26.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 26.01.2026 - 21:48
Un col·lapse no és una avaria. Tampoc no és una crisi passatgera que es resol amb una reparació urgent o amb un pressupost extraordinari. El col·lapse és aquell moment en què un sistema deixa de funcionar perquè ha exhaurit totes les reserves d’elasticitat, tota la capacitat de regeneració, tots els marges de maniobra. És com aquell cos humà que ha viscut durant anys amb una malaltia crònica mal tractada: arriba un dia en què ja no hi ha medecina que valga, perquè l’organisme sencer s’ha anat degradant cel·lularment, silenciosament, fins que tot plegat s’enfonsa. El col·lapse és el resultat inevitable d’haver hipotecat el futur per mantenir les aparences.
I és exactament això que ens passa amb Rodalia i Mitjana Distància a Catalunya. No us enganyeu ni us deixeu enganyar: no tenim davant una emergència reparable. Tenim davant el col·lapse d’un sistema ferroviari que ha estat saturat, estirat i explotat més enllà de qualsevol límit raonable durant decennis. Potser hi ha gent que no ho entén, això, però no cal ser un enginyer per a saber que les infrastructures també tenen un punt de ruptura, i que ací fa temps que s’ha traspassat amb aquella mena d’inconsciència suïcida que caracteritza administracions –com l’actual govern de la Generalitat de Catalunya–, que tan sols viuen per al titular de l’endemà.
Durant anys –massa anys– a Madrid s’ha explotat aquesta xarxa com si fos una gallina dels ous d’or indestructible –igual, exactament igual, que s’ha fet amb els aeroports de Barcelona o Palma. I el contrast amb els Ferrocarrils de la Generalitat ho diu tot. A Rodalia –a Barcelona, però a València també– s’han retallat les inversions en manteniment, s’ha aprimat el personal tècnic, s’han ajornat les renovacions imprescindibles, s’ha obligat la maquinària a treballar més hores que les que havia estat dissenyada per a suportar, perquè allò que comptava era l’extracció que després Madrid es menjava sobrepassant sistemàticament les quantitats que adjudicava el pressupost. Tot això mentre es multiplicaven els usuaris, mentre creixia la demanda i mentre la xarxa s’asfixiava sota una pressió insostenible. A mi em sembla que si una cosa fa malbé una xarxa ferroviària no és la falta de trens nous, sinó l’absència de cura quotidiana, d’atenció meticulosa, de respecte per la lògica implacable de la mecànica i la física.
I és això que veiem amb una claredat extraordinària ara, ja fa sis dies: no hi ha pegat que funcione. Cada solució d’urgència que s’anuncia revela, al cap de poques hores, que és inútil. Cada pla de xoc no és sinó un parany retòric per a guanyar vint-i-quatre hores. I no sé vosaltres, però jo veig que els responsables polítics d’aquest desori –a Barcelona i a Madrid– es mouen com somnàmbuls enmig d’un incendi: no entenen la magnitud del desastre, o, si l’entenen, no saben com encarar-la sense haver de confessar públicament que han estat anys fent el desentès. La consellera Sílvia Paneque, molt particularment, ahir pretenia semblar una activista dels CDR exigint inversions i criticant que no n’hi haja hagut durant dècades, però resulta que el responsable de la desinversió crònica és el seu partit. Per l’amor de Déu, que el president Illa era ministre del mateix govern espanyol que castigava els catalans amb pressuposts que no complia! O haurem de recordar que tots els ministres són corresponsables de les decisions que es prenen al consell de ministres?
Curiosament, o no, sembla que, presos d’un pànic ja indissimulable, a Madrid –quina vergonya de Generalitat que ni en això no mana!– van destituir ahir la gent que coneixia les covetes de la xarxa, que sabia on eren les esquerdes i com s’havien format. Els van fer fora –sobretot– per aturar uns quants dies les dimissions dels polítics, pensant tan sols com calmar la població, com alleujar un poc la pressió que puja. Però és que aquest desastre té noms i cognoms i té una genealogia política ben documentada –el Partit Socialista Obrer Espanyol i la seua sucursal catalana. Han sacrificat aquesta gent per mantenir la il·lusió que el problema és tècnic i no sistèmic, que és esporàdic i no estructural. Però –ja no sé si són tan ignorants que ni això saben– un col·lapse no s’atura amb destitucions fulminants ni amb notes de premsa, ni amb anuncis als diaris.
El col·lapse, com els huracans o les tempestes solars, té una dinàmica pròpia, implacable i lenta. I aquest col·lapse que vivim continuarà durant dies, segurament setmanes o més enllà i tot. Perquè això que s’ha destruït –allò que han destruït els governs d’Espanya amb una actuació suïcida, amb dècades de negligència– no es reconstrueix en un mes, en un any ni en un mandat electoral. Requereix molts diners, molt de temps, molta voluntat política, humilitat per a reconèixer l’error i coratge per a pagar-ne el preu. I, evidentment, requereix la independència, el poder, la capacitat de decidir, el dret de fer possible allò que la gent d’ací necessita –tant si els socialistes espanyols ho volen com si no.
PS1. El govern de la Generalitat fa mans i mànegues per fer veure que això no és cosa seua, però la pressió ja va pujant molt amunt. Tal com explica en aquesta anàlisi Odei A.-Etxearte, l’oposició situa la consellera Paneque en el punt de mira, mentre el govern fa pinya, en veient que ni els partits que li fan costat donen la cara per ells.
PS2. Aquests dies ha fet cinquanta anys de l’històric disc de Lluís Llach Gener de 1976, enregistrat en directe en els concerts del 15, 16 i 17 de gener de 1976 al Palau d’Esports a Barcelona. Andreu Barnils hi ha parlat i, inevitablement, ha aparegut en la conversa la caòtica situació del país: “Amb tot el que passa, i no hi ha crema de la Bastilla?”.
PS3. La Companyia de Teatre Micalet (CTM) i la Societat Coral el Micalet han destapat una crisi de relació d’uns quants mesos ençà, arran de l’acabament del contracte de lloguer de la sala. Esperança Camps ens explica en aquest article les claus d’un conflicte que ha somogut el món cultural valencià.
PS4. Ahir, dilluns, a VilaWeb Televisió vam estrenar el segon capítol de 72 hores, el pòdcast en què explique com es pot esdevenir una pròxima, i perillosa, guerra nuclear. Podeu veure’n aquest segon capítol; i també el primer, si no el vàreu veure la setmana passada.
