A Madrid estan molt entretinguts amb tota aquesta història d’organitzar el vot de l’esquerra “a l’esquerra del PSOE”, un moviment que em sembla que tan sols servirà per a donar vots al partit del primer ministre espanyol –l’altre dia ho deia un dirigent socialista en una tertúlia: si això de Rufián té per raó mantenir Pedro Sánchez a la Moncloa, vota Pedro Sánchez directament…

Reconec que tot plegat m’ho mire amb una certa curiositat llunyana i amb molta sorpresa. Perquè no entenc que ningú no diga que el problema no és que hi haja catorze esquerres –catorze, va dir?–; el problema és un altre: sense una reforma electoral que toque el fonament del sistema electoral espanyol tot això que intenten ara és perdre el temps. I, alerta, que el fonament no és cap anècdota tècnica, sinó una decisió política adoptada en un moment molt concret de la història.

Quan Franco es va morir, el règim no es va dissoldre com el sucre en un cafè calent. Es va reconvertir cooptant el PSOE, fonamentalment. La transició va tenir molta litúrgia i una èpica més que sobrevaloradora que el temps va posant a lloc, però sobretot va significar continuïtat. Continuïtat des del franquisme, òbviament. I les regles del joc electoral que encara avui determinen qui entra i qui resta fora del congrés espanyol provenen exactament i precisament d’aquell moment. No són fruit de cap assemblea constituent sobirana que partís de zero per fer una democràcia, sinó el resultat d’un pacte en què els qui ja tenien el poder van assegurar-se que el continuarien tenint.

La peça central és aparentment innocent: mantenir la província com a circumscripció. Això que en diuen avui Espanya té actualment cinquanta províncies –dic “actualment”, perquè quan jo vaig nàixer era el doble de gran i en tenia més– i cadascuna envia, pel cap baix, dos diputats al congrés. Tant se val si és una província amb desenes de milers d’habitants o amb milions. A aquesta decisió s’afegeix la famosa fórmula d’Hondt, que reparteix els escons amb una inclinació –tan suau com vulgueu, però persistent– cap als partits grans. I el conjunt té un efecte molt clar: en les províncies petites el llindar real per a obtenir representació s’enfila a un 20% o un 25% dels vots. I qui no hi arriba, desapareix. No és que el seu vot compte menys: és que no compta, directament. És un vot llançat a la brossa.

El resultat és una distorsió doble. Per una banda, el vot dels territoris poc poblats –sociològicament més franquistes– té un pes molt superior al vot de les grans àrees urbanes –sociològicament més demòcrates. A Sòria, un escó equival entorn de vint-i-cinc mil vots; a Barcelona, en calen més de cent mil. Però la diferència no és un error de càlcul: és el sistema funcionant exactament com va ser concebut.

Per una altra banda –i això va permetre la cooptació de CiU i PNB–, els partits que no concentren el vot en una geografia molt delimitada són penalitzats de manera sistemàtica. Les eleccions del 23 de juliol de 2023 ho van demostrar amb una claredat gairebé pedagògica. El PP i el PSOE, amb poc més de dos terços dels vots, es van endur gairebé tres quartes parts dels escons.

I això no és el resultat de cap misteri ocult als soterranis del dret electoral. És una opció política sostinguda durant dècades perquè beneficia qui l’hauria de reformar. I ací hi ha la clau de volta: ni el PP, ni el PSOE –ni, ben aviat, vists els sondatges, Vox– no tenen cap incentiu per a modificar unes regles que els han garantit una prima de poder constant i que són la clau del seu domini electoral.

Hi ha alternatives, i no són precisament fantasies acadèmiques. Alternatives raonables i en ús en els estats del voltant. Cap fórmula revolucionària ni extremista. Llevat que allò que seria revolucionari en el context de l’estat espanyol seria considerar-les seriosament, disputar l’hegemonia al postfranquisme, que és allò que els de Rufián van fer el 2017 i no fan ara.

L’estat espanyol fa mig segle que, de manera abusiva, anomena democràcia un sistema que distribueix el poder amb una aritmètica dissenyada específicament per limitar la pluralitat –per tot allò d’evitar el caos ingovernable i l’anarquia que tant van irritar els franquistes en el cas de la Segona República. I mentre no es discutesca això –i, per tant, si no es discuteix el règim com es va fer magníficament bé el 2017–, mentre no se n’entenga l’origen i la raó de ser –i, per tant, al servei de qui són les coses–, anar fent numerets i equilibris aritmètics, anar entretenint-se amb la maquineta de les fantasies dels escons no passarà de ser una notable pèrdua de temps. O una manera de mirar de continuar enganyant la població. D’aixecar la camisa a la gent. Ho propose qui ho propose.

PS1. Tres mestres reflexionen sobre els desafiaments de l’escola catalana, enmig del procés de pre-matrícula. Montserrat Jiménez Vila, Carme Ortoll Grífols i Coral Regí Rodríguez ens expliquen què passa a les nostres escoles i quines necessitats noves hi ha, en el llibre Temps per a l’escola. Anna Zaera les ha entrevistades: “Acollir no és parlar a un infant en castellà, acollir és que se senti de la nostra comunitat”.

PS2. La tragèdia del Balandrau és un sotrac profund en la memòria de l’excursionisme català. Un torb extrem es va endur la vida de nou persones que havien sortit a gaudir de la muntanya, a les acaballes de l’any 2000. Ara, un quart de segle després, arriba al cinema Balandrau, vent salvatge. Oriol Bäbler ha parlat amb Álvaro Cervantes, l’actor que interpreta Josep Maria Vilà, l’únic excursionista que es va salvar: “Vam tenir moments crítics”.

PS3. S’acosten les eleccions del FC Barcelona, amb la figura de l’actual president, Joan Laporta, com a més destacada de la contesa. I avui arriba el primer moment clau, car entre avui i dilluns vinent, els candidats han de lliurar al club les 2.337 butlletes amb la signatura de socis necessàries per a superar el tall i esdevenir oficialment candidats. Serà una primera prova de les possibilitats de cada candidat, que Pere Millan ha analitzat en aquest reportatge.