05.01.2026 - 21:40
A la mar d’Aràbia hi ha una petita illa que tothom ha marginat de fa segles, però que va agafant una importància cabdal. Socotra és al punt de mira dels Emirats Àrabs Units i ja gairebé la controlen completament de manera extraoficial. Els 350 quilòmetres que la separen del Iemen continental han fet que durant anys no hagi rebut gaire atenció de l’estat. Ara, aquesta mateixa distància facilita la ingerència estrangera gairebé sense oposició.
“De fa uns quants anys, l’illa és d’Abu Dhabi”, assegura un jove socotrí que s’estima més mantenir l’anonimat. Controlen directament o indirecta l’economia, els transports, l’administració, les tecnologies de la informació i, potser més important, el relat. Ho han fet en silenci durant l’última dècada, amb petites accions que jugaven amb els límits acceptables pel govern central iemenita, però amb uns objectius clars i uns interessos que com més va més importància tenen en el marc geopolític i econòmic regional i global.
Si un habitant de Socotra hagués d’assenyalar el primer record que té dels EAU, un país que és a més de mil quilòmetres de distància, probablement mencionaria el desastre del 2015, quan dos ciclons destructius van colpejar l’illa amb pocs dies de diferència. Aquests dos esdeveniments, completament anòmals a la regió, van tenir un fort impacte a l’illa: vora una quinzena de morts, seixanta ferits i la destrucció de cases i vaixells. En aquesta situació catastròfica, Abu Dhabi va aportar-hi la principal ajuda. Van establir un pont aeri per a enviar material d’emergència (més de cent tones, gràcies a entitats emiratianes) i van fer arribar un vaixell carregat amb 450 tones d’aliments i 300 de dièsel, un producte vital per a assegurar el subministrament elèctric gràcies a generadors. També van ajudar a reconstruir cases, escoles i clíniques. Aquesta ràpida reacció dels EAU contrastava amb la inacció del govern central iemenita, immergit en una guerra civil.
L’any anterior, el 2014, els hutis havien començat una revolta per a controlar el país, i havien arribat a conquerir la capital, Sanà, i gran part del nord-oest. Mesos després, una coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units es va proposar de defensar els interessos del govern reconegut internacionalment com a legítim, que assegurava que els hutis rebien el suport de l’Iran, cosa que dibuixava un nou tauler d’escacs de la geopolítica mundial.
El 2016, aprofitant la intervenció de la coalició contra els rebels, els EAU van instal·lar una base militar a Socotra sense previ avís ni acord. Dos anys més tard, es va travessar una altra línia vermella: cent soldats emiratians hi van aterrar i immediatament van desarmar la guarnició iemenita local, van ocupar el port i l’aeroport i van hissar la bandera dels EAU als edificis oficials. El govern del Iemen va denunciar que es vulnerava la sobirania nacional. Per culpa de la pressió diplomàtica, i amb mediació saudita, es va acceptar que es retirarien parcialment les tropes emiratianes. Allò va calmar la tensió amb els seus aliats, però a efectes pràctics ja no van deixar de tenir control sobre l’illa mai més.
La realitat era que, dins la coalició oficial, hi havia també disputes importants. Tot i mostrar-se com a aliats contra els hutis, internament han estat també enemics. Si Riad ha defensat la sobirania del Iemen unificat, Abu Dhabi ha protegit els seus interessos i s’ha col·locat al costat dels independentistes del Iemen del Sud, el Consell Transicional del Sud (STC). Aquestes discrepàncies es van plasmar sobre el terreny el 2020, quan les forces independentistes, amb el suport emiratià, van expulsar el governador i les tropes lleials al govern central i van prendre el control de Socotra. Això va intensificar la tensió entre els dos bàndols, que es disputaven també més regions del Iemen continental. Avui és habitual de trobar la bandera del Iemen del Sud pintada en façanes o penjada en balcons.
Però la influència emiratiana no és palpable tan solament en les accions militars. La realitat de l’illa és que molta gent veu amb bons ulls l’annexió –o, si més no, la protecció– dels EAU. D’ençà que Abu Dhabi es va fixar en Socotra, les condicions hi han millorat força. Hi han construït carreteres i hospitals i gestionen el port i l’aeroport. L’empresa de telecomunicacions emiratiana Etisalat hi ha instal·lat antenes que ofereixen la millor cobertura.
De fet, els habitants de l’illa no solament poden fer-se contractes amb Etisalat tot i no ser residents ni ciutadans emiratians, sinó que també tenen facilitats per a fer-se comptes bancaris, rebre atenció mèdica gratuïta i comprar propietats als EAU. Són alguns avantatges exclusius dels habitants de Socotra, dins una política de conquesta tova. A més, hi ha programes especials per a dur joves de l’illa als EAU amb formació i feina assegurades, sovint en l’àmbit de la seguretat. Allà reben sou i ensenyament, de manera que les famílies passen a dependre econòmicament dels Emirats. També centenars de residents han obtingut passaport emiratià aquests darrers anys. Aquests vincles fan que sigui gairebé impossible de revertir la influència dels EAU a la regió.
