No sé si ho recordeu, però fa uns quants anys, quan TV3 encara era la nostra i trobàvem en el gran gruix de la programació una qualitat que no es venia a canvi d’entreteniment buit, van emetre un programa anomenat En camp contrari que presentava Pere Escobar. En aquella època, juraria que era l’any 2002, jo era adolescent i aquell contingut em va marcar; tant és així que, sovint, em torna a la memòria aquell programa, i de fet, avui vinc a dibuixar una proposta que barreja el que podria ser una nova versió d’En camp contrari, sumant-hi l’aspecte del gènere. Abans que penseu que barrejo naps amb cols (perquè sí, vinc a barrejar l’entrenament de força i la massa muscular amb el ganxet o el cosir), vull defensar que en l’àmbit gastronòmic els naps i les cols barrejats en un plat no són pas una mala menja i que, a vegades, mesclar temes o conceptes aparentment allunyats no és tan mala idea. Però abans de desgranar la proposta d’aquest nou format televisiu que dins el meu cap té sentit, permeteu-me recordar-vos de què anava En camp contrari, un programa que, a primera vista, podia semblar un aiguabarreig, perquè s’hi tractaven assumptes que tant tenien a veure amb l’oci dels joves com amb l’eutanàsia, la vida rural i la urbana, els jueus i els musulmans, la immigració, l’aigua de l’Ebre o el Barça-Madrid. I justament aquesta era la gràcia que ja anunciava el títol: no es tractava d’enfrontar res ni ningú, sinó de fer que dues persones amb actituds o credos ben diferents es posessin l’un al lloc de l’altre: l’ateu, en un monestir; o una dona que havia abandonat el seu barri perquè s’havia omplert de magrebins, a casa d’uns marroquins, per exemple. I en acabat, al plató, Pere Escobar feia un debat (oh, aquells temps on no tot era tertuliejar amb presses i superficialitats, sinó que es podia argumentar pausadament!) sobre els neguits que havia causat el programa.

I ara sí, anem al gra. He titulat aquest article “Dones a aixecar pesos, homes a fer ganxet” perquè és bastant il·lustratiu del nou programa que imagino. I d’on em ve aquesta dèria que ara us faig llegir? Doncs fa uns anys que faig esport, però ni running, ni piscina, ni aeròbic, ni dansa: entrenament de força, halterofília, pes, duresa, massa muscular. Una de les millors decisions que he pres a la meva vida. Us asseguro que és un veritable ansiolític, un camí directe cap a la dopamina i, en conseqüència, cap a l’autoestima. I aquesta és l’espurna que fa néixer l’article d’avui: per què tan poques dones fan exercici de força, per què històricament només hi hem vist homes, aixecant ferros pesants als gimnasos mentre nosaltres fèiem exercicis de saltironets enfundades dins de mallots acolorits i més arrapats que una segona pell? La resposta és: patriarcat. La ciència ha demostrat que les dones que entrenen la força viuen més; si entrenen entre una hora i dues la setmana, tenen un 29% menys de risc de morir per causes físiques que no pas les que no es mouen. I encara hi ha més: dedicant-hi menys estona, obtenen millors resultats físics que els homes. I això no obstant, que poques que són, les dones que practiquen esports de força. No és que no ho vulguin, és que no tenen el temps. O potser no ho volen, perquè no n’han tingut referents. Són molts més els homes que, malgrat ser pares de família, rasquen hores per anar a fer esport que no pas elles, que en la majoria de casos es queden a casa ocupant-se de totes les tasques domèstiques. Està absolutament comprovat que, sempre, però especialment en postpart i en etapa de menopausa, al cos de les dones li cal l’esport, i si pot ser anaeròbic, millor, perquè millora la salut òssia, la mental, perquè prevé de lesionar-nos, i quin poc espai, i poc permís, que ens ha deixat la societat per a prioritzar-nos, també, en aquest aspecte. I ara remugareu els clàssics criticadors del meu feminisme, però sí, entrenar la força és un acte feminista que desafia el patriarcat, que històricament ens ha limitat en aquest sentit i ha promogut estereotips de belleses que reclamaven cossos femenins ultraprims i dèbils (perquè una dona massa musculada, de sempre, ha estat percebuda com un homenot), en comptes de funcionals i forts. Aixecar pesos és, doncs, ocupar espais masculinitzats i tornar a ser propietàries de la nostra anatomia corporal.

I d’aquí que consideri que seria meravellós un format televisiu que copiés el nom d’En camp contrari, però en aquesta ocasió convidant les dones a fer aquelles activitats sovint masculinitzades, i als homes, a fer les activitats sovint feminitzades. Sincerament, crec que seria un gran exercici d’empatia entre gèneres, de posar-nos cadascú a l’altra banda per entendre que el refotut masclisme i que els dictats patriarcals ens han robat massa coses interessants a ambdós gèneres. Fa temps que repeteixo aquest discurs: a les dones, se’ns ha pres el dret d’enfadar-nos, de deixar sortir la ira, la ràbia (acusades de boges, de desequilibrades) i als homes us han robat el dret de deixar anar enfora l’empatia, la tendresa, la cura, la delicadesa i tantes altres emocions i comportaments que si dúieu a terme us convertien en víctimes de burles o d’insults com ara “efeminats” o “marietes”.

Així, doncs, imagineu-vos aquest nou En camp contrari en què podríem veure homes fent ganxet o cosint, beneficiant-se de tot allò de què s’han beneficiat i han après les dones amb  activitats com aquesta, com ara, fer coses amb les mans que no siguin clavar claus o allisar fustes: la meditació activa, la reducció de l’estrès, la motricitat fina, la creativitat o la connexió social d’estar teixint mentre es conversa amb la resta de cosidors i fer pinya per combatre la solitud. A l’altre camp, hi podríem trobar dones aixecant pesos pesadíssims i sentint-se orgulloses d’haver-ho aconseguit, construint cases tot fent d’estibadores, de mecàniques… Tot plegat, per acabar amb un debat en què estic segura que els d’un gènere i els de l’altre conclourien que trepitjar un terreny de tants anys anomenat “contrari” els hauria aportat un munt de coses bones i noves lliçons i nous aprenentatges. I de segur que s’hi sumaria més amplitud de mires, més empatia i pensaments menys dogmàtics per ajudar a construir una societat, per fi, més feminista, és a dir, en què tothom hi guanya.

Què hi dieu? Proposo el nou format a 3Cat?