18.11.2025 - 21:40
L’estat espanyol ha descobert una nova forma molt refinada de cinisme: fer servir el català com a attrezzo per a commemorar la mort de Franco mentre continua aplicant, com si res i sistemàticament, la tècnica lingüicida que el dictador va portar al paroxisme: negar la igualtat real.
La pancarta gegantina que el govern de Pedro Sánchez ha desplegat a la Gran Via de Madrid –”Poder posar un anunci en català enmig de la Gran Vía”, diu– és d’un cinisme tan colossal que mereixeria un premi de publicitat institucional si no fos perquè és, precisament, una befa i un escarn a la realitat quotidiana dels milions de catalanoparlants que encara, per desgràcia nostra, romanem cinquanta anys després dins Espanya –de Portbou a Guardamar.
Perquè mentre el govern espanyol celebra i ens ven que “es pot” posar un anunci en català a Madrid –que ho hem de celebrar, això, per ventura?–, la Plataforma per la Llengua documenta, per exemple, que tan solament el 2024 el mateix estat, el mateix govern i el mateix president van aprovar 218 normes legislatives i decrets que discriminaven el català. Dues-centes divuit. Que són un 13,5% més de les que havien aprovat, ells mateixos, l’any anterior i equivalen –si traiem els caps de setmana, que no es treballa normalment– a una norma contra el català cada dia. Cada dia.
I no ens enganyem ni ens deixem entabanar: una norma contra el català per dia no són errors esporàdics ni descuits burocràtics: és, per contra, l’aplicació freda de la discriminació estructural que el franquisme ahir i la constitució espanyola avui consagren quan obliguen tothom a saber el castellà mentre redueixen el català a una llengua de segona, opcional fins i tot en el territori propi. En relació amb això, no és cap detall menor que la constitució ni tan sols indique pel seu nom quines són les llengües que no són l’espanyola.
Tanmateix, en tota aquesta operació propagandística hi ha un detall especialment pervers: fer servir la llengua oprimida per legitimar el sistema que l’oprimeix. Perquè mentre penjaven aquesta pancarta (en què, diguem-ho tot, la celebració de la democràcia ja no és en català), per esmentar tan sols uns quants detalls, l’estat espanyol continua impedint que els catalanoparlants fem ús de la nostra llengua davant els tribunals de justícia sense restriccions de cap mena. O ordena que les subvencions de l’anomenat “pla de recuperació” s’hagen de presentar obligatòriament en castellà. I continua assetjant i esmicolant la nostra llengua a l’escola, al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja. I prohibeix encara d’emetre TV3 al País Valencià i À Punt al Principat mentre pot emetre ací fins la més rara de les televisions en espanyol. I tantes i tantes i tantes coses més…
Tot plegat fa bona aquella antiga tesi que diu que, per al sistema, en segons quines circumstàncies pot ser còmode i útil en un moment determinat d’oferir una llibertat simbòlica si en realitat li serveix per a mantenir millor la soga al coll –allò que feia el dictador amb els bailes regionales, per exemple. I en aquest punt crec que cal dir que la pancarta penjada a Madrid no celebra la llibertat del català, sinó, en tot cas, la submissió constitucional de la nostra llengua. És un monument al cinisme d’una Espanya que ens recorda, cada dia, amb cada llei, amb cada norma, amb cada decret, que no tenim el dret de ser normals. Normals i protegits com ho són, en qüestió de llengua, els veïns de la Gran Via madrilenya.
PS1. Dins els Llibres de VilaWeb, vam publicar com a tercer volum Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà, precisament perquè temíem que podia passar tot això que ara anem veient. El podeu adquirir a les principals llibreries del país i a la Botiga de VilaWeb, i avui us oferim el vídeo de la presentació oficial, amb la participació de l’autor i d’Assumpció Maresma, que ha tingut cura del contingut del llibre. Vegeu el vídeo.
PS2. Núria Cadenes acaba de publicar Qui salva una vida, guanyadora del premi Proa d’enguany. És una novel·la com un teixit, com la xarxa d’evasió de la qual explica la història, encapçalada per un besoncle de l’autora, mossèn Joan Domènech. Durant la Segona Guerra Mundial, ell i una colla de veïns de la Cerdanya van salvar moltes vides. En aquesta entrevista d’Ot Bou, Cadenes explica quines parts d’aquella història de solidaritat poden ser una inspiració per al món d’avui, arrossegat per la inèrcia de l’individualisme.
PS3. Joan Ramon Resina ha decidit voluntàriament de deixar de col·laborar amb VilaWeb, argumentant que no hem accedit a censurar el comentari que un subscriptor feia en el seu article de la setmana passada. Avui publiquem, doncs, el seu darrer article i per evitar que es puga tornar a sentir ofès hem decidit que, d’una manera extraordinària, no s’hi podran fer comentaris. El professor Resina va començar a col·laborar amb VilaWeb el gener del 2016 i li agraïm molt que ens haja permès d’acollir els seus escrits durant prop de deu anys.
PS4 Del mes d’abril ençà, una vintena d’estrangers que viuen a Girona es reuneixen cada dimecres al cafè Essenze per practicar català. No els agrada el terme expat i veuen el fet de parlar en català com una manera de sentir-se part de la comunitat on resideixen. Aquesta és la seua interessant història.
PS5. Els articles de Jordi Goula són sempre un mestratge de coneixement i de compromís personal alhora. Fa entenedora l’economia i, malgrat saber-ne tant, l’explica i ens parla a partir de la posició d’un igual, amb franquesa, amb valentia i amb una honradesa ben poc habitual. Avui toca un tema delicat, però amb la qualitat de sempre: “Estalviar per a la jubilació? No, no ho faig”.
