Dones pioneres i heroïnes de la música electrònica

No volien tocar música d'homes blancs compositors morts, tenien uns altres sons al cap · Amb l'electrònica i la informàtica van obrir camins revolucionaris per a l'art i la seva llibertat de dones

VilaWeb
Maryanne Amacher al documentari 'Sisters with transistors' (fotografia: Peggy Wells).
Xavier Montanyà
26.12.2021 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al Festival Inèdit passat es va projectar el documentari Sisters with transistors (2020), de Lisa Rovner, un homenatge a les artistes, avui pràcticament desconegudes, que van revolucionar el món de la música tot experimentant i creant sons amb eines electròniques i informàtiques. És un dels documentaris musicals més interessants i reveladors que s’han estrenat ací recentment. Si no el vau poder veure aleshores, val la pena de cercar-lo per internet. Podeu veure’n el vídeo promocional.

Clara Rockmore, 1928 (font: ‘Sisters with transistors’).

El film, narrat per la gran artista d’avantguarda Laurie Anderson, un aval immillorable, fa un homenatge impactant i tendre a aquelles artistes pioneres, com ella mateixa, que van treballar gairebé en solitari, contra corrent, per obrir nous camins a la creació musical i l’art modern. “Aquesta és la història de les dones que sentien música al cap, sons radicals on abans tan sols hi havia silenci. I de somnis que la tecnologia fa realitat”, anuncia Laurie Anderson al començament del film.

Molts aspectes de la història general de les dones han estat silenciats i encara s’han d’escriure i conèixer. La història de les dones és la de trencar aquest silenci. Un aspecte desconegut que cal reivindicar és el seu rol en l’origen de la música electrònica i experimental, que aquest documentari ens revela. I, alhora, el rol de la tecnologia en l’alliberament de l’art i de la dona. Perquè la tecnologia, per a elles, ajudava a destruir i saltar-se les estructures de poder.

L’atracció femenina per la música electrònica

Per això, de sempre, les dones han sentit una atracció natural per la música electrònica. Perquè els va permetre de saltar-se totes les barreres patriarcals que hi havia en el món de la música: les discogràfiques, les ràdios, les sales de concerts, els promotors. Fent música electrònica podien presentar-la directament al públic. Així assolien una immensa llibertat per a crear i expressar-se. Elles mateixes podien fer-ho tot. Eren compositores, artistes i intèrprets. Tenien el control absolut de la seva obra.

Laurie Spiegel, 1986 (font: ‘Sisters with transistors’).

Una de les artistes, Laurie Spiegel, diu: “A nosaltres, les dones, ens atreia especialment la música electrònica quan la possibilitat que una dona compongués era molt controvertida. L’electrònica ens permetia de fer música que podien escoltar els altres sense haver-nos de sotmetre a ser preses seriosament per l’establishment masculí dominant.” Una de les composicions de Spiegel és l’obertura del Golden Record, el disc que va acompanyar els dos Voyager en el viatge a través del sistema solar i cap al més enllà interestel·lar el 1977.

Les protagonistes van de la matemàtica i compositora britànica Delia Derbyshire i l’enginyera de so de la BBC Daphne Oram, a les artistes que van triomfar els anys setanta com Laurie Spiegel i Suzanne Ciani, la primera dona que va compondre per una gran pel·lícula de Hollywood, The Incredible Shrinking Woman (1981), dirigida per Joel Schumacher. També hi apareixen la pionera de la música experimental Clara Rockmore, Bebe Barron, Pauline Oliveros, Maryanne Amacher i Eliane Radigue.

La matemàtica Delia Derbyshire, 1963 (font: ‘Sisters with transistors’).

El tòpic i la incultura ens havien fet pensar que el món de la música electrònica era majoritàriament masculí, però res més lluny de la realitat. Tant pel concepte i l’ànsia d’experimentació com per la sorprenent bellesa i potència de les seves creacions, aquest documentari mostra casos de veritables pioneres i visionàries. Dones molt deslligades les unes de les altres que, de diferents països estant i al llarg de molts anys, van anar extraient de les màquines els sons que duien al cervell. Van inventar-ne uns que fins aleshores no existien, tot tocant l’aire com si els dits fossin ales de papallona i volguessin extreure’n la melodia dels seus somnis, la música innovadora i inquietant de les seves ànimes.