De la mateixa manera, no solament han connectat l’illa amb l’estranger, gràcies als vols que uneixen Abu Dhabi i Hadibu (la capital de Socotra) setmanalment, sinó que han potenciat un sector que aporta una certa prosperitat econòmica a la població local: el turisme. Gràcies a les connexions aèries i al control fronterer de l’aeroport, que fins i tot expedeix visats per a visitar l’illa, cada any hi van milers de turistes per meravellar-se amb un entorn natural completament únic al planeta. “Ens formen gratuïtament, ens porten als EAU o ens ajuden a treballar amb els turistes –explica un altre jove–. A mi no em faria res ser un emirat més i que portessin la seva prosperitat a l’illa”, imagina, tot fantasiejant en una ciutat com Dubai a l’humil Socotra.
Tot i que no hi ha cap mena de declaració formal d’Abu Dhabi sobre una possible intenció d’annexionar-se Socotra, de rumors n’hi ha hagut d’ençà que va començar la guerra. El 2016 es parlava d’un acord secret entre el govern iemenita i els EAU per facilitar un arrendament de Socotra per noranta-nou anys en canvi del seu suport en el conflicte. Segons algunes fonts locals, Abd Rabbuh Mansur Hadi, que llavors era president a l’exili, va refusar l’oferta milionària emiratiana i això va fer que Abu Dhabi canviés d’estratègia i passés a subornar líders locals per prendre el control de l’illa. La idea ara seria que, una volta s’hagués assegurat una pau o un nou status quo al Iemen continental, Socotra restés fora de l’abast de Sanà definitivament, ja sigui perquè l’STC la integra en un hipotètic nou estat del sud o fins i tot per alguna fórmula de possessió amb modalitat d’arrendament.
Un assessor del Ministeri d’Informació iemenita, Mukhtar al-Rahbi, va denunciar que Socotra ja havia passat a estar sota “sobirania plena dels EAU” i va acusar Abu Dhabi de voler segregar l’arxipèlag del Iemen i establir-hi bases militars permanents. Els Emirats Àrabs ho neguen tot i mantenen que la seva presència és només d’ajut humanitari i en coordinació amb les autoritats locals. Tanmateix, les seves accions fan pensar en alguna cosa completament diferent.
Controlar Socotra aporta molts beneficis als EAU. En clau geopolítica, encaixa en l’ambició d’Abu Dhabi de projectar poder sobre l’eix Iemen – banya d’Àfrica, on ja tenen bases o concessions portuàries en alguns països, i que recentment ha viscut el reconeixement de la independència de Somalilàndia per part d’Israel. De la mateixa manera, també els pot servir per a assegurar rutes per al seu gegant logístic, DP World, i per a controlar el trànsit tant marítim com aeri, fent de Socotra un hub de transport però també de seguretat. A més, hi ha qui considera que controlar aquesta zona del golf d’Aden és clau per a obtenir una font d’intel·ligència militar privilegiada i monitorar moviments a la regió (aeronavals, de pirates, contraban…).
D’una altra banda, econòmicament Socotra té un gran potencial, per exemple, com a destinació turística de luxe. Hom creu que Dubai la pot explotar com a centre turístic paradisíac exclusiu, cosa que preocupa ambientalistes que veuen en l’illa un tresor fràgil del planeta pel seu particular ecosistema, on hi ha moltes espècies que tan sols es poden trobar ací. De la mateixa manera, una possible conseqüència de tenir control sobre l’illa podria ser la capacitat de donar llicències de pesca o d’explotacions mineres, si bé avui no hi ha proves de cap gran jaciment de recursos naturals. Ara, a l’illa corren rumors que s’han vist empreses emiratianes cercant ja activament possibles pous de petroli offshore.
Lògicament, tots aquests atractius no han passat desapercebuts, i hi ha molts altres actors interessats en Socotra. L’Aràbia Saudita, sense anar més lluny, conserva encara una brigada d’un centenar de soldats que va desplegar-hi per contrarestar la clara voluntat emiratiana. La relació entre aquests dos països es troba en un moment crític, perquè aquestes darreres setmanes l’STC ha impulsat una gran ofensiva per a ocupar noves parts del Iemen i ha anunciat una constitució i la voluntat de fer un referèndum abans de dos anys. Tot plegat, ha originat la reacció saudita, que la setmana passada va bombardar posicions de l’SCT, que rep el suport dels Emirats Àrabs.
Un altre actor inesperat és Israel, que s’especula que s’ha aliat estratègicament amb Abu Dhabi per contrarestar els hutis i la influència iraniana. Els israelians no hi aporten tropes directament, però sí aparells de vigilància, com ara drons, per fer de Socotra un punt clau en l’àmbit d’intel·ligència. En el sentit contrari, Turquia i Catar s’oposen a la ingerència emiratiana i defensen la integritat nacional del Iemen.
Socotra es troba sobtadament en el mapa geopolític global. Els Estats Units, per exemple, consideren clau l’illa en l’estratègia de seguretat regional, i esperen que els seus aliats hi tinguin presència per a controlar la navegació a l’Índic. Els qui van al capdavant són, sens dubte, els Emirats Àrabs Units, que no s’han conformat a portar-hi militars, sinó que es volen assegurar que els habitants de l’illa prefereixin formar part del seu país que no d’allò que acabi resultant del complex conflicte iemenita. I, sense fer gaire soroll, sembla que es van apropiant una de les peces més importants del tauler global.
