El MacGuffin i El Ventorro

Alfred Hitchcock, el mestre genial del suspens, es va inventar el terme MacGuffin per a referir-se a un element accessori en la trama, però que manté entretinguts els actors de la història durant un temps determinat, siga més curt o més llarg. Així doncs, la clau d’un MacGuffin és que, si l’eliminem, la història és essencialment la mateixa. 

Més d’un any després de la catàstrofe de la gota freda de l’octubre del 2024, la meua sensació és que la conversa pública s’ha focalitzat –i continua focalitzant-se– a pegar voltes i voltes sobre un MacGuffin enorme: El Ventorro. Un MacGuffin enorme, sí, però no per açò menys MacGuffin. 

Sens dubte, El Ventorro és un MacGuffin molt llépol. El poble s’ofegava mentre el president Mazón es pegava un bon dinarot amb una periodista de Canal 9, que la versió oficial actual –ja me n’he descomptat, del nombre que és– diu que tenia com a objectiu oferir-li la direcció d’À Punt, mentre que les versions oficioses especulen amb totes les tonalitats possibles del color groc. Inevitablement, d’una altra banda. Pel camí, hem analitzat i pegat voltes a una mentida rere una altra i hem escrutat fins al segon on se suposava que era en cada moment Carlos Mazón eixe dia.

Tanmateix, com déiem, per molt llépol que siga el MacGuffin, no deixa de ser un MacGuffin, perquè ens ha tingut un any –i encara dura– distrets sobre un aspecte de l’afer que, de fet, teníem absolutament clar a partir de, si més no, l’endemà de la tragèdia. Perquè, si bé encara no sabem –i probablement no sabrem mai– on dimonis era i què feia Carlos Mazón aquell dia, sí que hem sabut sempre les coses importants: on no era i què no feia. És a dir, que no era on havia de ser i no va fer el que havia de fer per evitar la mort de 230 valencians i valencianes que no haurien d’haver mort aquell dia, a més de totes les experiències traumàtiques que no s’haurien d’haver viscut, en cas que el govern de la Generalitat hagués fet la seua faena d’alertar la població del perill a què s’enfrontava. 

És a dir, fins i tot donant per bones alhora totes les mentides de Mazón –totes: les que són contradictòries entre si, també–, no hi ha cap univers paral·lel en la seua teoria de cordes particular en què el seu govern actuàs aquell dia de manera raonable i sensata. És tot tan simple, que un govern responsable hauria anul·lat l’agenda prevista del dia i s’hauria centrat a gestionar l’emergència. I ja no en parlem, d’haver previst la situació els dies anteriors. Perquè açò, de fet, és el que s’ha de fer en una “gota freda habitual”, tal com és l’última versió de la informació que l’actual –remarque: actual– govern de la Generalitat admet que tenia, enmig d’aquella “apagada informativa” delirant. I açò, justament, és el que no van fer ni Mazón ni el seu govern. Per tant, la responsabilitat no és personal, sinó que és compartida. També per tots els qui fa quatre dies l’aplaudien i ara neguen que mai l’hagen conegut.

Hem estat un any donant voltes al MacGuffin i hem oblidat la cosa essencial que, no obstant això, ja sabíem des del primer moment: Mazón i el seu govern no eren on havien de ser, mantenien l’agenda –fins i tot, de vesprada; i, recentment, a més, hem sabut que Cuenca, el company de pis Erasmus i cap de gabinet de Mazón, dubtava si anul·lar la de l’endemà, per si no ens havia quedat encara prou clara la psicopatia del(s) personatge(s)– i tranquil·litzaven la població perquè no volien posar en risc per al turisme el pont de Tots Sants. Aquell per al qual l’agència Efe informava sobre la manera de desplaçar-se a València des de Madrid, malgrat els estralls de la gota freda. 

El País Valencià és una colònia turística i, lògicament, la prioritat del govern colonial era protegir el turisme i no els indígenes, de la mateixa manera que la prioritat del govern de la metròpoli l’endemà no era rescatar la població afectada, sinó tornar a posar en marxa l’AVE Madrid-València; i, entre tots dos, jugar a “guanyar el relat”. Tot açò ho sabem exactament igual ara que fa un any. Però, tanmateix, hem perdut una barbaritat de temps preciós amb el MacGuffin d’El Ventorro. 

Açò té un problema. La maniobra Pérez Llorca naix d’una lectura correcta de les dades sociopolítiques: el PP no ha acabat el seu cicle polític a la Generalitat, la responsabilitat es focalitza fonamentalment en Mazón i, per la seua banda, el PSOE –cosa que continua igual– no ha assumit ni la més petita engruna de la part que li correspon de la gota freda. Ara, l’execució ha estat –com sempre– rabiosament maldestra: han deixat podrir-ho tot durant un any. I els ha de passar factura. Tanmateix, el MacGuffin s’ha acabat. Cal enfocar, doncs, la trama principal.