L’avantguarda femenina de l’avantguarda musical

Aquelles artistes foren l’avantguarda de l’avantguarda musical, eren úniques, amb un sentit del feminisme i de la creació artística que les dotava d’una força especial insòlita, que anys després va sorprendre i enamorar el món de la música. El documentari de Lisa Rovner explica una història pràcticament desconeguda pel gran públic afeccionat a la música, i per mitjà de les veus de les protagonistes s’endinsa en les arrels ideològiques i estètiques d’aquelles creadores excepcionals. N’explora els motius personals per a dedicar-se en cos i ànima a donar forma i vida real als sons que no existien.

Fermes i tenaces, incansables i lliures, aquelles artistes van treballar molts anys en solitud per a expressar-se amb sons, experiències o sensacions que, fins aleshores, ni elles ni ningú no havia aconseguit de crear. No volien dedicar-se a seguir el rastre dels compositors anteriors, la major part homes blancs morts, volien escoltar i oferir a la humanitat la música que duien a dins. Volien experimentar amb l’electrònica i la informàtica per il·luminar un nou món musical que, sense dubte, ha obert molts camins a la creació musical i a la percepció contemporània de la realitat mitjançant l’art.

La manera d’escoltar marca el desenvolupament de la cultura

Daphne Ophram, 1949 (font: ‘Sisters with transistors’).

Eren les mares d’una música que naixia inspirada per una sensibilitat d’esperit i una percepció molt profunda de la realitat que pugnava per sortir a la llum. Quina música podria expressar, per exemple, la distància, la por o la calor del desert? Era una nova forma d’expressió artística que brollava misteriosament de l’escletxa o la intersecció que hi deu haver entre la ciència, la vida i el so. Era, es diu al documentari, com aprendre un idioma nou tallant-se la llengua.

La tecnologia electrònica i informàtica, a les seves mans, va ser una eina per alliberar la música i, alhora, per alliberar-se elles mateixes com a dones i creadors en un món dominat pel patriarcat i el masclisme. Una manera d’obrir-se a nous horitzons, de trencar les barreres i les fronteres que empresonaven el so i les seves ànimes de dones i artistes.

Aquelles dones van convergir en la música electrònica per diferents camins. Algunes tenien una formació musical acadèmica, però unes altres provenien de l’enginyeria o les matemàtiques. Totes es van obrir camí entre l’art i la ciència, i també van ser pioneres en l’alliberament personal i feminista. Pauline Oliveros, per exemple, integrant de la San Francsico Tape Music Centre, va ser una de les primeres lesbianes que ho van declarar públicament, i Wendy Carlos, que va contribuir a desenvolupar el sintetitzador Moog, va ser un pioner de la lluita transgènere.

En el film, una d’aquestes dones pioneres, precisament Pauline Oliveros, diu: “En el món de la música, ha de canviar la percepció general perquè s’ensenyi la música feta per dones de la mateixa manera que per homes i per persones de tots colors. Això originaria grans canvis. Escoltar és la base de la creativitat en la cultura. La manera d’escoltar d’una comunitat és allò que en crea la cultura.”

Pauline Oliveros, 1959 (font: ‘Sisters with transistors’).

La compositora francesa Eliane Radigue (1932) va descobrir la música electrònica en un programa de ràdio dels anys cinquanta. Poc després, va començar a aprendre’n amb Pierre Schaeffer i Pierre Henry, fundadors de “Musique concrète”. En les obres, fa servir el feedback, els bucles de cintes i el sintetitzador modular ARP 2500. Les seves composicions inquietants expressen profundes reflexions sobre el so i l’acte d’escoltar.

Com gairebé totes, Radigue ha combatut la incomprensió i la solitud durant tota la vida. Després de molts anys de carrera contra corrent, l’artista conclou en una entrevista pel film, l’any 2018, a vuitanta-sis anys: “Si no dediquem certa qualitat, certa atenció i certa obertura mental, no escoltarem res… Va ser meravellós treballar amb músics. Ara hi ha músics que accepten de tocar la meva música, però fa trenta anys o quaranta era impossible. M’encanta que s’apreciï aquesta música perquè hi va haver dies que pensava que era boja. Per primera vegada a la vida escolto de debò la música que sempre he somniat.”

Laurie Anderson i el film Heart of a dog

Sisters with transistors és avalat per Laurie Anderson, una de les artistes més sòlides, innovadores i revolucionàries de les avantguardes de tots els temps. Si les pioneres de la música electrònica que la van precedir alliberaven els sons cap a espais i mons desconeguts, ella empra la música, les màquines, la imatge, el dibuix, el cos i les idees per donar forma –o deformar– i exposar –o impulsar– les seves inquietuds en un univers multimèdia.

