El carrer de Plutó

La Teixonera és un encarapoble o un contrapoble en territori urbà. I hi ha alguna cosa de contra, potser contracultural, en el seu esperit que m’agrada

Anna Zaera
14.11.2022 - 21:40
Actualització: 14.11.2022 - 21:55
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa uns quants mesos que visc al carrer de Plutó. El planeta llunyà del sistema solar. Fora d’òrbita, més petit que la resta, a l’extraradi de la zona gravitacional. El carrer de Plutó és al barri de la Teixonera, mirant al Tibidabo, des del costat pobre. Entre el Carmel, els horts amenaçats de la Clota i les pistes de futbol de la Vall d’Hebron. Mentre al món hi passen coses que surten als noticiaris, es lleva cada matí aquest poble dins la ciutat, autoconstruït entre barrancs que se superen a còpia d’escales mecàniques i ponts d’escalèxtric. La Teixonera és un encarapoble o un contrapoble en territori urbà. I hi ha alguna cosa de contra, potser contracultural, en el seu esperit que m’agrada. Tot i els carrers que cauen a les rondes i la vida veïnal que sobreviu al límit de les circumval·lacions.

Al carrer de Plutó les cases tenen parets tortes. Terrats, escales i recambrons misteriosos en edificis de combinacions estranyes. Soterranis lluminosos; horts al tercer pis, àtics a peu pla on s’arriba amb ascensors panoràmics. La Teixonera no té museus, ni cafeteries d’inspiració nòrdica, ni hamburgueseries americanes, ni despatxos d’advocats. Tampoc no té cases de gent cèlebre ni plaques d’aquí va néixer tal il·lustre. Bé, això no és ben bé cert, perquè tot el barri en peça porta el nom d’un senyor, de cognom Taxonera, qui hi va instal·lar una fàbrica a principi del segle XX, en terres de la seua propietat, i hi va posar el seu nom. Si teniu notícies d’aquest barri segurament sabeu que el veïnat discuteix encara ara quin és el topònim legítim del barri, si “Teixonera” o “Taxonera”, com si fos la clàssica disputa entre aficionats al Barça o al Madrid. Perquè el nom del barri, aquí, com en cada estadi de les organitzacions humanes, resumeix un fons profund de rivalitats polítiques. Entre Teixonera i Taxonera, s’hi troben les identitats i alteritats que aquí es negocien entre cafè i cafè. A la Teixonera hi ha casetes baixes d’inspiració modernista, vil·les pseudo-neoclàssiques amb llimoner privat o arbres que fan alvocats. Negocis familiars amb baixes pretensions de màrqueting, com la lampisteria Prou Bé II, que sobrevivia fins fa poc al carrer de Fastenrath com a successora de la que suposadament algun dia va ser la lampisteria Prou Bé I. A prop del carrer de Plutó, façanes on encara diu, en una rajola, aquí hi viu un culer o Barcelona 92, l’any que ho va canviar tot.

El carrer de Plutó és situat a prop de l’oficina de Correus i d’una sabateria en liquidació. Al davant hi ha la penya barcelonista, on també es menja de menú. Aquesta és, sense dubte, la més gran i resolutiva infrastructura del barri. Tota una estructura d’estat. Com podria ser-ho la biblioteca o el CAP. Allà on no arriba la custòdia institucional, ni les urpes de les corporacions de l’entreteniment, hi arriba el Barça. La identitat capaç de colonitzar la quinta forca, sigui quina sigui, des de sota, amb el superpoder de donar-hi pertinença. En aquest museu quotidià ens emparen les signatures retolades de Messi i Xavi, les fotografies en sípia dels gols més cèlebres i el caliu de les llanes de les bufandes contra el Sampdoria o el Milan. Tot aquest imaginari sobrevola entre llistes d’hamburgueses o entrepans de cansalada i evita, amb diligència, la caiguda d’aquests carrers, i aquestes gents –ara també jo– al forat negre de la ciutat. Perquè a prop del carrer de Plutó hi ha reserves humanes, sí, més que a la planícia cèntrica, però no us penseu que hi seran sempre, perquè no són, de cap manera, blindades.

Les reserves humanes a la Teixo també perillen de ser arrasades. A prop del carrer de Plutó, hi arriba l’especulació immobiliària i l’espoliació. Ara toca també l’èxode en massa dels caixers automàtics, que d’aquí a pocs mesos ens deixaran sense abast de diners en líquid. Aquesta setmana, sense cobertura mediàtica de cap mena, es manifestaven contra els bancs cinc senyores octogenàries, amb el megàfon a la mà, dient pel mig del carrer: “Si ens preneu els caixers us matarem a tots!” Aquestes dones, guardianes de les finances domèstiques, han iniciat la lluita, i diuen que la continuaran, encara que hagin d’obrir-se pas a cops de crossa o de bastó. Perquè potser la Teixo no són els suburbis de Michigan de les tres dones de la sèrie Good Girls, però també hi ha senyores cansades, que en qualsevol moment poden organitzar-se per atracar el Condis o el Clarel, i fer un còctel Molotov a còpia de lleixiu i amoníac. I és que a prop del carrer de Plutó la resistència sempre ha funcionat bé. Una gesta històrica va tenir-hi lloc l’any 95, quan el veïnat, com ho havia fet abans el de Torre Baró, va segrestar un autobús per fer-lo enfilar al barri, i reivindicar així un transport públic inexistent, en un indret on no arribava ni el metro, que tenia el final de línia a Lesseps.

Al carrer de Plutó, el nanoplaneta fred més lluny del sol, hi arribem les joves expulsades del centre. Un imprevist generacional que ens obliga a estimar un lloc nou, un barri que aguanta, potser ja en els minuts de descompte. La vida perifèrica, ni que sigui geogràfica, m’acompanya també a la ciutat. Com si fos l’únic espai on encara pogués passar alguna cosa, com si fos l’únic terreny on resistir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes