El llop que ve i el que no se’n va

El serial de la política espanyola no té fons. A l’episodi dels puters de fa uns mesos ara s’hi afegeix el de les denúncies per assetjament sexual de càrrecs i carreguets repartits per tota la pell de brau: un assessor a la Moncloa, un senador i dirigent federal del partit, un president d’una diputació, un batlle d’un municipi petit, un batlle d’un municipi mitjà, un secretari general d’un de gran. Casos que s’havien amagat sota l’estora i que han emergit d’una glopada quan contenir-los ja resultava més arriscat que reconèixer-los públicament. Ara bé: és que el PSOE està de pega? És que és un partit especial, diferent dels altres?

Són qüestions retòriques, és clar. Qualsevol que tingui una mica d’experiència de la vida s’ho pot imaginar: si ara es posés de moda assenyalar els assetjadors que hi ha en actiu en tots els ajuntaments, consells, diputacions, gabinets, departaments, ministeris, delegacions i qualsevol racó on es disputi una mica de poder, hi prendria mal tothom. A l’estat espanyol, la claca mediàtica del PSOE ja ha apuntat tímidament als casos recents que li han sortit al PP –un nom d’unes llistes autonòmiques i un batlle de no sé on–, per destacar que el partit contrari, a diferència d’ells, no els ha demanat la dimissió. Ah, què pot haver-hi de més espanyol que contraposar a un #MeToo el corresponent #YouToo?

De la llunyania estant, veure com els dos grans partits del regne es tiren els assetjadors pel cap podria ser bonic, si no fos perquè només és el senyal que ja no els queden més vergonyes per encreuar. També, des de la distància, sentir dir que el PSOE pateix que se li giri d’esquena l’electorat femení fa obrir una mitja rialla: si fem cas de la quota d’analistes que el partit té assignades a les tribunes de casa nostra, la consigna continua pètria: que molt malament, sí, però que el que ve és pitjor. Que cal fer autocrítica, per descomptat, canvis en els protocols i tot el que convingui, però pst, senyores, no us ens despisteu: al fons de tot, encara ve el llop.

Ara bé, tothom sembla d’acord que una organització que es fa dir d’esquerra i feminista no caurà pas perquè se sàpiga que ha encobert els seus assetjadors: de fet, fins i tot les seues secretàries d’Igualtat donen per fet que n’hi ha més casos i situen el problema en la “falta de diligència” a l’hora de gestionar-los, més que no pas en els companys que han optat per protegir els seus compares abans que no les víctimes. Això només és ploure sobre mullat, i el mullader més important és la corrupció, que és un idioma que entén tothom. Ara bé: si considerem l’una fluixesa i l’altra de tants homenets de poder, els capricis de la bragueta tenen un impacte social molt més profund que les ambicions pecuniàries. Perquè el rastre dels quartos més o menys es pot preveure, però el dòmino de conseqüències que desencadena un assetjador no deixa empremta fora de la llum del luminol.

Per no remuntar-nos al paleolític: tot i en el cas que l’assetjament sexual se l’haguessin inventat els socialistes acusats, la probabilitat que s’hi haguessin iniciat a la cinquantena o la seixantena seria del tot incongruent amb el seu expedient, que sovint acumula més d’una víctima subordinada. Per a adquirir la seguretat que pots tindre la mà llarga sense conseqüències, calen anys de pràctica i de connivència de l’entorn: “Ja saps com és.” I mentre ells són com són i practiquen i grimpen i van treballant-se els seus cercles de silenci, a l’altra banda no sabem quantes dones han vist alterat, estancat, truncat, degradat el curs natural de les seues carreres polítiques. Per posar-se fora de l’abast de l’assetjador, coarten la seua llibertat de moviments en detriment de la seua concentració, el seu rendiment, els seus ascensos, les seues cotitzacions. Per no ser etiquetades de problemàtiques, no busquen problemes, maleïda aquesta nostra educació que ens ha disciplinat de xiquetes per a pensar primer en els altres que en naltros mateixes.

Ja no parlo de dones vàlides, no vull ser tan injusta: en tot cas, aquelles que podien haver estat assessores, secretàries generals, ministres, presidentes, batllesses tan vàlides o tan mediocres o tan sàtrapes o tan tarambanes o tan corruptes com els seus homòlegs assetjadors. I és curiós com sovint hom dedica menys comprensió a les víctimes que perden el fil de les seues carreres per la por de denunciar el poderós, que no pas als hòmens que no tenen el coratge de deixar de mirar cap a una altra banda per la por de perdre les pròpies oportunitats.

Si passés només en política, ja seria massa, però podríem parlar en els mateixos termes de l’àmbit universitari i de l’empresa. Per això dèiem allò: si la valentia anés més ben repartida, estaríem parlant d’una societat ben diferent de la que coneixem. Com de diferent? Doncs és difícil de saber, perquè les qui ens podrien explicar la seua meitat de la història no se sap on paren ni els hem sentit la veu.

Hi ha qui pensa que, com que tot això ve del si caic no caic d’un partit espanyol, ja s’ho sabran fer, però no hi estic del tot d’acord: primer, com a catalana, pel fet conjuntural que és el partit que governa el meu país, i segon com a dona, pel fet estructural que és una xacra que no coneix fronteres. I aquí cal apel·lar als càrrecs que es fan dir feministes i d’esquerres, d’on sigui que siguin, perquè les hemeroteques de la hipocresia estan farcides d’aliats que se n’emplenaven la boca, i al final, té. És per situacions com aquesta que les paraules ja no valen res, per tant, si voleu demostrar a les vostres votants que aneu de debò i no feu comèdia, una manera infal·lible és deixar de protegir-los a ells. I, més difícil encara: que no sigui només quan us convé per propi interès.