01.12.2025 - 21:40
L’anunci del batlle Jaume Collboni a Guadalajara sobre la creació de “Narrar Barcelona” –una residència literària de 80.000 euros per a escriptors llatinoamericans que expliquen la ciutat– té tota l’aparença d’una iniciativa cultural ambiciosa. Però, rascant un poquet la superfície, hi descobrim de seguida una operació de provincianisme del més baix nivell i una confessió involuntària sobre la manera com les autoritats municipals barcelonines entenen –o més aviat ignoren– la cultura pròpia.
Collboni ho ha explicat amb una ingenuïtat total: “Pot ser molt suggeridor per als lectors barcelonins veure com algú que ve de fora ens veu i ens escriu.” La frase –tremenda– ho condensa tot. Barcelona necessita, segons aquesta lògica, que els altres li expliquen qui és. Que un foraster “amb un cert recorregut” i “una certa capacitat de prescripció” vinga a descobrir-nos allò que nosaltres mateixos som incapaços de veure o d’expressar. Pur complex colonial –a l’inrevés–, si ho voleu mirar així. Desconfiança greu en la pròpia gent o en les seues capacitats.
I el problema no és, ben bé, ni la literatura llatinoamericana per se. Perquè és pitjor encara: el problema és pensar que Barcelona necessita una mirada externa per a entendre’s a si mateixa –especialment quan aquesta mirada externa es paga amb 80.000 euros públics mentre la literatura catalana viu una emergència estructural documentada fins a la nàusea. Que el resultat de la beca es publique en espanyol i després es traduesca al català completa el cercle perfecte d’aquesta inversió de prioritats: primer la llengua de l’imperi; després, si de cas, la de la ciutat que justifica i paga la despesa.
L’operació, siga com siga, és reveladora del nivell de mediocritat del PSC. Les autoritats municipals es creuen cosmopolites perquè contracten forasters per a explicar la ciutat, però el veritable cosmopolitisme seria justament el contrari: confiar en la capacitat dels escriptors locals de mirar-se amb lucidesa i expressar-se amb universalitat. García Márquez no va necessitar que un rus li explicàs Macondo; Pessoa no va esperar que un argentí li desxifràs Lisboa; Joyce no va necessitar cap mexicà per a dur Dublín al capdamunt; Rodoreda no va esperar cap nord-americà per a convertir Barcelona –i la vila de Gràcia– en referent mundial. La gran literatura naix sempre de l’arrelament profund, no pas del turisme il·lustrat.
Fins i tot tenim raons per a dubtar del valor cultural estricte de l’operació. Perquè més aviat la cosa sona a una operació de màrqueting literari en què Barcelona farà tan sols de plató exòtic per a escriptors consolidats del mercat editorial en llengua espanyola. Una mena de programa de promoció turística disfressat de residència literària, en què la ciutat es converteix en un simple decorat pintoresc per a la mirada –no se sap per quina raó suposadament més penetrant– de qui arriba de lluny. Amb l’afegit, gravíssim, que mentrestant els escriptors catalans continuaran navegant en la precarietat, sense un suport comparable, ni de lluny, intentant explicar una ciutat i un país que les seues autoritats consideren que sols pot ser desxifrada per forasters que vinguen a passar ací unes setmanetes amb tot pagat.
A Collboni i companyia els falla la base: el provincianisme no està en el fet de tancar-se al món, sinó de creure que la mirada pròpia no val res i que solament l’ull foraster pot donar-nos legitimitat. I Barcelona no necessita que uns turistes privilegiats l’expliquen. Necessita, si de cas, que qui la governa entenga què significa defensar una cultura i una llengua pròpia en un món globalitzat. Però potser això és demanar massa.
PS1. I què caram fa el president Illa, que no se’n torna amb el primer vol cap a Barcelona, per atendre la crisi de la pesta porcina?
PS2. Aquesta crisi de la pesta porcina a Barcelona desperta moltes preguntes que mirem de respondre en aquest article de Pol Baraza: “Què és la pesta porcina africana i quines conseqüències pot tenir?”.
PS3. Avui prendrà possessió com a president de la Generalitat Juanfran Pérez Llorca, en substitució de Carlos Mazón, que va dimitir. I serà enmig d’una situació que no és precisament fàcil ni senzilla. Esperança Camps en parla en aquesta anàlisi: “Les incògnites de Juanfran Pérez Llorca”.
PS4. L’any 1986 a Xile es va editar una de les crítiques més intel·ligents fetes mai a la dictadura d’Augusto Pinochet. Aquell any es va publicar el llibre la Hinteligencia Militar, amb H per a captar l’atenció. L’obries i totes les pàgines eren en blanc. Andreu Barnils ha parlat amb l’autor arran de la publicació del llibre ara també als Països Catalans: “Sergi Pesutic: ‘La intel·ligència militar, per mi, no existeix’”.
PS5. Després de mesos de problemes amb la llengua, Meta IA, el xat d’intel·ligència artificial integrat a WhatsApp, Facebook, Instagram i Messenger, ja parla, finalment, en català. Us ho expliquem en aquest article.
PS6. Hi ha moltes maneres d’expressar el suport a VilaWeb, però la que per a nosaltres significa més és fer-se’n subscriptor. Perquè és la que ens fa més forts i ens dóna més marge per a planificar el creixement. Si no us hi voleu subscriure, també podeu limitar-vos a fer una donació única sense cap més compromís, o bé fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que editem cada any.
