31.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 01.02.2022 - 10:09
“Aquell vaixell s’havia convertit en Alcatraz. A 700 metres vèiem la gent banyant-se a les platges.”
El 16 d’agost del 2019, el vaixell Open Arms fondejava en aigües italianes davant la costa de l’illa de Lampedusa. Ja feia dues setmanes que donava tombs per la Mediterrània perquè cap port no li permetia de desembarcar els 163 emigrants que havia rescatat. El capità de l’embarcació, Marc Reig, recorda aquelles hores d’angoixa i patiment. “El vaixell era una bomba. Se’ns escapava la situació de les mans.” Encara van haver d’esperar sis dies més per a trepitjar terra ferma. Arran d’aquell rescat, Proactiva Open Arms va denunciar per segrest el ministre de l’Interior italià d’aleshores, Matteo Salvini, que serà jutjat d’ací a un mes.
Aquesta era la missió número 65 del vaixell per la Mediterrània central, on aleshores només operava Open Arms com a ONG de salvament. L’odissea va començar a Lampedusa el dia 30 de juliol, i l’1 d’agost l’Open Arms ja va fer el primer salvament. En plenes aigües líbies va rescatar 55 persones, entre les quals, una embarassada i dos nadons. Marc Reig va demanar port segur a les autoritats més properes, Malta i Itàlia. Mentre esperava resposta, van fer un segon rescat, aquest de 69 persones i en aigües malteses. Ja hi havia 124 persones a bord del vaixell.
Però van començar les negatives. “Malta ens va dir que, segons el seu satèl·lit, érem uns metres dins d’aigües líbies i que, per tant, no ens recollirien aquelles persones. Evidentment, nosaltres no pensàvem tornar unes persones del lloc on fugien, perquè seria una devolució en calent. L’altre port segur que ens quedava més a prop era Lampedusa”, recorda Reig.
Aquells eren els dies daurats de Salvini, l’enfant terrible de la política europea que havia aconseguit d’entrar al govern i obtenir la cartera que més anhela l’extrema dreta, Interior. D’ençà de feia mesos, havia imposat la prohibició a les ONG d’entrar a les seves aigües territorials sense permís i amb l’amenaça que, si ho feien, imposaria una multa d’un milió d’euros per al capità i una altra d’un milió, també, per a l’armador, que en aquest cas era Òscar Camps. El vaixell era més a prop físicament de Lampedusa que no pas de Malta, de manera que Reig va posar rumb a l’illa italiana i es va situar a 24 milles, esperant i fent tràmits per a tornar a demanar port segur a Itàlia i a Malta.
Salvini es va negar en rotund a deixar entrar el vaixell al port, i la tripulació ja feia una setmana que era a alta mar sense expectatives de poder desembarcar. Començava a haver-hi malestar. “Per què no em portes al port?; què fem aquí?”, demanaven molts dels rescatats. Aleshores l’Open Arms ja s’havia convertit en la notícia de l’estiu, però el cas va esdevenir global quan Richard Gere va puja al vaixell a donar-los suport.
De sobte, va arribar un altre avís de rescat a unes set hores d’on eren, també en aigües malteses. L’Open Arms va llevar l’àncora i es va dirigir cap a la coordenada, on va rescatar una barca amb 39 persones. El nombre d’emigrants a bord del vaixell creixia fins a les 163 persones. Malta ja no podia desentendre’s més de la situació i va enviar-hi un vaixell. “Parlo directament amb el capità de l’embarcació maltesa i li explico que a banda de les 39 persones que està obligat a emportar-se, fa nou dies que porto molta més gent a bord. Li trasllado que se les hauria d’emportar totes, perquè si no, em posarà amb un compromís amb la gent que tinc a bord i la seguretat del vaixell quedarà compromesa. O tots o cap, li vaig dir”, recorda Reig. La resposta de Malta va ser: cap.
El rescat d’aquesta tercera embarcació portarà cua en el judici que comença el mes vinent. La defensa de Salvini argumentarà que els maltesos es van comprometre a emportar-se una part dels rescatats i que Reig no els va voler lliurar: “I jo respondré que no els vaig lliurar perquè Salvini no m’havia atès durant nou dies, fet que havia creat una situació tensa en el vaixell. Si hagués deixat marxar només una part dels rescatats, hauríem pogut tenir un motí.” Reig es posa seriós quan recorda les decisions preses durant aquells dies. Sap que seran qüestionades en el judici de Palerm.
