El ‘Guernica’ sempre parla

Només en aparença l’actualitat primordial del Guernica picassià, ara mateix, és l’obstinació, entestament i arrogància política irrevocable de l’estat a no moure’l per res del món de la seva capital, ho demani qui ho demani. Menys encara si ho requereixen els bascos. No ho ha demanat ningú més i no podem doncs comprovar que la negativa vagi per ells, però no és balder pensar-ho. És, però, una actualitat figurada, que amaga el moll de valors encara més pregons de l’obra. Una picabaralla més d’aquests temps hostils en què els debats parlamentaris són el reflex i la incitació a eliminar la raó i el senderi per bescantar, fins a convertir-les en mems tediosos, la idea i la confiança de reparació de ferides del passat i del present, fer-les ridiculeses.

L’actualitat del quadre emblema d’una democràcia sense república, que no és la que havia reclamat l’artista perquè l’obra fos traslladada (no retornada, que no hi havia estat mai) a les terres hispàniques, sembla aquesta: no pot sortir de la capital de la monarquia. El quadre torna als titulars. No podrà il·luminar el record que el govern basc prepara del norantè aniversari de la destrucció de Gernika, l’any vinent. És greu, però potser no és el pitjor greuge.

És a les terres europees i a les llevantines on aquest gran cartell contra la guerra i la destrucció diu la vera veritat viva del present. Primer a les ciutats i tants indrets d’Ucraïna, després a Gaza, després a la frontera afganesa, ara a l’Iran, ara al Líban i torno a tirar perquè em toca, i em deixo unes quantes guerres més.

Ara, el cavall gernikià viu atemorit per les bombes en totes aquestes terres, com ho va estar el 1937 per les alemanyes i italianes del dilluns 26 d’abril sobre el mercat de Gernika, ple a vessar. Més espaordit és encara pels ultimàtums trumpians, que llavors la mort va caure sense avisar i ara en canvi el cavall ha d’estar sempre pendent d’un fil. L’ull diví, que en el quadre té una bombeta elèctrica per nineta, ara hi té un compte de X.

“Tota una civilització morirà”, se li va acudir de dir al dèspota, en el seu to fatxendós de juguesca infantil, a veure si n’apreneu, perses de merda. Una mica abans d’acabar l’ultimàtum, el retrocedeix. Les criatures poden ser ferotges, perverses, i a fe que aquest home no sembla haver passat de la primerenca fase anal.

També ho va dir en el seu moment el quadre: Europa està morint. Un rèquiem per la cultura europea. El Guernica hauria d’anar no sols a Euskadi sinó també a Brussel·les. Tants europeus temem que, en efecte, Europa hagi perdut l’oremus i la civilització. Mals temps per a la lírica, bons temps per a les ironies oceàniques de la Història. Hi ha qui creu que el quadre no és la millor obra de Picasso, i això és opinable. Del que no hi pot haver gaire dubte és que és viu, ben viu. Fins il·lumina les hipocresies al voltant de Sixena i unes obres que, més fràgils i antigues, poden ser anihilades per unes altres bombes del present, les jurídiques. El Guernica enllumena les formes de la guerra, de totes les guerres, ahir i avui. Per això el coneixem.