17.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.11.2025 - 21:50
La compareixença de Carlos Mazón al congrés espanyol d’ahir va ser per a mi un espectacle incòmode. Perquè, veient la duresa exagerada que alguns diputats han exhibit contra ell –fins i tot, directament, la mala educació–, no he pogut deixar de preguntar-me com és que no ho van fer, això, ara fa un any, quan Mazón encara tenia el poder i la capacitat de fer-nos mal. I si, d’alguna manera, ara no s’aprofitaven de nosaltres, els valencians, per mirar de lluir una posició teatral clarament descompensada en el temps i tapar així la seua tebiesa de mesos.
L’acarnissament que vam veure ahir em resulta xocant –i, si puc dir-ho així, sospitós– perquè arriba quan Mazón ja és un home acabat, un polític que no té gens de futur ni és cap amenaça. Hi ha diputats que ja fa anys que confonen el parlament amb un plató televisiu i es dediquen a l’espectacle i prou. Això ja és ben sabut. Però, mentre ho anava veient, no deixava de preguntar-me on era tota aquesta indignació fa dotze mesos. On era la urgència parlamentària i la fúria dels congressistes espanyols quan les víctimes encara estaven desfetes de dolor i els carrers de València anaven canviant, sota la pressió de la gent, el fang per la ràbia?
Em sap molt greu haver-ho de tornar a recordar, però els partits polítics de l’oposició valenciana, tots, van dubtar molt a donar suport a la primera manifestació, perquè la consideraven fora de lloc –Esquerra Republicana encara va anar més lluny i va dir que no tocava fer manifestacions, que els deixàssem fer a ells al senat, on, diguem-ho clar, ben poca cosa ha passat durant tot un any. I el PSOE –aquest mateix PSOE que ahir a les corts espanyoles va tenir la intervenció més agressiva– ara fa un any va proposar a les Corts Valencianes que el PP els digués un nom per a substituir Mazón, que ells votarien a favor del candidat del PP a la presidència i li aprovarien el pressupost en canvi de res. En canvi de res, atenció!
És evident que amb el pas del temps –a mesura que creixia la resistència exemplar del carrer i, sobretot, de les víctimes– els partits van anar canviant d’actitud, però quan més falta feien, on eren? Jo no recorde cap sessió del parlament espanyol tan abrandada contra el culpable de 229 morts. Per què durant un any no, i ara sí?
Aquest canvi d’actitud –d’aquella tebiesa calculada a l’agressivitat desmesurada d’ahir– tan sols me’l puc explicar per una raó: és fàcil de fer llenya de l’arbre caigut. Però això –més enllà de la indiscutible legitimitat de les crítiques– ho trobe políticament trist. Perquè una cosa és exigir les responsabilitats a qui les té quan les té –i Mazón les tenia, totes i ha de pagar– i una altra de ben diferent és rabejar-te en la crueltat verbal quan ja no perilles perquè t’enfrontes a un ninot.
Mazón ha de respondre davant la justícia, ara que ja hem aconseguit que dimitesca. Mazón mereix l’escrutini més estricte per la seua gestió criminal d’aquell 29 d’octubre. Però els valencians mereixíem que aquest escrutini hagués arribat quan ell encara podia fer alguna cosa, quan aquest home encara tenia la capacitat de decidir sobre vides i recursos. I no ara, quan ja no és sinó un joguet espatllat, una despulla política que el seu partit utilitza per rentar-se la cara davant l’opinió pública i per rentar la cara –cínicament– al seu còmplice i successor.
PS1. Sobre la compareixença, aquesta és la crònica a Madrid d’Esperança Camps: “La credibilitat de Mazón dins una motxilla. Crònica d’un interrogatori que ha empetitit encara més el president dimitit”. I podeu llegir també el recompte de les deu mentides que Mazón ha pronunciat en seu parlamentària, a càrrec de Laura Escartí i Oriol Bäbler.
PS2. Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador Franco. Els subscriptors de VilaWeb han rebut un correu en què els demanem que ens expliquen històries personals que puguen il·lustrar fins a quin punt era quotidiana i arbitrària la repressió. N’eixirà un article que formarà part d’un cicle que anirem publicant tota la setmana. Avui cinc professors de secundària expliquen a Ot Bou que l’ensenyament d’allò que va significar el franquisme arriba tard: “Tenim un problema amb els temaris”.
PS3. Nova bescollada al sector editorial en català. Una nova aplicació de caràcter retroactiu ha fet que la línia d’ajuts a la producció editorial en català haja estat revocada a 210 llibres de 57 editorials, dient que incompleixen l’obligatorietat de publicar el logotip d’ecosostenibilitat dins els llibres. Emma Granyer ens ho explica en aquest article.
PS4. Tots aquests continguts, que solament trobareu a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir obertament el nostre treball, sense murs de pagament. Però en necessitem més dels que som per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres i l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que penseu si podeu ser-ne subscriptors o, si més no, fer una donació única i sense cap més compromís.
