22.12.2025 - 21:40
Les represàlies contra els tres agents acusats d’haver ajudat el president Carles Puigdemont en la tornada fugaç de l’exili, el 8 d’agost de l’any passat, van començar ben aviat al cos dels Mossos d’Esquadra. D’ençà del moment mateix de la detenció i durant les hores que va durar, el tracte que van rebre fou més que deficient, sense cap mena de consideració pel fet de ser companys del cos i que no es tractava de cap delicte greu. Al contrari, s’hi van acarnissar, tal com va acabar transcendint posteriorment. El tracte fou deplorable. I, poc després, la direcció del cos –ja amb Josep Lluís Trapero al capdavant– els va obrir un expedient disciplinari amb suspensió de sou i feina, fins a començament d’aquest any, quan la mesura es va aturar fins que no es resolgués la investigació judicial que encara hi ha oberta contra tots tres per un suposat delicte d’encobriment. Però els Mossos, ara com a policia judicial, continuen maldant perquè aquests agents siguin condemnats, i n’és una prova l’ofici recent de la Divisió d’Investigació Interna de la policia, amb què van pressionar la jutgessa que instrueix la causa perquè ordenés la intervenció “forçosa” dels seus telèfons mòbils.
Es tracta d’una diligència –la intervenció dels mòbils dels investigats– que la titular del jutjat número 24 de Barcelona, María Antonia Coscollola, no va acceptar inicialment quan la hi va demanar l’acusació particular d’extrema dreta d’Hazte Oir. Però el proppassat octubre, l’Audiència de Barcelona la va obligar a acceptar-la per a poder disposar de totes les comunicacions i missatges que haurien pogut compartir tots tres investigats amb Puigdemont des d’un mes abans del 8 d’agost fins al 9 d’agost de 2024. Es tractava de demanar a les operadores de telefonia mòbil les dades sobre les trucades i els missatges que hi pogués haver en aquest període.
Però va passar pràcticament un mes i la jutgessa encara no havia mogut peça. De manera que la Divisió d’Investigació Interna dels Mossos li va enviar un ofici, amb data 19 de novembre i que ha pogut consultar VilaWeb, en què li recordava la necessitat d’ordenar aquesta diligència, tenint en compte que ja havia passat més d’un any d’ençà dels fets investigats i que les companyies ja no tenen l’obligació legal de desar aquestes dades. “És possible que [les dades] ja no es trobin disponibles als servidors de les companyies”, es planyien els Mossos en l’ofici enviat a la jutgessa, on l’advertien que el temps que havia passat –quinze mesos fins aleshores– hauria permès als investigats de canviar de terminal de telèfon mòbil i que, “amb la condició de policia dels investigats i la seva dilatada experiència, es dóna la possibilitat que haguessin fet servir uns altres telèfons mòbils per a descartar identificacions per IMEI i/o targetes SIM de pre-pagament associades a dades personals de tercers”.
Venien a dir que ja feien tard i que, probablement, ja no hi ha rastre de comunicacions amb “algun número de telèfon vinculat al senyor Carles Puigdemont” o bé amb “persones vinculades amb l’entorn del senyor Carles Puigdemont”. I, tanmateix, demanaven a la jutgessa que s’afanyés a demanar aquestes dades a set operadores de telefonia –Orange, MasOrange, MÁSmóvil, Movistar, Vodafone, Digi Movil i Aire Network–, com també la intervenció forçosa dels mòbils dels tres investigats, per a poder-hi analitzar les dades de les aplicacions de missatgeria, que les operadores no emmagatzemen pas, i comprovar si havien intercanviat missatges amb el president a l’exili.
L’objectiu dels Mossos era de demanar a la jutgessa una informació que pogués confirmar si hi havia hagut cap acció coordinada entre els investigats. I que s’hi afanyés. Pocs dies després, el fiscal va signar l’informe preceptiu demanant a la jutgessa que ordenés aquestes diligències i, finalment, María Antonia Coscollola va signar la resolució el 9 de desembre.
Les acusacions s’hi aferren, pràcticament com si no els restessin més opcions reals de mantenir viva una instrucció que s’esllangueix. Però també els Mossos d’Esquadra: tant per a la direcció sortint com per a l’entrant ha estat una qüestió molt sensible, i n’és una mostra la bel·ligerància amb què han tractat i encara tracten el cas. L’endemà mateix de l’aparició i desaparició posterior de Puigdemont, l’ex-conseller Joan Ignasi Elena i l’aleshores comissari en cap del cos, Eduard Sallent, hi van reaccionar amb agror i fúria, acusant el president a l’exili d’haver actuat de manera irresponsable i dient, dels agents investigats: “Més enllà de les responsabilitats penals […] és un acte reprovable i inacceptable, no mereixen vestir el nostre uniforme. Van dificultar la nostra actuació.”
Fou la direcció assumida posteriorment per Trapero i per la consellera Núria Parlon, la que va engegar el càstig intern contra ells, que va haver de deixar en suspens mentre no es resolgués la investigació judicial, i que continua en certa manera amb l’empenta que el cos vol donar a la investigació al jutjat número 24 de Barcelona, encara oberta.
