20.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 20.11.2025 - 22:50
Hi ha moments en la vida dels pobles en què cal pronunciar-se amb claredat sobre els límits de la solidaritat, i avui és un d’aquests moments. La condemna del fiscal general de l’estat espanyol per part del seu Tribunal Suprem ha desfermat un devessall de denúncies sobre l’arbitrarietat judicial, sobre l’ús polític de la justícia, sobre la perversió de l’estat de dret, sobre la pervivència del franquisme i tot això. Que són certes i, tanmateix, no ens obliguen a la solidaritat.
Perquè la solidaritat no és un reflex automàtic. No és una virtut que s’exercesca indiscriminadament, com qui reparteix almoina sense mirar a qui. És normal que ens preguntem si no és precisament aquesta arbitrarietat judicial la mateixa que nosaltres hem sofert. I, per tant, si no hauríem de reconèixer en el seu patiment el nostre patiment. La resposta, la meua resposta, és que no. Perquè hi ha una diferència essencial: nosaltres no el vam crear, aquest monstre. Ells sí. I quan dic “ells” és evident que hi incloc el PSOE, car en la decisió de no respectar la democràcia i fer servir la violència –la violència judicial també– contra les aspiracions polítiques dels catalans ells van ser decisius.
Les excepcions jurídiques, els tribunals d’excepció, la criminalització de la dissidència política: tot això es va bastir –ho van bastir tanto monta monta tanto– PP i PSOE contra l’independentisme basc primer i contra l’independentisme català després. Per això avui és el dia exacte i concret en què és necessari de recordar-los que quan nosaltres vam advertir-los del perill, quan vam denunciar que aquelles normes excepcionals acabarien devorant l’estat que les havia creades, ells se’ns en van riure a la cara, ens van dir exagerats, paranoics, victimistes i coses molt pitjors. I ara que el monstre s’ha girat contra ells, ara demanen la nostra compassió?
Hannah Arendt va explicar que el perdó és l’acte necessari per a alliberar-nos del pes del passat. Hi estic molt d’acord. Però ella també va advertir que el perdó requereix com a condició prèvia el penediment. I on és el penediment del PSOE? I el de l’estat espanyol? On és el reconeixement de l’error i la voluntat de corregir-lo? No hi ha res d’això. I, en conseqüència, no hi ha –no hi pot haver– cap base moral per a la solidaritat.
L’estat espanyol va bastir contra nosaltres com a nació –i contra nosaltres com a projecte d’estat– tot un sistema d’excepció, un aparell judicial polititzat, una maquinària repressiva que ara es gira també contra el PSOE. Doncs l’única cosa que puc dir és que no em sorprèn gens. Al contrari: era inevitable.
Assata Shakur, una líder del moviment de les Panteres Negres, defensava que ningú en la història no ha aconseguit mai la llibertat apel·lant al sentit moral de la gent que l’oprimia. I aquesta lliçó nosaltres l’havíem d’haver apresa ja fa temps –ens hauríem estalviat alguns dels pitjors passatges de la història recent–, però encara no és tard per a assumir-la: solidaritzant-nos amb qui ens vol veure destruïts no recuperarem la dignitat ni avançarem cap a la independència.
En aquest afer, en aquest moment en què Espanya s’enfonsa en les pròpies contradiccions, amb el tren a màxima velocitat en el pendent ferroviari, no hi ha –o no hi hauria d’haver– espai per a la ingenuïtat (nostra) ni per a la sentimentalitat mal entesa. Si avui ells són víctimes de l’arbitrarietat que van bastir, que la sofresquen tots sols. Nosaltres no els devem res. I encara menys la solidaritat.
PS1. Com sempre, en aquestes coses de tribunals, la veu de Josep Nualart Casulleras és de les més autoritzades del país i, sens dubte, la més autoritzada en aquest diari. Ací teniu la seua anàlisi: “El monstre ja els devora: crònica de la caiguda humiliant d’un fiscal general”. La manera com vincula allò que va passar ahir amb allò que Pedro Sánchez va fer contra els dirigents catalans és magistral.
PS2. És dijous i, per tant, toca La tertúlia proscrita, aquesta setmana centrada en el paper que té la commemoració de la mort de Franco en la batalla política, i amb la participació molt especial de Xavier Montanyà. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. Margalida Capellà va ser diputada de Més per Mallorca al Parlament de les Illes, on va impulsar i coordinar la llei per a la recuperació de desapareguts durant la guerra del 36-39 i el franquisme, coneguda per llei de fosses. Ara que fa cinquanta anys de la mort del dictador, Martí Gelabert li ha fet aquesta entrevista sobre la llei que va impulsar, sobre la salut democràtica de les Illes i sobre l’actualitat política més recent, en què PP i Vox fan i desfan pactes amb la llei de memòria pel mig.
PS4. Dilluns Assumpció Maresma va publicar aquest article sobre els anomenats “safaris humans” a Sarajevo, gent que pagava per fer de franctirador assassinant innocents. Avui hem sabut que l’actual president de Sèrbia pot ser un dels qui van prendre part en aquestes pràctiques abominables.
