18.12.2025 - 21:40
Camí de la festa
Meritxell Martí (il·lustracions d’Anna Aparicio)
Flamboyant
La fascinació per la repetició tan pròpia de la infantesa, tan recomanable per a qualsevol edat, i tan reconfortant quan necessites seguretat i calma, és el gran encert d’aquest àlbum infantil de colors tardorencs i aventura al bosc. Resulta que la llebre fa anys i convida tots els seus amics a una festa. Els convidats són el castor, la granota, el talp, l’esquirol, la cuca de llum i el llobató, i es posen d’acord per fer-li un pastís entre tots. Però després caldrà travessar el bosc perquè el pastís arribi a bon port. I aquí comença aquesta aventura d’estructura repetitiva i tarannà cooperatiu. El camí de la festa serà ple d’obstacles i en cada ocasió un dels sis amics tindrà la solució per superar-lo. Es tracta d’un llibre joc amb un conte perfecte per llegir en veu alta i fer participar les criatures exclamant davant de cada contratemps: “Os pedrer! I ara com passarem!” Martí i Aparicio fan un tàndem rodó i aquest àlbum és dels que es llegeixen i rellegeixen estrafent veus, a tocar gairebé de la lectura dramatitzada, si tenim el dia inspirat.
La senyora A i el senyor Z
Teresa Duran (il·lustracions de Gustavo Roldán)
Kalandraka
La senyora A té al·lèrgia als colors, a tots, però sobretot al vermell, “que li fa venir febre, mal de panxa, cagarrines i esternuts”. El senyor Z és un pallasso, vull dir que es dedica a fer de pallasso, s’acaba de traslladar i ara serà veí de la senyora A. Ara penseu: com solen vestir els pallassos? I… de quin color tenen el nas? La tragèdia està servida. O la tragicomèdia, més aviat. Teresa Duran no necessita presentacions i amb la seva mestria i el seu sentit de l’humor ens explica una història de veïns en desavinença cromàtica que està molt ben il·lustrada, amb sornegueria i dinamisme, per Gustavo Roldán. Atureu-vos a cada doble pàgina i fixeu-vos en els colors, els que hi són i els que no. I pregunteu-vos, si convé, si sou senyores A o senyors Z…
La missió secreta de la Mercè
Cinta Arasa (il·lustracions de Jordi Vila Delclòs)
Animallibres
Aquesta novel·la ja és per a nois i noies més crescuts, i per a tots els adults que encara siguin capaços de llegir literatura infantil, i també pot ser llegida en veu alta, un trosset cada dia, just abans d’anar a dormir. Cinta Arasa ja sabem que beu sovint de Mercè Rodoreda per crear les seves ficcions, i si amb Paraules, flors i pólvora, el 2020 (premi de la crítica Serra d’Or 2021), ens narrà en forma novel·lada l’adolescència de l’autora, ara amb La missió secreta de la Mercè ens en novel·la la infantesa, la seva relació tan especial amb l’avi i el seu descobriment de la paraula i del món que l’envolta i que està a punt de canviar. No és una novel·la sobre Mercè Rodoreda en un sentit biogràfic i exhaustiu, sinó una aventura narrada a partir d’una sèrie de fets, trets i preocupacions de l’autora que van néixer i créixer durant la seva adolescència i que heretà del seu avi, com ara la preocupació per la llengua catalana: la Mercè des de ben joveneta ja sap que ens la volen arrabassar i ella desitja fer alguna cosa per canviar-ho.
El cel de l’aigua
Muriel Villanueva
Sembra Llibres
I Mercè Rodoreda inspira una altra novel·la, aquest cop per a adolescents, la que ha escrit Muriel Villanueva, escriptora tot terreny que torna a fer gala de la seva solvència narrativa i del seu control del ritme de l’acció per endinsar-nos en una història de dol durant les festes de Gràcia, amb la novel·la de La plaça del Diamant no solament com a excusa o com a rerefons, sinó que diria que fins i tot n’arriba a ser un personatge més. Els que ja heu llegit La plaça, la voldreu tornar a llegir, i els que no l’heu llegida, hi podreu anar amb les coordenades ben definides per gaudir-ne d’una manera més profunda i completa. El llibre es llegeix amb un cert desfici perquè tot i que té un fons força reflexiu, hi passen un munt de coses, perquè la primera quinzena d’agost al barri de Gràcia tots sabem que és ben plena de vida. Us reconfortarà llegir-la també perquè és un cant a la vida en comunitat.
