16.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 17.11.2025 - 09:53
Dos anys. El 16 de novembre de 2023, ara fa dos anys, Pedro Sánchez aconseguia allò que semblava impossible: sumar 179 vots a favor seu i mantenir-se a la Moncloa, comptant amb el suport, fins i tot, d’un Carles Puigdemont encara exiliat que ell havia promès a la campanya electoral que tancaria a la presó.
Després d’aquell miracle inesperat, Sánchez es va presentar com el supervivent de la socialdemocràcia europea, com l’home capaç de bastir acords impossibles fins el dia abans, com el domador de l’extrema dreta creixent i l’arquitecte d’una nova Espanya progressista i fins i tot plurinacional que es podia permetre el luxe de signar documents tan avançats com l’acord de Brussel·les –segurament perquè ell ja sabia aleshores que no pensava complir res d’allò que signava. Però dos anys després aquella èpica que repetien entusiasmats els diaris de la seua corda s’ha convertit en una farsa tràgica en què el protagonista fa la sensació que ja no sap ni quin paper interpreta.
La imatge actual de Sánchez és la d’un funàmbul que ha perdut el sentit de l’equilibri, però que, per inèrcia o per pànic al buit, continua caminant per la corda fluixa –allà dalt– sense saber molt bé què ha de fer per acabar el número i no morir en l’intent. Cada pas que fa és més insegur que l’anterior. Cada gest, més crispat, més desesperat, menys serè. Cada “ui!” del públic és més sentit perquè es percep millor la tragèdia. Aquell funambulisme que abans era vist com un insòlit exemple de virtuosisme polític ara ja no pot dissimular que és pura i simple supervivència animal. Ànsia personal i prou.
I per això la seua capacitat per a negar la realitat –i la de l’enorme aparell de propaganda, públic i privat que els seus reguen generosament amb els diners de tots– ha assolit cotes patològiques. Un exemple recent: celebrar la setmana passada a so de bombo i platerets –com si fos una victòria agònica en una final de la copa del món– que Junts s’abstinga en una votació sobre les nuclears és com celebrar que el creditor no t’execute l’embargament i et faça fora de casa l’endemà.
Al carrer Ferraz de Madrid, la seu del PSOE, segons que m’expliquen, les converses sobre el “després” ja han substituït qualsevol discussió sobre l’hipotètic projecte polític que haurien de cuinar i fer executar a tota marxa. I això és fins a un cert punt lògic si tenim en compte que de projecte no n’hi ha, però –convindreu això amb mi, espere– alhora és ben lamentable. Al PSOE ja només hi ha tàctica, només hi ha resistència, només es tracta de sobreviure un cap de setmana més.
I de sobreviure acorralat per tots els cantons. Perquè ell va fent enfadar l’un darrere l’altre tots els qui li van donar suport ara fa dos anys: ara Junts, ara Podem, ara Esquerra, ara fins i tot Sumar… Però també perquè la corrupció l’acaça cada dia més i de més a prop. Ábalos, Koldo García, Begoña Gómez, el seu germà, el fiscal general de l’estat, i sobretot Santos Cerdán, la seua mà dreta, peça clau dels acords d’investidura.
Acorralat, per tant, i sense fitxes per a moure, Sánchez ha perfeccionat l’art de confondre moviment amb avanç. S’agita molt, però no va enlloc. Braceja molt, però sense intenció. Fa veure que accelera, però no es mou d’allà on és. Cada dia maquina una nova batalla cultural, un nou enemic, una nova cortina de fum, un espectacle mediàtic. Qualsevol cosa excepte governar, prendre decisions efectives, fer que passen coses, marcar un rumb de futur. Tot excepte reconèixer que aquesta legislatura espanyola ja fa temps que és un cadàver institucional sense sentit.
I el fet més greu de tot plegat –no per a ell, sinó per a nosaltres– és el cost d’oportunitat. Mentre Sánchez dedica tota l’energia a sobreviure, els problemes reals dels països que encara donem voltes dins aquest desastrós estat espanyol s’enquisten i es compliquen. L’habitatge s’ha convertit de manera indecent en un luxe prohibitiu. La inflació continua ofegant la població. La justícia continua essent una vergonya democràtica que provoca reaccions irades. I l’extrema dreta creix i creix alimentant-se precisament del buit de projecte, de la manca de respostes reals als problemes reals i de la percepció –ben difícil de discutir– que aquests personatges només són allà per a cobrar i viure demà.
De manera que, dos anys després d’aquella investidura tan sorprenent, Sánchez s’ha convertit en el perfecte exemple del polític que ha oblidat per a què volia el poder –si és que mai ho ha sabut, això. I ara solament li resta aferrar-se a la Moncloa com el nàufrag s’aferra a la fusta, sense rumb ni destinació fixada, sols esperant que el corrent el porte a algun lloc habitable abans que les forces l’abandonen definitivament o abans l’aigua no es torne un entorn massa difícil per a ell. Diuen els qui el coneixen que el seu somni és ser comissari europeu i prolongar a Brussel·les la bona vida que porta a Madrid, però ell sap que això dependrà molt de com caiga.
I la tragèdia no és que ell caiga –això és inevitable, ja, tan sols cosa de temps–, sinó tot el temps perdut per tots amb ell, totes les oportunitats malbaratades per culpa seua, tot el desgast institucional acumulat mentre ell juga a ser el president d’un govern que fa temps que únicament existeix en la seua imaginació. Bé, en la seua imaginació i en la por cerval dels seus socis que darrere seu encara vinga una cosa pitjor –una por especialment irracional i absurda en el cas de Junts i d’ERC.
PS1. Com sabeu, l’intent de cancel·lació de la presentació a Silla d’Els morts de Mazón, d’Esperança Camps, ha acabat bé, gràcies a la pressió ciutadana contra l’ajuntament de la localitat. Finalment, es farà el dia 10 de desembre i això deixa via lliure a la celebració de la Setmana de les Lletres Valencianes, aquesta mateixa setmana, en què prendran part Vicent Flor i Martí Domínguez. VilaWeb vol donar les gràcies a tothom que s’ha mobilitzat per aquest cas, però d’una manera molt especial a ells dos, que van refusar de participar en la setmana si no es resolia la situació. Ha estat un gest de dignitat seua i de l’Editorial Afers que ens ha commogut.
PS2. Ara fa quaranta anys, Josep Guia publicava un dels llibres més influents en la història de l’independentisme català: És mot senzill: digueu-li Catalunya. Més enllà de la proposta de noms, Guia proposava un projecte coherent per a l’alliberament nacional del nostre país, del centre a la perifèria. Aleshores era impossible de preveure tot allò que vindria després i fins a quin punt l’independentisme canviaria el país. Per això ara Andreu Barnils li ha fet aquesta entrevista: “Em mantinc en la tesi: dels Països Catalans n’acabarem dient Catalunya”.
PS3. La tensió al Carib ha augmentat sobtadament i cada volta són més clars els senyals que els Estats Units planegen una invasió de Veneçuela. Un equip del Washington Post encapçalat per Dan Lamothe ha treballat durant setmanes per esbrinar què hi ha de cert i ens ofereixen aquest article tan documentat: “El govern Trump és a punt d’atacar Veneçuela?”.
PS4. Avui comença al jutjat d’Elda un procediment històric en què seu al banc dels acusats el ministre franquista Rodolfo Martín Villa i el policia militar Daniel Aroca del Rey, acusats de l’assassinat de Teófilo del Valle, en el context de les vagues del calçat que es van fer en la comarca del Vinalopó. Esperança Camps ens explica en aquest article el context d’aquest judici extraordinari.