L’ambient al vaixell era una bomba de rellotgeria i hi va començar a haver les primeres baralles. La darrera barca rescatada era ocupada per ciutadans d’Egipte i del nord d’Àfrica. Les dues primeres, en canvi, per subsaharians. Aquest fet dificultava la convivència. “Entre ells hi ha racisme. És trist dir-ho, però és així. I es barallen pel lloc de dormir, es barallen per les racions… S’intentava que hi hagués un bon ambient a bord, però la paciència de tots ja se n’havia anat en orris.”
En aquell moment, Marc Reig va prendre la decisió de tornar a Lampedusa perquè, segons que defensava i defensarà al judici, era el port més proper d’ençà que havia fet el primer rescat dels tres. En arribar, la guàrdia costanera italiana li va permetre de fondejar a 700 metres de la costa a causa del mal temps. Ara sí, el vaixell ja havia entrat en aigües territorials italianes. Van començar les primeres evacuacions d’embarassades i menors. També es va traslladar gent afectada per la sarna, però Itàlia no accedia a desembarcar la resta. Mentre se succeïen les evacuacions, la fiscalia d’Agrigent (Sicília) va obrir una investigació per segrest, però sense imputar ningú.
En paral·lel, la Comissió Europea, que es desentenia de qualsevol responsabilitat tot esgrimint que no tenia competències de rescat ni per a indicar quin port havia d’assumir-lo, provava de coordinar diferents països perquè es fessin càrrec dels emigrants de l’Open Arms. Diversos països es van oferir a acollir-los, però Salvini es negava que desembarquessin en un port de la seva jurisdicció. Havia convertit aquell rescat en una batalla personal i no volia cedir ara que tota Europa estava pendent d’ell.
El govern espanyol s’havia desentès del rescat dies abans i havia cedit tota la responsabilitat a Itàlia. Però la situació va saltar a esferes diplomàtiques i, atès l’immobilisme de Salvini, qui ni el primer ministre, Giuseppe Conte, podia fer entrar en raó, l’executiu de Pedro Sánchez va moure fitxa. Primer, va oferir el port d’Algesires i, més tard, el de Palma, que era a unes vuit hores de Lampedusa. Reig s’hi va negar argumentant que tenia un port a només 700 metres i que tornava a posar en risc la seguretat del vaixell si se n’anava d’allà: “Si llevava àncores i començava a navegar, no sabia què podia passar.”
Avisamos hace días, la desesperación tiene límites. Se lanzan al agua y los socorristas intentan pararlos.@EFEnoticias @AP @Reuters pic.twitter.com/G9ff0DEC90
— Oscar Camps (@campsoscar) August 18, 2019
Alguns emigrants van complir l’amenaça que havien fet a la tripulació i, a causa del sentiment de frustració i desesperació, van llançar-se a la mar per provar d’arribar nedant a la costa. Però la guàrdia costanera els va interceptar abans. La situació era de descontrol i a coberta es van viure diversos atacs de pànic. L’endemà, el fiscal Luigi Patronaggio, que havia obert una investigació per un presumpte segrest de persones, va visitar el vaixell i va quedar impressionat. Va descriure així el que va veure: “Una situació de gran malestar físic i psíquic, de profunda afectació psicològica, i d’altíssima tensió emocional que podia haver desencadenat reaccions difícils de controlar, de les quals, a més, l’intent d’arribar a l’illa nedant només era un preludi.” Immediatament, va dictaminar que el vaixell havia d’entrar a port. Cap ministre d’Interior no ho podria aturar.
“Buf, va ser un moment explosiu. No l’oblidaré mai a la vida. Ni jo ni els qui érem allà. Ens van agafar, ens van mantejar, ens vam abraçar… Va ser un festival. I vam cantar el ‘Bella Ciao’, que aquells dies es va convertir en un himne. Perquè aquells dies van ser una resistència”, recorda amb un somriure Marc Reig. Així es posava fi a un blocatge de vint-i-un dies pel qual Salvini haurà de respondre a partir del 4 de març.
Y por fin, después de 19 días cautivos en la cubierta de un barco, todas las personas a bordo pisarán tierra firme.
¡¡Boza!! pic.twitter.com/W2CCYtKIIA— Open Arms (@openarms_fund) August 20, 2019
Reig continua treballant de capità de l’Open Arms, i del port de Borriana estant, espera el dia que li toqui d’anar a declarar. Creu que la defensa de Salvini jugarà brut, escudant-se amb factors externs i esgrimint que va ser una decisió col·lectiva del govern i no únicament seva. Mentre no arribi el dia del judici, continuarà amb una tasca que destapa setmana rere setmana la vergonya d’Europa. “Si nosaltres no hi anem, sembla que no passi res. Trobar una barca al mig del Mediterrani és com trobar una agulla en un paller, però cada cop que sortim de missió, ens punxem. Hi ha moltes agulles, en aquest paller.”