Coreografies animals
Núria Solsona
Zahorí Books
Aquest llibre no sabreu on guardar-lo, les seves dimensions són atípiques, com ho és tot ell: 15 cm d’amplada per 40 de llargada. Però és que no l’haureu de guardar enlloc, el voldreu tenir a l’abast per gaudir de tot el seu desplegament d’il·lustracions, dades i pàgines. Núria Solsona s’ha fixat en com es belluguen mitja dotzena d’espècies animals i n’ha tret sis coreografies que ha volgut il·lustrar i documentar. Hi trobareu els vols acrobàtics dels estornells, les rotacions de les sardines, la xarxa en què es belluguen les formigues, el moviment en cadena dels pingüins, el vol en formació de les oques i el ball vibrant de les abelles. Solsona ha fet una àrdua tasca de recollir informació i imatges per bastir un àlbum de no-ficció per a tots els públics de factura impecable. És clar que vivim en l’època daurada d’aquest gènere i que Núria Solsona és una autora en estat de gràcia que sap treure partit dels seus dots artístics per satisfer-nos una curiositat infinita que amb llibres com aquest creix en tots dos sentits: s’omple i alhora demana més. Tant de bo l’any que ve Solsona ens regali una altra joia que ara ni tan sols podem imaginar.
Mala olor
Nadia Hafid
Finestres
El talent gràfic català és de primer nivell i Nadia Hafid és una de les nostres autores de còmic més compromeses i inspirades. Si només ens fixem en el seu traç pulcre, fi i arrodonit i la seva tria tan acotada i personal de la paleta de colors, ja la identifiquem i alhora som conscients que estem davant de l’obra d’una autora que té les coses clares i reflexiona abans de crear, sense que això li resti ni una engruna d’inspiració. Els seus còmics, però, no excel·leixen només per la part gràfica, sinó que posen damunt de la taula, o més aviat dins de la vinyeta, tot de temes de rigorosa actualitat que cada cop ens han de preocupar més, com ara la discriminació racial, que en el cas de Mala olor Hafid trasllada al món laboral. Llegir còmic és llegir tres llenguatges i demana una lectura pausada i atenta a la imatge, al text i a la seqüència, i l’obra de Hafid a més demana de tornar-hi i fixar-se en les formes, els colors i la construcció i desconstrucció d’uns prejudicis que regeixen més del que ens pensem avui dia el món laboral, el dels adults que sovint som insuportablement alliçonadors amb els petits, sense ser conscients que són els fets i no les paraules els que els ensenyen i els eduquen.
Memòria dibuixada
Roser Rius
L’Avenç
Roser Rius és il·lustradora i escriptora de literatura infantil. També és la germana de Maria Rius. Però té més facetes i avui ens centrarem en la seva importantíssima faceta política: l’11 d’octubre de 1974, a 27 anys, ella era militant de la Lliga Comunista Revolucionària, i va ser arrestada a Madrid i víctima de les tortures de la policia secreta franquista. Rius va ingressar a la presó de Yeserías i allà dins es va fer un tip d’escriure i dibuixar tot el veia i vivia, i més de cinquanta anys després ho podem llegir degudament editat i explicat per ella mateixa en aquesta Memòria dibuixada que en un format també poc habitual ens arriba a les mans per remoure’ns no solament pel que explica sinó també per com ho narra i ho traça. Rius ens parla des de l’actualitat per acabar de fer-nos proper i entenedor el seu relat, les seves memòries de la presó, i el resultat és una memòria de tres tons que surten de la mateixa veu, la d’una autora que espero que sigui més llegida i admirada, perquè explica la nostra història recent amb una primera persona honesta i gens sorollosa, des del lloc dels fets i amb el pòsit del temps, per fer-nos conscients d’una repressió que no és solament el nostre passat, també és present a les presons.
La intrusa
Irene Pujadas
L’Altra
Per mi aquesta és la novel·la de l’any. Ja us en vaig parlar quan va sortir, ara fa deu mesos, de manera que ara no em repetiré. Només diré que el pas del temps, encara que no arribi a l’any, va confirmant el talent de Pujadas i que espero que la seva prosa àcida, corrosiva, lúcida i irònica arribi ben lluny i sedueixi lectors d’arreu, com sé que ho va fer fa uns dies a la fira del llibre de Guadalajara. Llegir Pujadas és llegir una veu diferent de veritat, ja des del seu primer llibre, Els desperfectes (2021), amb el qual ens va enlluernar amb aquest seu sentit de l’humor àcid i desconcertant que ens fa torçar la rialla perquè en realitat no ha vingut a fer-nos riure. L’any passat li van publicar un conte a The New Yorker i no és una fita fàcil.
