Dues elefantes a Barcelona i tres camells a Perpinyà

No sé si sabeu que divendres passat es va morir l’elefanta Susi, atracció del zoo de Barcelona durant més de vint anys. Diu el malentès que els elefants, quan es veuen a venir el final, s’aparten del ramat i van a la vora dels rius a acabar els seus dies; doncs encara que el mite fos cert, la Susi no hauria pogut apartar-se de més ramat que la seua única companya Bully, ni desplaçar-se gaire lluny dins dels límits del seu tancat. Amb una edat aproximada de cinquanta-cinc anys, les notícies de societat destaquen que havia superat de llarg l’esperança de vida mitjana de l’espècie, que se situa al voltant dels trenta-nou; per tant, l’animal va poder allargar una plàcida pròrroga de setze anys en el seu decorat d’attrezzo, a pensió completa, per al divertiment de petits i grans. No han tingut pas tanta sort altres paquiderms deixats a mercè dels depredadors, abatuts per bèsties salvatges com el rei emèrit dels espanyols.

De la Susi se sap que va néixer lliure a l’Àfrica, i s’ignora si la van capturar òrfena per obra dels furtius o ja amb la idea directa d’explotar-la en un circ. El cas és que tal dia va anar a parar a un parc-safari d’Alacant, i d’allà va passar de manera definitiva al zoo barceloní, l’any 2002. I valtros, què heu estat fent, des de llavors? Segurament la primera vegada que en vau tindre coneixement va ser el 2008, quan es va saber que la seua companya de recinte havia estat sacrificada i la Susi havia caigut en una depressió, el detonant de la campanya que la convertiria en un símbol de la lluita per a tancar o reformular els zoos tal com els coneixem. I valtros, què heu estat fent, des del 2008?

Si sou dels últims de la generació X, podem dir que mentre començàveu a dir papa i mama, i mentre us donaven les notes de l’EGB, i mentre entràveu al mercat laboral, i mentre teníeu fills i us arribaven a la universitat, la Susi continuava repetint un dia darrere l’altre en els seus captiveris llargs i successius. El seu destí com a animal d’entreteniment m’ha fet pensar en una imatge de fa dos dissabtes a la capital de Catalunya Nord, quan vaig topar accidentalment amb la cavalcada de Reis: entre tota la gentada, la xaranga, els tambors i el xumba-xumba d’una rua carnavalesca, les tres figures dels Reis balandrejaven ostentosament sobre el gep de sengles camells –dromedaris, ja ens entenem– reals, a més de reials. Tres animals del desert desfilant pel centre de Perpinyà en plena onada polar, guarnits, dòcils i atabalats, amb aquella maleïda cara de bonhomia que encara ens semblaria un somriure si els estiguessin matant.

La pregunta surt sola: què coi hi fan, tres camells a Perpinyà? Segurament el mateix que els vells elefants africans importats a Europa: servir d’exòtica fantasia per als reis de la creació. Com altres grans animals dels zoos de nova generació, és probable que fossin bèsties segrestades per costums d’uns altres temps, i que ara, neutralitzades i desnaturalitzades, ja seria impossible de reintroduir-les als seus hàbitats sense acabar de condemnar-les. Just el cas de la malaurada Susi, víctima consecutiva de les diferents naturaleses humanes, la dels hòmens salvatges i la dels civilitzats, la dels explotadors i la dels salvadors –i encara, pel que fa a aquests segons, de l’estira-i-arronsa entre defensors i detractors que li faria més bé zoo conegut que santuari per conèixer.

Al final, com a societat teòricament avançada, es tracta de saber què n’hem de fer, de tots els elefants que ja eren a l’habitació quan ens els vam trobar. Totes aquestes vides desgraciades, com les alleugem del nostre domini sabent que, per a fer-los bé, no podem deixar de dominar-les? Com les reciclem, quan ja no ens són útils per a utilitats obsoletes i no les volem matar? Amb el currículum que presenten, el gran guix de la població considera que exhibir-les en un zoo urbà o fer-les participar en saraus humans són sortides dignes, des del moment que no hem decidit de fer-ne filets. Si m’ho demanen a mi, sóc dels que pensen que continuar fent-les servir no té res de digne ni és el camí. Que socialment ja som prou a prop d’entendre que aquestes criatures no ens deuen res, i que toca deixar-les en pau d’una vegada. Que la presència humana ha de ser la mínima imprescindible per a garantir-ne el màxim benestar, ni que sigui com a reparació històrica per tots els seus semblants que hem sotmès i turmentat abans.

Hom dirà que aquestes criatures què se saben, de reparacions i filosofies morals, que ja les estem humanitzant. Deixem-nos estar de trampes: és als éssers humans, que ens correspon de teoritzar sobre els nostres actes, de sospesar si en aquest punt de la civilització els nostres capricis de dominació continuen essent inevitables. I si això no és difícil d’entendre pel que fa a les bèsties del desert o de la sabana africana, diguem-ho de passada, no ha de ser menys evident per a les autòctones. Permeteu-me una marrada per a fer uns quants amics, perquè qui sap quan tindré l’ocasió de tornar-hi: ara que començaran els Tres Tombs, per exemple, continuarem tolerant acríticament que centenars de cavalls, rucs i mules es portin a martiritzar a en pobles i ciutats sota el mandat de la tradició. Quadrúpeds sensibilíssims i socials que sotmetrem a l’estrès de crits, soroll, foc i explosions només perquè naltros ho valem i ells no. La mort fulminant d’un cavall a l’última Trobada Nacional a Barcelona va fer bullir durant un dia l’àgora cibernètica, però ja hi tornem a ser: no matant no n’hi ha prou, que semblem d’un altre segle.

Als qui hàgiu arribat fins aquí suposo que no cal que us expliquin això que segueix. Si, tal com està el món, dedicar un record a una elefanta de nom cursi pot semblar una futilesa, imagina’t amoïnar-se per altres grans mamífers de vida regalada, que una guerra haurien de passar. Però justament, tal com pinta el panorama, l’excusa de com està el món no pot esdevenir cap justificació per a deixar d’avançar socialment i abandonar-nos a la inhumanitat creixent i generalitzada. Ja s’entén que serà l’ocasió perfecta per a molts: aprofitar el nou ordre dels hòmens per a replegar-nos i mirar només per naltros, per a deixar enrere aquests excessos que ens havien fet arribar massa lluny en tantes causes justes. Parlo per mi però no sóc l’única: com a animalista feminista, antifeixista, independentista, catalana i etcètera, sé què ve ara i no tinc pas la idea de renunciar a cap lluita.