloguer. Però la caixa dels incompliments, com és sabut, és molt més gran.
Sánchez es va referir a la reclamada publicació de les dades per al càlcul de les balances fiscals. El govern espanyol pretén de tornar a calcular la balança entre Catalunya i l’estat, però va admetre que tenien divergències respecte de la metodologia. Aquí, hi entra també el govern de Salvador Illa, que s’ha compromès a publicar-les d’acord amb la llei catalana abans de la presentació del pròxim pressupost. Hi ha en joc el reconeixement del dèficit fiscal. Aquest percentatge és el que, en un futur hipotètic, seria un dels elements per a jutjar si el nou sistema de finançament que pretén d’instaurar Sánchez entre les comunitats de règim comú serveix realment per a millorar la situació crònica d’infrafinançament que viu Catalunya d’ençà dels anys vuitanta.
Puigdemont, al Principat
Sánchez sembla comptar amb el retorn de Puigdemont amb una confiança més gran de la que realment es respira a Junts, a qui van prometre una imminència que s’ha anat ajornant. El president espanyol va dibuixar la seva seqüència dels fets: preveu que el Tribunal Constitucional forci l’aplicació de l’amnistia quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’hi hagi pronunciat. Compta que el tribunal s’alinearà amb el criteri de l’advocat general i que, tot seguit, serà l’hora del retorn. “Esperem que pugui tornar aviat”, va dir.
Segons Sánchez, no hi haurà una veritable “normalització” fins que el president a l’exili no pugui trepitjar el Principat sense l’amenaça d’una detenció. Però, a diferència d’unes altres vegades Sánchez va anar més enllà. La voluntat de convèncer Junts que era possible restablir la relació s’entreveia, sobretot, en un detall en el llenguatge. Sánchez, també secretari general del PSOE, va situar l’acord de Brussel·les com un intent de resoldre el conflicte polític amb Catalunya i no tan sols com un pacte d’investidura o de legislatura. D’aquesta manera s’alineava totalment amb el discurs de Junts, que sempre l’ha explicat així al seu electorat, i no com un retorn al pactisme del peix al cove.
Sánchez va admetre que la resolució del conflicte també depenia de Puigdemont, entre més actors. Però en cap moment no va parlar de la lletra més substanciosa del pacte: la reclamació del referèndum, que Junts ni tan sols van poder proposar a Suïssa. Ni el dret a l’autodeterminació ni el concert econòmic són realment damunt la taula del PSOE, i els incompliments fan una bona pila. Els plans de Sánchez són uns altres. Amb ERC, hi negocia un finançament que no significarà la cessió de tots els imposts, i caldrà veure si respecta el principi d’ordinalitat, i en tot cas l’aplicació de l’amnistia hauria de caure finalment per decantació europea. Però ahir va recórrer a la seducció, amb un primer prec per a tornar-ho a intentar i revestir d’esperances la continuïtat de la legislatura.