En carn i ossos
Núria Cadenes
Ara Llibres
Em sembla que Núria Cadenes no necessita presentacions, aquí. Fa poc que ha guanyat el premi Proa de novel·la amb Qui salva una vida (Proa), però aquest any també ha publicat un recull de contes amb la pulsió d’oralitat que caracteritza tot el que escriu. “Núria Cadenes té un do. Bé, molts, però en destacarem un que és força visible –impressiona– en aquesta última obra seua: tria i modela el llenguatge fins que esdevé –amb naturalitat– l’estil mateix de cada peça”, va escriure el seu editor, Joan Carles Girbés, per presentar-ne un dels contes, el que dedica a la tragèdia de la dana i que podeu llegir, per fer-ne un tast abans de córrer a la llibreria, al portal de contes de Paper de vidre (on tenim la sort de publicar contes en català setmanalment des del 2014, amb Guillem Miralles).
Soc fan
Sheena Patel (traducció d’Elena Ordeig)
Jande
Us vaig parlar d’aquest llibre just abans de les vacances estivals i vaig aprofitar per fer-vos una sèrie de recomanacions de lectures per a l’estiu que algú va voler desacreditar titllant-les d’ideològiques perquè només recomanava obres escrites per dones. Segles i segles de llegir homes i només homes sense tenir dret a rèplica, segles i segles no solament d’escriptores silenciades, sinó de dones que no van poder dedicar-se a escriure perquè tot els ho impedia, i quan decideixes reivindicar la literatura escrita per dones per donar-hi valor, hi ha qui ho interpreta com un intent de desprestigiar la literatura escrita per homes. Tots els llibres que recomano escrits per dones són bons llibres, no bons llibres de dones. També llegeixo autors, i en recomano (aquí una, dues i tres obres d’autors catalans que he recomanat i també us tornaria a recomanar ara), però tinc clar, a aquestes altures de la vida, que si vols que passin coses, les has de provocar o com a mínim acompanyar, i no pas seure a esperar els canvis de braços plegats.*
Justícia poètica
Ivette Nadal
Pòrtic
La cantautora i poeta Ivette Nadal sap perfectament que perquè passin coses t’has de bellugar i el seu darrer llibre és un moviment molt respectable, rumiat i valent d’explicar tot el que ha hagut de viure i patir per ser dona i voler dedicar-se a la poesia i la música, un entorn preeminentment masculí si et despistes. Dic “si et despistes” perquè potser algú em sortirà amb el ciri trencat, ara: però si hi ha moltes dones poetes que fan recitals, ara! Sí, ara les veiem més, però els llocs de poder i de decisió –i fins i tot en un camp tan “eteri” com el poètic hi ha posicions de poder– continuen dominats per actituds i maneres de fer masculines. Ivette Nadal se’ns sincera i alhora fa balanç i fa net, i mentre ho fa, mentre la llegim, provoca una col·lecció de reaccions, personals i intransferibles, que et fan sacsejar, enrabiar i revoltar, en un primer moment, i després t’assalta un immens sentiment d’agraïment cap a l’autora i la seva agosarada sinceritat.
Un nosaltres sense estat
Yásnaya Elena Aguilar Gil (traducció de Pere Comellas)
Raig Verd
Acabo amb un llibre que si em soleu llegir ja us deu sonar. Yásnaya Elena Aguilar Gil per mi ha estat un far, aquest any. Primer la vaig llegir i fa poc vaig tenir la sort de conèixer-la i compartir una estona amb ella. La vaig veure en acció, amb els nois i noies del Casal d’Infants del Raval a qui faig sessions de promoció lectora: la vam tenir de convidada un dia de novembre i vam parlar de diversitat lingüística, de drets lingüístics, de la diferència entre llengua minoritària i llengua minoritzada, vam compartir paraules en les nostres llengües maternes, n’hi havia més de sis de diferents a l’aula, i els nois i noies li van regalar paraules en urdú, bengalí, tagal…, escrites en uns paperets que la Yásnaya va dir que guardaria sempre, visiblement emocionada. La Yásnaya, com totes les altres autores de qui he comentat llibres en aquest llarg article que serà l’últim del 2025, també és de les que saben que els canvis vénen quan hi ha moviment. Us desitjo, doncs, un 2026 ben llegit i prou mogut.
* L’actualitat em dona la raó. S’acaben d’anunciar les novel·les finalistes de dos premis a obra publicada (el jurat sap qui n’és l’autor, no hi ha pseudònim ni plica tancada), el premi Òmnium a la millor novel·la i el premi Finestres de narrativa. A l’Òmnium, de 10 nominades, només 2 són escrites per dones; al Finestres, de 10 nominades, només 3 són escrites per dones.