Laurie Anderson (Illinois, 1947) és una llegenda viva de les avantguardes artístiques de Nova York. Ella mateixa es considera eminentment una narradora que explora i inquireix el món a través de la música, l’art, la performance, el teatre i les instal·lacions. També és una pionera de la música electrònica, del videoart i la manipulació digital de la imatge i el so. Innovadora radical i visionària, el seu pensament i obra han estat de fa dècades un dels fars que, de Nova York estant, orienten i fan avançar el món de l’art i el pensament cultural contemporani. Ha col·laborat amb grans artistes com ara Brian Eno, William Burroughs (“Language is a virus”), Philip Glass, Peter Gabriel i, evidentment, amb Lou Reed, el seu marit i amor de tota una vida, mort l’any 2013.

Cartell del film ‘Heart of a dog’.

En aquest article no em puc estar de recomanar el seu film Heart of a dog (2015), presentat a la Mostra de Cinema de Venècia. És una bella i poètica reflexió introspectiva sobre la mort, l’amor i el llenguatge, sigui escrit, visual, musical o parlat. El film és escrit, dirigit i musicat per ella mateixa, que també ha intervingut en la fotografia i el disseny. La seva veu de narradora enamora i hipnotitza durant setanta-cinc minuts de poesia, records, preguntes i reflexions sobre la vida i la mort.

És una obra primerament motivada per la mort de la seva gossa Lolabelle, que ella i el difunt Lou Reed s’estimaven com un membre més de la família. De la interacció entre ella i la gossa, Anderson aprofundeix en l’essència de la vida i la relació amb el món i els altres. És com un lament sentit per la pèrdua, l’absència, una profunda i poètica reflexió vital, política i filosòfica sobre l’extinció de la vida i la desaparició dels éssers estimats. L’artista explora dins seu, se sorprèn i analitza records del seu passat més íntim, de la infantesa, de la mare i els germans, i de més esdeveniments destacats de la seva existència.

Hi ha imatges familiars filmades en súper-8 i manipulades, seqüències d’avui, del seu entorn vital i urbà, dibuixos i animacions, fotografia, música i, sobretot, el magnetisme i l’escalf de la seva veu lúcida i valenta. El temps i la identitat, el somni i l’amor són els eixos principals sobre els quals es construeix aquesta esplèndida instal·lació poètica en format d’obra fílmica. La seva gossa Lolabelle, els animals, els seus germans bessons, la mare, la natura, l’espai, el temps i la música són protagonistes d’aquesta profunda reflexió sobre l’existència i el dol que acaba meditant sobre on anem després de morir-nos. Què ens ofereix el nostre pas pel Bardo, un espai descrit al Llibre Tibetà dels Morts, una obra que esbossa com dirigir el procés de morir-se, com ajudar als que es moren amb una descripció detallada de l’estat després de la mort. Al final, apareix un rètol: “Dedicat a l’esperit magnificent del meu marit, Lou Reed (1942-2013).”

Fotograma del film ‘Heart of a dog’, de Laurie Anderson, en què apareix la gossa Lolabelle.

Pocs dies després que es morís, ella va publicar una carta de comiat al diari The East Hampton Star. La tradueixo íntegra, atès que té molt a veure amb les inquietuds i sensacions que inunden el relat de Heart of a dog.

“Quina tardor tan meravellosa! Tot lluent i daurat, i tota aquesta increïble llum suau. L’aigua, envoltant-nos.

Lou i jo passàvem temps ací, durant aquests darrers anys, i encara que som gent de ciutat, aquesta és la nostra llar espiritual.

La setmana passada vaig prometre a Lou que el trauria de l’hospital i tornaríem a casa a Springs. I ho vam aconseguir!

Lou era un mestre de taitxí i va passar els seus últims dies ací, feliç, enlluernat per la bellesa, el poder i la dolçor de la natura. Es va morir diumenge al matí mirant els arbres i fent la famosa posició 21 del taitxí únicament amb les seves mans de músic, movent-se a l’aire.

Lou era un príncep i un guerrer, i sé que les seves cançons sobre el dolor i la bellesa al món ompliran moltes persones amb l’alegria extraordinària de viure que ell va tenir durant la seva vida. Llarga vida a la bellesa que davalla i perdura i que s’endinsa en tots nosaltres.

Laurie Anderson.

La seva amant esposa i eterna amiga.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes