07.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.12.2025 - 22:08
Oriol Junqueras va proclamar ahir en una entrevista al diari La Vanguardia que a Catalunya no hi cabem vuit milions de persones. El titular em va cridar l’atenció –francament, em va sorprendre molt– perquè crec que és revelador d’un problema molt més profund que qualsevol debat demogràfic. Crec que és un indicador preocupant que hem perdut la capacitat d’imaginar el país que podríem ser, d’imaginar-lo sense cotilles; allò que des de l’independentisme vam fer obertament en la dècada passada.
I dic això perquè quan acceptem de discutir “quanta gent hi cap” –com si Catalunya fos un contenidor mecànic amb una capacitat fixa establerta–, ja hem capitulat respecte del dret de pensar en el futur. Una dada és prou per a demostrar l’absurditat del debat: Baden-Württemberg –que Jordi Pujol posava com a exemple a seguir, en una època en la qual no ens feia por pensar– amb només un 10% més de territori que el Principat, acull onze milions d’habitants, és el principal motor econòmic del país, té un PIB per capita molt superior al de la resta d’Alemanya, la segona taxa d’atur més baixa i en algunes de les seues ciutats la qualitat de vida més alta d’Europa. La diferència no és l’espai –els quilòmetres quadrats. La diferència és si tenim o no la capacitat, la sobirania, per a planificar el que volem ser i si som capaços de fer-ho.
L’extrema dreta –diumenge mateix Vox penjava pancartes en català per Girona parlant de preteses invasions– imposa a la nostra societat un marc de saturació, col·lapse i crisi demogràfica que poca gent s’atreveix a discutir-los. I és molt trist i preocupant constatar que els demòcrates, en compte de qüestionar-nos aquest marc i de desvelar quins són els seus interessos ocults, ens posem de ple a debatre amb les seues consignes i paràmetres. És com si els holandesos, en compte de construir pòlders i noves ciutats, hagueren acceptat resignadament que “no hi cabien” al seu territori original i s’hagueren autolimitat ja d’entrada, sense discutir res de res. Només perquè algú els ho diu.
Si aquesta tendència continua i no rectifiquem a temps, cal ser conscients que estarem enfront d’una autocastració intel·lectual que tem que tindrà conseqüències nefastes. Perquè si assumim que el Principat ha de ser eternament allò que l’estat espanyol ha decidit que siga –una regió mal connectada, amb infrastructures deficients, amb una concentració absurda a Barcelona, bolcada al turisme i l’economia de la precarietat–, no tan sols renunciem a qualsevol forma de planificació territorial, sinó que renunciem a la possibilitat mateixa de pensar-nos com a país.
No ens enganyem pas: rere aquesta obsessió sobre quanta gent hi cap a Catalunya el que s’amaga és la renúncia a imaginar què faríem amb ella, què farem amb la independència, una volta siguem independents. I la constatació és ben dolorosa: sembla que hem interioritzat tant la nostra subordinació que fins i tot quan podem imaginar el futur –quanta gent hi cabria al nostre país, per exemple– va i resulta que ho fem dins els límits que ens han imposat des de fora.
En aquest debat, com en qualsevol altre que faça referència al futur de la nostra nació, la veritable covardia –n’estic molt convençut– és no atrevir-nos a pensar què podríem fer si tinguérem les eines per a fer-ho. El punt lamentable és acceptar, sense ni discussió, que el nostre destí serà per sempre el d’una autonomia intranscendent, tancada en l’obsessió de discutir eternament problemes mal plantejats mentre aparquem o dissimulem que el problema real –l’únic i veritable problema real que té aquest país– és la incapacitat de decidir.
El debat substancial –i, a parer meu, el més necessari– és si tenim o no tenim el coratge intel·lectual d’imaginar uns Països Catalans que no es pregunten quanta gent hi cap, sinó que es pregunten què cal fer perquè hi visca bé tota la gent que hi viu. Perquè mentre no superem aquesta por de pensar en gran, de pensar-nos en gran, continuarem essent presoners d’un marc mental que ens condemna a la irrellevància.
Els Països Baixos han demostrat que amb una xarxa ferroviària que converteix el territori en una sola ciutat distribuïda pots viure a 60 quilòmetres de la feina i arribar-hi en 30 minuts. I que això descomprimeix les ciutats, equilibra el territori, manté els pulmons verds, redueix els preus de l’habitatge i millora la qualitat de vida. Flandes –que, amb menys de la meitat del territori del Principat, té 6,5 milions d’habitants i una economia vibrant– manté el neerlandès com a llengua hegemònica tot i comptar amb prop d’un 30% de la població provinent de la immigració recent. El Västra Götaland suec, el gran Manchester anglès i el Tirol austríac ens han ensenyat que es pot créixer ràpidament i ordenada sense trencar l’equilibri i la cohesió. I la pregunta aleshores és com és que no hi ha ningú interessat a estudiar aquests exemples i mirar si en podem aprendre? Per què acceptem que des d’un extrem de l’arc polític ens segresten el país i ens posen a tots amb els ulls mirant a mig centímetre de la paret?
Ho resumiré en una sola frase, que sé que és una mica lapidària: la primera independència que necessitem és la del pensament, la de pensar-nos nosaltres mateixos sense condicionants, pors, ni cotilles. Perquè sense aquesta llibertat, totes les altres –totes les que necessitem– seran simplement impossibles.
PS1. Parlant de pensar-nos com a país, ací teniu el vídeo sencer de la presentació del llibre Entendre els mapes, en què vaig fer una aplicació pràctica de les teories que hi descric –aplicació per a entendre per què els Països Catalans som un espai, gairebé podríem dir, predestinat al naixement d’una nació.
PS2. Frontera és el darrer film de Judith Colell, que explica com vuitanta mil persones van fugir del nazisme tot travessant el Pirineu. Film d’època que inclou diàlegs en pallarès dels anys quaranta, arribarà a les sales de cinema divendres vinent, 12 de desembre, i per això Andreu Barnils ha entrevistat Miki Esparbé, que interpreta el paper principal del film: “Fa molta por la possible simpatia que alguns joves senten per Franco”.
PS3. Què ha passat a Estrasburg perquè hi haja hagut un tancament de files unànime amb el Regne d’Espanya en les demandes per la repressió judicial contra el procés d’independència de Catalunya. Josep Nualart Casulleras ens explica en aquest article la gran influència de la jutgessa espanyola al Tribunal Europeu de Drets Humans, la basca Maria Elósegui.
PS4. Tots hem notat com ha crescut de manera desproporcionada la despesa en il·luminació que les nostres ciutats i viles fan per Nadal. En aquest article Alexandre Solano ens n’explica el rerefons polític i electoral, mitjançant l’anomenat “efecte retrovisor”, que van definir ja fa anys els politòlegs Andrew Healy i Neil Malhotra.
